Tierra del Fuego
Ens trobem al bell mig de l’estret de Magallanes. No estem nadant, ni tampoc ens hem passat de frenada en una corba amb la camper. Si aquest fos el cas, o m’estaria agafant una hipotèrmia o m’estaria ofegant. En qualsevol dels dos casos, no estaria escrivint aquesta entrada. Estem en el ferri que ens portarà des de Punta Arenas (si no m’equivoco, la ciutat més austral del continent) a Porvenir, la primera ciutat que trepitjarem de la Isla Grande de Tierra del Fuego. Bé, no la trepitgem perquè passarem de llarg amb la camper, però ja m’enteneu :).
Tierra del Fuego és la punta de Sud-amèrica. De forma simplificada, és una illa de la mida d’una Catalunya i mitja, i altres illes i arxipèlags més petits. L’illa està dividida artificialment entre Argentina i Xile pel meridià 68° 40’ i la línea de major profunditat del canal Beagle. Vaja, que ens tocarà travessar fronteres i, per tant, haurem de vigilar no tenir aliments crus. Pels més curiosos, el nom de Tierra del Fuego no té res a veure amb l’existència de volcans, sinó que els primers exploradors van confondre les columnes de fum de les tribus que l’habitaven amb que l’illa estigués en flames.
Arribem a Tierra de Fuego a la tarda-vespre i el sol ja està bastant baix. Entre els núvols, s’entreveuen unes pinzellades de taronja vermellós, que conjunten amb el color de la terra àrida que ens envolta. Encara falten un parell d’hores perquè es faci de nit, però la sensació que tenim és que en quinze minuts estarem a les fosques. Tot i que la intuïció ens demana afanyar-nos a trobar un lloc on dormir, confiem en el rellotge i planifiquem arribar a una zona on hi ha un petit refugi, a hora i mitja d’on som ara. Mentre seguim la carretera, a la dreta ens queda la Bahía Inútil (sí, es diu així). En alguns trams que fa baixada, sembla que l’aigua se’ns tiri a sobre. Conduïm en aquest escenari, monòton, però captivador. No sé exactament per què, però realment em sento com a la fi del món. Potser és pel color de la terra, pel ritme de les onades o per la llum de l’horitzó. Potser és la combinació de tot, o potser és només la meva ment, que vol creure que aquesta terra és diferent de la terra continental que he trepitjat tot aquest temps. Sigui pel que sigui, estic molt content d’estar, finalment, aquí.
Pingüins
Passem la nit allà on havíem planificat. Hi ha uns pocs arbres plantats artificialment, els primers que veiem des que som a l’illa, i un petit refugi pensat perquè els ciclistes hi passin la nit. Els vidres del refugi estan tots trencats, i la porta no tanca, però a nosaltres ens és igual perquè dormim a la camper. A pocs kilòmetres hi ha una pingüinera. No tenim reserva i ja fa dies que està tot ple, però l’endemà decidim anar-hi igualment. A veure si, plorant una mica, ens deixen entrar. Estem de sort! Sense haver de plorar entrem directament a un grup que just iniciava la visita.
Fem una ruta curta pel parc i parem a dos miradors des d’on veurem pingüins rei a cinquanta metres de distància. Són els segons pingüins més grans, els primers són els emperadors, i només es troben a l’Antàrtida. Els pingüins són molt xulos, però no es mouen gens, són molt avorrits. Algun es neteja les plomes i un altre li fot queixalada al veí. N’hi ha un de marginat, mirant el riu, sembla que s’ha adormit dempeus. L’altra atracció interessant és el guia, un bon friki. Amb la seva gorra, cabell llis recollit en una cua, ulleres i binocles, ens recita en castellà i anglès el seu guió, tot cridant-nos “venga chiquillos” perquè el seguim. Al final del tour li pregunto com funciona el cotarro, i ens explica que, de cada tres setmanes, se’n passa dues aquí, en una caseta de fusta al mig del no-res amb els pingüins, i una a Punta Arenas, a casa seu. Ell està estudiant dret, especialitzant-se en dret medio-ambiental. Un personatge molt curiós i simpàtic!
Els Andes fueguinos
El gentilici de l’illa és “fueguino” i, per tant, la part de la serralada dels Andes que passa per aquí es diu els Andes fueguinos. Aquí la serralada ha fet corba i travessa Tierra de Fuego d’oest a est. De fet, la serralada continua pel fons de l’oceà, corbant-se encara més, fins a arribar a l’Antàrtida. Es pot veure molt bé a la imatge de satèl·lit de Google Maps.
