Torres del Paine
La vuitena meravella del món segons una web, de la qual no faré publicitat, en un concurs que va organitzar l’any 2013. Com tota votació democràtica, es pot estar més o menys d’acord amb el resultat, però està clar que alguna cosa ha de tenir aquest lloc per captivar tant als seus visitants.
El Parque Nacional Torres del Paine està inclòs dintre del Campo de Hielo Sur, que recordareu de l’última entrada. Bàsicament, i de manera totalment informal, ben avall de la serralada dels Andes, on les muntanyes ja són bastant baixetes i la terra xilena es trenca per dona pas als fiords, el Parque Nacional Torres del Paine s’aixeca mostrant una silueta difícil de passar per alt. Cerros, valls, rius, llacs i glaceres entren en consonància per dibuixar aquesta simfonia visual. Tots aquests elements queden resseguits per les rutes que s’han habilitat per poder visitar el parc. Curiosament, aquestes rutes són conegudes per la forma que tenen: O i W. La O dona la volta a tot el parc, essent una ruta pensada per fer en una setmana. La W s’infiltra per les valls i et permet arribar als miradors més espectaculars.
Nosaltres farem la ruta que porta al mirador Base Torres. Des d’allà hauríem de poder contemplar les famoses Torres del Paine, que donen nom al parc. Copiant de la Wikipedia: “Les Torres del Paine són un conjunt d’enormes monòlits de granit formats per l’aflorament d’un lacòlit de roca ígnia, que posteriorment ha estat erosionat glacialment, fluvial i eòlica.”. Sona bé :).
Mirador Base Torres
Arribem al parc nacional, paguem l’entrada i acampem a dintre. Tot i haver mirat la previsió del temps, no perdem oportunitat de preguntar als locals com ho veuen, i tots són molt optimistes sobre el temps que farà, ja us avanço que tindran raó, no espereu una altra narració grandiloqüent per superar el vent. També, se’ns acudeix preguntar quina hora és la millor per iniciar la ruta, al qual ens responen que a les dues de la matinada! D’aquesta manera arribaríem a dalt just per veure la sortida del sol. Ens mirem, atònits i se’ns escapa una rialla. Tot seguit, preguntem per la segona millor hora per sortir. Aquesta vegada la resposta serà més raonable: sortir abans de les nou, perquè a aquesta hora arriben els autobusos de Puerto Natales i altres localitats carregats d’excursionistes i de no tan excursionistes que també tenen intenció de pujar. Decidim que començarem a caminar a les set del matí.
El trekking comença pla, però de seguida ens trobem el primer tram de pujada. No té res massa especial, hi ha sotabosc i algun arbre. El camí és compartit per la gent que fa la ruta amb cavall, però no en trobarem cap. Al final de la pujada (ho he passat de pressa, però ja fa hora i mitja que caminem) hi ha la primera gran panoràmica: el Valle Ascencio. A dalt a l’esquerra, bastant petit, es pot veure la Peineta. Nosaltres anem cap allà, tot i que no es puja fins a dalt. La muntanya que queda a l’esquerra és el Monte Almirante Nieto, i el camí que passa per ella és el Paso de los vientos, per on continua la nostra ruta. És estret i fa un punt de vertigen, però en realitat es fa bé i el vent, tot i ser-hi present, no fa honor al nom del pas.
Al final d’aquest camí trobem el refugi, on hi ha un restaurant i instal·lacions per acampar. Déu-n’hi-do les tendes que hi ha, però no es veu gaire moviment. Parem a fer les nostres necessitats i continuem. Avancem per bosc fins a arribar a la Guardería. Encara no tenim clar què és, descartem que sigui un lloc on deixar els nens abans de la pujada final. En tot cas, es veu una caseta i un espai marcat amb un H gegant on podem aterrar els helicòpters. Aquí parem a menjar-nos l’ou dur que ens hem fet i un entrepà sec i insípid, però que entra prou bé quan estàs cansat.
El mapa diu que el tram final fa pujada forta. Primer per bosc, però de seguida trobem les pedres. Confirmo que fa pujada. Li faig una foto al senyor que ens avança, que sembla que és treballador del parc, amb l’esperança que s’apreciï el pendent. Ens ha fet bon dia tot el camí. Ara cauen unes poques gotes, però no arriben ni a mullar. El vent també ens acompanya, però a diferència de l’excursió al Fitz Roy, aquest cop ens ajuda a aguantar millor la calor.
