Final del viatge!
Fa 131 dies estàvem a l’aeroport de Barcelona. Asseguts en una cantonada, jo escrivia la prima entrada d’aquest blog mentre esperàvem l’hora de l’embarcament. Llavors, el viatge era simplement un Excel amb tot d’idees i números. La realitat del moment no era massa diferent de la d’un viatge de dues setmanes, només la mida de l’equipatge evidenciava una aventura més llarga. Tot i haver mirat fotos i llegit descripcions, era incapaç d’imaginar què ens trobaríem o com em sentiria. Simplement confiava que tot aniria bé.
Avui puc dir que ha anat tot bé. Més que bé, ha anat tot excel·lent! El pla dissenyat per la Kris s’ha adequat perfectament al ritme de viatge que buscàvem i l’execució ha sigut fluida i sense entrebancs. Fins i tot els elements que menys podíem controlar, com el clima, els bitllets en stand by o la mecànica de la camper, han estat de la nostra part. I, quan no ha sigut així, hem maniobrat amb temps per trobar una alternativa, com la inestabilitat política al Perú.
L’enorme varietat de paisatges que hem vist i trepitjat amb tan poc temps és increïble. Del llistat de grans biomes de la Terra de la Wikipedia, hem visitat la selva tropical, la sabana, el desert, l’estepa, la tundra i la tundra d’alta muntanya. Amb llenguatge menys tècnic: regions àrides i planícies que s’allarguen més enllà de la vista; boscos verds i humits beneïts per les freqüents pluges del Pacífic; rius cabalosos d’aigua andina; glaceres gegantines que fa desenes de milers d’anys que s’obren camí entre les valls; llacs petits, grans, a nivell del mar i a milers de metres d’altitud; deserts amb muntanyes rocoses i de colors, llacunes turqueses, guèisers i mars de dunes; l’altiplà de Bolívia; la selva amazònica i els seus boscos inundats; i illes volcàniques amb fauna que et transporta al període Triàsic. La llista és llarga. Abans no havíem paït una experiència, ja començava la següent. Encara ara me’n faig creus de tot el que hem viscut.
Resum
Tot va començar a Buenos Aires, on vam llogar la camper que ens acompanyaria durant dos mesos a recórrer Argentina i Xile. Vam travessar Argentina d’est a oest, conduint tres dies seguits per l’estepa i vam travessar els Andes. A Xile, vam anar directament a l’illa Gran de Chiloé, on vam gaudir dels seus boscos verds i tranquils. Després de tornar al continent amb ferri, vam conduir per la carretera Austral en direcció sud fins a arribar a la zona dels Campo de Hielo Norte i Campo de Hielo Sur. El Fitz Roy, el Perito Moreno i Torres del Paine són només els caps de llista d’una meravellosa regió de muntanya amb infinitat de trekkings per explorar. Continuant direcció sud, vam arribar a la punta austral del continent Americà, tan a prop com es pot estar de l’Antàrtida, a Tierra del Fuego.
Després d’aquest primer tram de baixada, tocava pujar. L’objectiu era el desert d’Atacama, al nord de Xile. Per arribar-hi, vam haver de conduir milers de kilòmetres. Vam passar per la costa atlàntica, recorrent la Ruta 3 fins a la península Valdés, on vam passejar al costat dels pingüins i dels llops marins. Des d’aquí vam tornar a travessar Argentina per continuar per la Ruta 40 i la regió dels llacs. Una mica més amunt, passat el parc nacional Nahuel Huapi, vam conèixer en Narcís, que ens va acompanyar al volcà Lanín. Encara als Andes, vam pujar fins al primer campament de l’Aconcagua, vam travessar el Paso Agua Negra a 4700 m d’altitud i vam relaxar-nos al Valle del Elqui. La resta del camí per arribar fins al desert d’Atacama va resseguir la costa pacífica de Xile. Visitat el desert, vam tancar el tram de pujada i vam enfilar de nou cap a Buenos Aires, passant per les poblacions rurals del nord d’Argentina, la Quebrada de Humahuaca i de Cafayate i Salta. L’etapa d’Argentina i Xile, el road trip, havia acabat.
Amb les motxilles a l’esquena, vam començar la nova etapa del viatge: Bolívia. Aquí el transport estrella va ser el bus. Santa Cruz, Sucre i Potosí van ser les primeres ciutats que vam visitar. Ens vam atrevir a endinsar-nos a les mines claustrofòbiques d’on extreuen, sobretot, coure i vam esquivar, com vam poder, els talls de carretera que estava patint la regió durant aquella setmana. A Tupiza vam començar el tour que ens portaria a recórrer l’altiplà de Bolívia fins a arribar al Salar de Uyuni. Una mica més amunt, vam arribar a La Paz, la ciutat taronja. Animats per haver pujat a l’Uturuncu, ens vam veure preparats i aclimatats per un repte més gran, el Huayna Potosí, una muntanya de 6088 metres d’altitud. No vam arribar al pic per molt poc, ja que la nevada del dia anterior havia deixat un bon tou de neu verge, però això no ens va robar la satisfacció del que havíem aconseguit. Vam baixar les pulsacions amb uns dies tranquils al llac Titicaca per tornar-les a pujar amb el descens de la Carretera de la Muerte. A Coroico va concloure aquesta segona etapa.
