Valle del Elqui i costa pacífica
Quan vam decidir travessar la frontera pel Paso Agua Negra, ja sabíem que a Xile ens esperava el Valle del Elqui, un espai conegut per la fabricació de Pisco i els observatoris astrològics. Més enllà, ja arribem a la costa pacífica de Xile, per on continuem direcció nord fins a entrar al Desierto de Atacama, passant pel Parque Nacional Pan de Azucar.
Valle del Elqui
Entrats a Xile, anant direcció al Pacífic, girem a l’esquerra per agafar la carretera D-485, la qual forma part de la Ruta de las Estrellas. No, no es refereix estrelles de Hollywood, es refereix a estrelles del cel. De fet, tot el nord de Xile és un lloc excel·lent per l’astronomia, ja que hi ha pocs núvols, una atmosfera poc turbulenta i un clima molt sec.
Aquesta regió és també coneguda per l’elaboració del pisco, un alcohol que s’obté de la destil·lació del vi. Vi que s’aconsegueix gràcies a l’extensa plantació de vinyes en aquesta vall, i altres raïms que s’importen, ja que amb la producció local no cobreixen la demanda. Aquest alcohol, que ronda els 40 graus, és comú prendre’l combinat amb sour, donant lloc al pisco sour. Tant l’astrologia com el pisco motivaran a les dues activitats que farem en aquesta encantadora vall, però anem per parts.
La carretera D-485 passa per la paret de la vall, deixant a un costat, bastant més avall, les plantacions de vinyes i el riu, i a l’altra els pobles que les exploten. La ruta és estreta i l’hem de fer a poc a poc perquè un tractor fa tap, així que nosaltres podem gaudir més del paisatge i els locals tenen més temps per assenyalar la nostra camper lleopard tot somrient. La seguim fins a arribar al Pisco Elqui, un dels pobles principals de la zona.
Fem nit al Refugio del Angel, un càmping bastant amagat, però dels més impressionants que hem estat fins ara. La baixada per arribar-hi és empinada i només hi ha espai per un cotxe; per pujar-la haurem d’activar el 4x4 del cotxe després d’un intent fallit de pujar amb primera. L’interior del càmping destaca per l’abundància de vegetació, així que avancem a poc a poc apartant les fulles que cauen sobre el nostre parabrisa i esquivant les branques que no tenen intenció de deixar-nos passar. Aparcats, fem la volta de rigor pel càmping per veure el que es cou. Descobrim un oasi en mig de les tendes, un petit estany d’aigua no molt calenta, però agradable i que em serveix d’excusa per estalviar-me la dutxa :).
Al vespre, sortim a sopar a un restaurant turístic, però molt acollidor, on demanem el nostre primer pisco sour. Ara ja estem preparats per l’observatori astronòmic que hem reservat per aquesta nit. No tenim molt clar què esperar, ja que, de tots el que hi ha per la zona, hem reservat al que està més a prop del càmping, sense tenir massa en compte les valoracions. Arribem a la caseta i una dona ens envia directament al patí de darrere. Estem al mig del poble, en un descampat amb molt de potencial i molt mal aprofitat, asseguts a unes cadires de plàstic a les foques, passant fred, i amb un argentí al qual no li veiem la cara que ens explica, amb exemples molt tangibles, els conceptes bàsics d’astrologia. Es fa un xic llarg, però el noi hi posa molta passió i tenim l’oportunitat de fer múltiples observacions pel telescopi. Penso que quan arribi a la camper, o l’endemà, em posaré a llegir sobre astronomia, no ho faig, ni ho faré. Em limito a buscar què carai vol dir “bacán”, una expressió que l’instructor fa servir cada cop que algú li fa una pregunta, significa una cosa així com “extraordinari”.
L’endemà, una mica adormits i borratxos d’informació astral, anem a visitar una de les destil·leries de pisco del poble, la Destileria Mistral. El nom, pels més cultes, és en honor a la Gabriela Mistral, guanyadora del Premi Nobel de Literatura pel seu treball poètic, la qual va viure al poble del costat i va passar part de la seva infància a Pisco Elqui. El plat fort de la visita és el tast final, però abans fem un tour per les instal·lacions i ens expliquen els diferents passos per l’elaboració del pisco. Al tast ens donen a tastar un de jove, un que ha madurat en botes de roure, i un més modernillo que porta canyella i és picant. Tots tenen el mateix gust d’alcohol, molt dur; per sort el de canyella i picant, l’últim que provem, és una mica més suportable.
Acabada la visita a Pisco Elqui, desfem la carretera que ens va portar fins aquí i ens acomiadem del Valle del Elqui. Parem a Vicuña, una petita ciutat que ens ve de camí, on fem les gestions habituals: compra al súper i gasolina. Després ja enfilem direcció al Pacífic.
Costa pacífica
El nostre destí és el desert d’Atacama, al nord de Xile. Triem pujar per la costa pacífica, ja que pensem que serà més entretingut que pujar per l’interior, però tampoc és una zona que ens cridi especialment l’atenció. La primera nit la fem a Caleta Hornos, on acampem sobre la sorra, però el temps ennuvolat no ens anima a banyar-nos. Aprofitem per posar-nos al dia amb la família amb una trucada de WhatsApp.
La segona nit la fem a Bahia Inglesa. Aquí tampoc ens banyem perquè la platja està infestada de meduses. On tenim més sort és amb el dinar, ens cruspim unes empanades de gamba i una reineta a la planxa amb puré picant que estan per llepar-nos els dits. A més a més, aquest tram per la costa l’hem fet per la Ruta 5, una autopista de dos carrils. A Catalunya això ens hauria semblat del més normal; aquí, després de mes i mig conduint per ripio i carreteres d’un carril amb asfalt qüestionable, ens sembla un regal caigut del cel. Tot sigui dit, és molt més ràpid per desplaçar-se, però també més avorrit.
La zona més interessant que visitem en aquesta costa és el Parque Nacional Pan de Azucar. Aquí sí que ens podem banyar, tot i que és un entrar-i-sortir perquè l’aigua està fresqueta i hi ha onades. Ens assequem al sol amb una amanida de llegums mentre observem dos germans fent bodyboard, al gran aconsegueix agafar bé les onades i, fins i tot, fer piruetes. El parc també té algunes rutes preparades per fer caminant, però un temporal recent les ha inhabilitat; tampoc podem travessar el parc i sortir pel nord, ja que la carretera també està tallada, així que hem de desfer el camí que hem fet. Els afectes d’aquest temporal els trobarem també al desert d’Atacama, però això passarà a la següent entrada. Se m’acumula la feina…
Han sigut uns dies més tranquils, amb carreteres menys exòtiques i paisatges costaners menys impactants. Però ens va bé per fer una petita pausa abans d’encara les últimes dues setmanes amb la camper pel nord de Xile i Argentina.