Finalment, arribem al nostre destí. La vista de les Torres del Paine és realment impressionant. El cim de les torres nord i central estan tapats per núvols, però això no ens priva de la seva bellesa. A la dreta, la Peineta, que ja us n’he parlat a la foto d’abans. A sota, la laguna que s’ha creat de la glacera al peu de les torres. Com sempre amb les aigües de les glaceres, amb el seu to verdós característic, a causa dels sediments de la roca molta per la glacera. S’està molt bé, així que ens quedem estirats una bona estona a la vora de l’aigua.
La baixada és, bàsicament, desfer el camí que hem pujat, així que no tinc res per explicar. Únicament, voldria mencionar que ens trobem la cua que s’ha format pels passatgers dels autobusos. Al capdavant, els motivats amb roba esportiva i pals de trekking, tancant la processó, a una hora dels líders, els no tan excursionistes amb vambes Nike i samarretes de les festes del barri.
Una excursió molt agraïda. Paisatges i terrenys canviants que fan que no es faci gens monòtona. Algun tram és més complicat, amb pendent i pedres, però que es deixa fer bé i de baixada és prou divertit. La vista de les torres, un cop ets a dalt, és la cirereta del pastís.
Mirador Cuernos
El parc ofereix altres rutes que es poden fer amb un dia, però estem cansats de la caminada d’ahir, així que optem per una opció més curta. Avui anem al Mirador Cuernos. Per arribar-hi hem d’agafar un camí que voreja el Lago Nordernskjöld (un nom molt xilè), fins a arribar al mirador. Seran dues horetes inofensives, anar i tornar.
Dues horetes inofensives? I un ou! El vent que fa és insultant. Un amistós senyal ens explica amablement que, en passar per les valls, el vent té menys espai i guanya pressió, així que arriba escopetejat a on som nosaltres. Aquest coneixement em serveix molt ara mateix. Em passo el camí caminant inclinat cap al vent, que ve lateralment, d’aquesta manera la gravetat i el vent es compensen i el meu cos està en equilibri. Tinc fred i estic malhumorat, i a sobre haig d’aguantar les rialles de la Kris que, com sempre, s’ha abrigat més que jo i va dient que s’està molt bé.
Per sort, al final del camí, al mirador, estem una mica protegits del vent, i podem gaudir de la vista dels Cuernos del Paine.
Ruta del Fin del Mundo
Podríem quedar-nos molts més dies al parc, ja que hi ha molt per fer, però decidim continuar la ruta. El següent objectiu que tenim al cap és arribar a Tierra del Fuego, la zona més austral del continent americà i del món mundial (sense comptar l’Antartida, clar). La ruta que ens portarà fins allà té nom: Ruta del Fin del Mundo.
Iniciem la ruta per un camí de ripio, per variar :). Renego, però en realitat ens agrada prou. En tot cas, després d’una pujada forta, parem per assegurar-nos que encara tenim les quatre rodes. Mentre faig la ronda sento olor de gas, a la part posterior de la camper. Obrim la porteta que tenim darrere i veiem que la bombona s’ha mogut i ha saltat el tub, de manera que estem perdent gas a marxes forçades. Superat l’ensurt inicial, tanquem la vàlvula i tornem a subjectar bé la bombona. A l’interior de la camper també fa olor de gas, així que obrim porta i finestres per ventilar. Més tard, al càmping, tornarem a introduir el tub a on estava i collarem bé els caragols que el subjecten. Un nou imprevist superat!
La següent nit la fem a Puerto Natales. És una ciutat petita sense massa a comentar. Sopem els plats més típics d’aquí: estofat de Guanaco i pastel de Centolla. Ens surt més car del que havíem previst.
L’última ciutat que visitarem del continent és Punta Arenas, d’on agafem el ferri que ens porta a Tierra del Fuego, travessant l’estret de Magallanes. Punta Arenas és una ciutat bastant més gran a les que havíem vist fins ara. No hi fem nit, però tenim temps de visitar els carrers més cèntrics. És agradable, tot i que és ple estiu i anem amb jaqueta, no vulguis estar aquí a l’hivern.
El ferri és puntual. En el que dura el trajecte, tindria temps per pujar al menjador i escriure aquesta entrada, però em distrec amb la pel·lícula que ens posen. Aquesta entrada l’estic escrivint des del Parque Nacional Tierra del Fuego, on avui farem nit. Però això ja us ho explicaré més endavant!