El següent destí, el qual va substituir el pla inicial d’anar al Perú, va ser l’Amazònia brasilera. Des de Tabatinga, al costat oest de Brasil, vam navegar per l’Amazones fins a arribar a Belém, a la costa atlàntica. Aquesta navegació de sis dies i sis nits dormint en hamaques la vam trossejar en tres trams. Primer, fins a Manaus. Aquí vam parar una setmana per endinsar-nos a la selva a la regió del riu Urubu. Vam fer diverses excursions, sortides amb canoa pels boscos inundats i vam dormir una nit al cor de la selva. També vam visitar el poble de Novo Airao i les cascades de Presidente Figueiredo. El segon tram de la navegació ens va portar fins a Santarém. Aquí vam visitar les platges paradisíaques d’Alter do Chão, tot i que estaven mig inundades per ser la temporada de més cabal, i vam conèixer el gran Gil Serique, el nostre guia en un tour de dos dies. L’últim tram ens va deixar a Belém, on ens vam acomiadar de l’etapa amazònica.
Finalment, vam volar al nostre últim destí, a Equador. A la part continental del país només hi vam estar els primers dies, a Quito. Allà ens vam limitar a visitar la ciutat i el volcà Quilotoa. Les grans protagonistes d’aquesta etapa final van ser les Galápagos. Aquesta és la terra de les tortugues gegants, però també de molts més animals com les iguanes, els llops marins o els taurons, que viuen tranquil·lament ignorant la presència dels humans, encara que aquests s’hi acostin a pocs centímetres. Vam fer excursions, snorkel i submarinisme. També recordarem bastant bé les marejades que ens van agafar navegant amb les llanxes entre illa i illa i la tonyina en mal estat que ens vam menjar.
Un viatge de quatre mesos i mig resumit en cinc paràgrafs. Un minúscul tast de totes les xapes que he anat escrivint en el blog durant aquests mesos.
Impressions
Més enllà de la descripció objectiva del viatge, és important recordar com ho hem viscut nosaltres i quines han sigut les nostres impressions. És complicat fer una classificació del millor i del pitjor, al cap i a la fi, han passat moltíssimes coses i això també depèn molt de les expectatives que ens havíem fet. Dit això, sí que puc fer una valoració de com vam viure diferents etapes del viatge.
En primer lloc, una de les grans apostes va ser el road trip. Tenint en compte que jo no havia conduït mai i que la Kris tampoc era una fanàtica del volant, era bastant arriscat apostar per un viatge que depenia directament de conduir 17.000 kilòmetres per carreteres de terra o en estat qüestionable. Bé, doncs aquest és una de les coses que més hem gaudit. Les hores al volant o al seient del copilot no es van fer gens pesades, al contrari. El paisatge de la Patagònia i dels Andes òbviament va col·laborar. La soledat de les carreteres feia que la conducció fos distesa. En algun moment podia resultar més avorrida, però res que una mica de música o un podcast no pogués solucionar. L’aventura d’haver de buscar on dormir cada nit, sigui en càmpings o fent acampada lliure, era emocionant.
Un segon punt a destacar és Torres del Paine. D’aquest parc nacional ens n’havien parlat molt bé, però, així i tot, ens va sorprendre molt en positiu. El paisatge des de diferents angles, la silueta dels seus pics i el sortit inacabable de rutes per caminar fan d’aquest lloc un paradís pels excursionistes i els amants de la muntanya. Torres del Paine es troba al Campo de Hielo Sur, a pocs kilòmetres de les màgiques glaceres, entre elles el Perito Moreno. I no gaire més al nord, hi ha el poble d’El Chaltén, una altra meca del senderisme. Parlant de muntanyes, no em puc estar de mencionar l’ascens al Huayna Potosí. No l’oblidarem mai, tant pel patiment com per la satisfacció que vam viure.
L’altiplà de Bolívia era de les zones que menys n’havíem sentit a parlar. Jo, personalment, pensava que seria l’etapa més fluixa del viatge, i res més lluny de la realitat. Ens va encantar. Les ciutats i pobles que vam visitar eren molt agradables, així com la seva gent. Les mines i la història de la seva economia em van interessar més del que m’ha interessat la història de cap altre país. La varietat de paisatges de l’altiplà sumat a la majestuositat del Salar de Uyuni fan d’aquest lloc un candidat molt bo per un viatge d’una o dues setmanes. Més amunt, la capital de La Paz és també un lloc estranyament acollidor. Per acabar, la regió de l’Amazònia, al nord-est del país, també hem llegit que és molt recomanable, tot i que nosaltres no vam tenir temps d’anar-hi. Per arrodonir-ho, és un país molt barat.