Per arribar al sud de l’illa haurem de travessar els Andes fueguinos, i l’únic pas per fer-ho amb cotxe és el Paso Garibaldi. Com ja va passar el primer cop que vam travessar la serralada, de cop la terra àrida es transforma en boscos humits. Volem arribar a Ushuaia, l’única ciutat argentina a l’altre costat dels Andes, i la més austral. Per arribar-hi conduïm unes quatre hores. No és res exagerat comparat amb el que ja hem fet, però es fa bastant llarg. Com el tram final de les excursions, quan ja tens ganes d’arribar, anem mirant els kilòmetres que falten ansiosament.
Per fi arribem al nostre esperat destí: Ushuaia! Hem conduït quasi un mes, milers de kilòmetres per ripio i uns altres milers per carretera mal asfaltada, hem travessat muntanyes, mars i deserts, i per fi hem arribat. Aquí no acaba el nostre trajecte, ni aquesta és la parada més important del viatge, però Ushuaia ha estat, sempre, l’objectiu final d’aquest tram de baixada. Veiem les columnes amb el nom de la ciutat que donen la benvinguda als cotxes que arriben. Estic cansat i em fa mandra sortir del cotxe a fer-me una foto amb el cartell, però la Kris m’obliga, i ara li ho agraeixo :) (negaré haver-ho dit). Busquem un càmping, paguem pel servei de bugaderia, anem a sopar i ens posem a dormir.
Parque Nacional Tierra del Fuego
Avui visitem el Parque Nacional Tierra del Fuego. No té res massa especial comparat amb altres parcs que hem visitat, però està bé. Fem una excursioneta pel bosc tot resseguint la vora del llac Roca. El camí està marcat, però les arrels dels arbres i el sotabosc t’obliga a estar atent, és prou divertit. Les vistes al llac són molt gratificants.
A dins del parc és on comença la Ruta 3, la que farem de pujada per la costa atlàntica d’Argentina. Demanem a uns bascos que ens facin la foto de rigor. Ells ens expliquen que estan fent la volta al món en creuer en quatre mesos.
El parc està bastant atapeït de gent. Des de taxistes que han portat excursionistes a l’inici dels trekkings, a gent fent autoestop o famílies que han vingut a passar el dia. Al vespre, però, tothom marxa. Nosaltres ens quedem a la zona d’acampada a fer nit. Compartirem el prat, que sembla tret dels teletubbies, amb mitja dotzena de cavalls salvatges.
Naveguem pel canal Beagle
Pel nord i per l’est de Tierra de Fuego passa l’estret de Magallanes, el que vam travessar nosaltres per arribar a l’illa. Pel sud passa el canat Beagle, on té el port Ushuaia. A l’altre costat del canal hi ha la Isla Navarino, amb Puerto Williams, i uns pocs arxipèlags. Aquest canal, molt més protegit del vent que l’estret de Magallanes, permet passar de l’oceà Atlàntic al Pacífic per unes aigües molt tranquil·les, evitant així haver de vorejar el Cabo Hornos pel Paso de Drake.
Tot aquest rotllo per explicar-vos que anirem amb vaixell a visitar algunes de les illetes del canal Beagle. Anem al port, paguem els diners que falten per completar la reserva online i ens donen unes targetes d’embarcament gegants, per tenir ben controlades les seves ovelles. El vaixell és petitó comparat amb el que vam agafar a El Calafate. Hi caben 25 passatgers, el capità, un mariner i la guia.
El vaixell és agradable. Estem a dins, coberts del vent, però quan arranquem ja ens deixen sortir a la proa, la popa, i pujar a l’espai superior, que està descobert. No és massa ràpid, fa una mica de llàstima, però com es diu aquí: “Quien se apresura a la Patagonia, pierde el tiempo”.
La primera parada és el far Les Eclaireus (o far del Fin del Mundo). Allà podem veure llops marins i cormoranes. Com que el vaixell és petit, ens podem acostar molt a les roques i, per tant, també als animals. Són curiosos. Es comporten semblant als pingüins rei que vam veure, no es mouen. Després de fer fotos, el vaixell fa la volta a l’illa per mostrar-nos un naufragi que va infravalorar la duresa de les roques. Després de naufragar, van rescatar tota la tripulació excepte el capità que, fantasmagòricament, va desaparèixer, ell i el seu potencial cadàver. La segona parada és a la Isla Bridges, on baixem per fer una passejada de trenta minuts per gaudir d’una vista panoràmica del canal de Beagle. D’aquí, ja tornem cap a Ushuaia.
Unes quatre horetes en total, prou entretingudes, que ens serveixen per fer-nos una millor idea de la geografia, la fauna i la flora de la zona. El pitjor? Aguantar els pesats que contesten de pressa les preguntes retòriques de la guia, amb la posterior xapa no sol·licitada de les seves experiències i opinions.
Anem a l’Antàrtida
No, és broma, no hi anem. Però volia comentar que per la ciutat hi ha empreses que t’hi porten. Se surt d’Ushuaia mateix, val uns 6000 euros, i el trajecte són tres o quatre dies navegant pel Paso de Drake amb molt mala mar, sense treva en cap moment.
Ushuaia
A part de visitar el parc nacional i el canal Beagle, a Ushuaia hem fet una volta per la ciutat i hem entrat a alguna botigueta mona, on no hem comprat res. També ens hem fotut, en diferents àpats, una parrillada de carn de mida considerable, una cassola d’arròs amb marisc, un peix anomenat róbalo (no quedava trucha), i un gelat de calafate, que és un fruit molt semblant al nabiu. Com a curiositat, diuen que si et menges un calafate, tornaràs a la Patagònia. Està clar que s’ho han copiat del cul de la lleona de Girona.
La ciutat és bastant més gran del que esperàvem, sobretot quan la compares amb la majoria de llocs per on hem passat. Està molt preparada pel turisme i molts turistes ens trobem, també alguns catalans. Els restaurants que surten a la guia tenen una hora de cua i les botigues són de marques que ens són familiars. El carrer principal ens recorda al carrer comercial d’Andorra. De fet, curiosament, al càmping on hem passat la nit a la ciutat està al Valle de Andorra. Tants kilòmetres, per tornar a estar a casa!
La ciutat té encant. Pel nord està custodiada pel Andes fueguinos, a l’oest hi ha el Parque Nacional Tierra del Fuego, al sud les aigües del Canal Beagle, i a l’est la Península Mitre, inaccessible amb cotxe. El creixement de la ciutat ha fet que les cases del nord s’enfilin a les valls de les muntanyes, a les quals només es pot arribar per carrer amb pendent considerable. A l’altre costat, al port hi ha ancorats un parell de vaixells amb pinta militar, alguna relíquia del passat en forma de museu, embarcacions turístiques, i encara hi ha lloc per algun creuer que s’acosta. Tot i la importància del port per ser d’on surten molts dels vaixells que van a l’Antàrtida, a la ciutat també s’hi pot arribar amb avió. L’aeroport està només a quatre kilòmetres del centre.
Rumb nord
Aquí s’acaba el nostre road trip direcció sud, el qual hem compartit majoritàriament amb la Carretera Austral (Xile) i la Ruta 40 (Argentina). Per altra banda, aquí comença la pujada per la costa atlàntica d’Argentina, la Ruta 3.
Ara ja marxem d’Ushuaia, i es posa a ploure. Hem tingut sort, al matí hem fet la ruta amb el vaixell i no ha caigut ni una gota. És el primer cop que ens plou de dia d’ençà que hem començat el viatge. Travessem els Andes fueguinos i surt el sol. No falla. Fem nit a la platja, al costat de la carretera, a prop del moll de Río Grande. L’endemà hem de travessar dos cops la frontera i agafar un ferri per tornar al continent.
La primera frontera té una cua de cotxes que, des d’on hem de parar, no veiem la duana. Així que agafo el mòbil i dedico el temps a escriure aquestes paraules. Un segon que ens movem, estic conduint jo i haig d’avançar… Bé, torno a estar per vosaltres. El cotxe de davant és un Hyundai TUCSON gris clar amb matrícula argentina. Mmm, no sembla informació massa interessant pel blog, ja continuaré quan tingui més contingut. Ens posem Crims, el segrest de la farmacèutica d’Olot, i aprofitem per escriure al meu germà i preguntar-li pel busseig amb llops marins de Península Valdés.
Per fi, ja hem entrat a Xile. Han sigut tres hores en total. A la següent parada que hem de fer, el ferri, pràcticament no hem d’esperar. En teoria surt un cada hora, i quan nosaltres arribem coincideix que acaba d’arribar i està descarregant. Amb la mitja hora que dura el trajecte, dinem uns entrepans fets de pressa, uns ous durs que ja teníem bullits, i uns Actimels de postres.
Un cop a terra, conduïm una hora per travessar la segona frontera d’avui. Aquest cop per tornar a entrar a Argentina, definitivament. També hi ha cua, però amb “només” una hora i mitja aconseguim completar tots els passos. Estem molt ben acostumats a Europa. Seré educat i no escriuré tots els comentaris que vaig expressar de veu mentre esperàvem a la cua, fora de l’edifici, amb fred, vent i alguna gota.
Per fi, només queda conduir i trobar un lloc on dormir. Gràcies a iOverlander, novament, trobem el que serà el nostre llit a sota d’un pont de la carretera.