Una altra experiència que va ser molt millor del que m’havia imaginat va ser la navegació per l’Amazònia. L’escena que em vaig imaginar navegant en un vaixell ronyós o en una canoa que s’incendiava i m’obligava a saltar a l’aigua a mercè dels caimans i les piranyes no era realista. La navegació va ser tranquil·la i les hamaques molt més còmodes del que hagués apostat. Tampoc vam passar por a dintre la selva, ni durant les excursions ni durant la nit que hi vam dormir. Superar aquesta por i atrevir-nos a anar-hi ens va permetre gaudir d’un ecosistema únic en el món.
Finalment, i essent conscient que no puc valorar tots els llocs on hem estat, ja que aquest text es faria etern, només em queda mencionar aquells que han estat per sota de les expectatives que ens havíem fet. En primer lloc, Chiloé. Tot i els boscos verds i les excursions que s’hi poden fer, aquest arxipèlag no ens va captivar tant com ens hagués agradat. Les llargues distàncies i la necessitat de ferris van fer que la inversió de temps i diners per visitar-lo no ens convencés. En segon lloc, les Galápagos. En el nostre cas, és possible que estiguem esbiaixats perquè el clima no ens va acompanyar. Diverses excursions les vam fer sota la pluja. El submarinisme i l’snorkel, tot i que vam veure molts animals, van destacar per la poca visibilitat i l’estat de l’oceà feia que la navegació fos realment pesada. Les Galápagos, des del nostre punt de vista, se salven per la seva fauna. Els animals no s’espanten dels humans i es deixen veure fàcilment. El balanç és positiu, però també cal tenir en compte que és un destí molt car.
Evolució personal
Inevitablement, viatjant o a casa, l’entorn i la societat influeixen la nostra manera de ser. Aquesta evolució, lenta i continuada en el temps, és imperceptible per un mateix o per les persones amb qui compartim el dia a dia. De vegades, una experiència pot canviar-nos, però podem no ser-ne conscients fins al cap d’un temps. Ara per ara, una setmana i mitja després d’haver tornat del viatge, afirmo convençut que, essencialment, res ha canviat. Crec ser la mateixa persona que era abans del viatge, amb les mateixes conviccions i les mateixes ambicions.
Quan vam decidir fer aquest viatge, no va ser mai per fugir de la nostra realitat. Ens agradava viure a Catalunya, les feines on treballàvem i les amistats que teníem. Així doncs, en el viatge no buscàvem cap revelació ni fer cap punt i a part de la nostra vida. Hem fet el viatge per simple plaer, com qui fa un viatge de dues setmanes, simplement que aquest era més llarg.
Dit això, sí que soc conscient que a avui dia hagués viscut molt diferent algunes preocupacions durant el viatge. Primer, el respecte que em feia navegar per l’Amazones. Aquesta por que tenia ara veig clarament que era infundada, no coneixia el riu ni com seria el vaixell, em preocupava el desconegut, basant-me en històries que m’havien explicat o que havia vist a la televisió. La realitat és que milions de persones viuen pacíficament a la vora del riu, en cases solitàries, en petits pobles o en grans ciutats. Aquesta por, que llavors la vaig viure en forma de patiment, ara crec que la viuria com adrenalina.
Segon, semblant en el cas de l’Amazònia, vaig patir innecessàriament durant el tercer dia de conducció. Era l’últim tram de la ruta per travessar l’estepa argentina en direcció als Andes; havíem entrat en una zona encara més àrida i despoblada del que havíem vist fins al moment. Conduïa jo. Potser feia dues hores que no veiem cap altre cotxe ni cap casa. La meva percepció era de màxima soledat. En aquest moment vaig recordar que el dia anterior ens havien parlat d’una comunitat mapuche que vivia al costat argentí dels Andes; ens havien comentat que era una comunitat conflictiva i perillosa. Un pensament va portar al següent, fins a arribar a un estat de patiment de tot el que ens podia passar. Tenia intenció de no parar i conduir fins a trobar la civilització, ignorant el cansament i la gana. Vist amb perspectiva, no té cap sentit. El paisatge era meravellós, la camper estava plena de menjar, teníem dues rodes de recanvi i centenars de kilòmetres d’autonomia. El que podria haver estat una conducció relaxada i entretinguda, va esdevenir una conducció tensa i impacient. Al final, al cap de trenta o seixanta minuts, vam arribar a una casa solitària amb un cartell on oferien empanades. Hi havia un cotxe de policia aparcat i un nen jugant a fora. Això em va donar confiança per parar. Les empanades que ens vam menjar les recordo com l’àpat més saborós i nutritiu que he tastat mai. Aquelles empanades i la tímida simpatia de la família mapuche que ens les va servir van esvair tota la preocupació que havia sentit durant tanta estona. Ara, després de tot el que hem viscut, em sembla ridícul com ho vaig viure, ja que tot el perill estava només en la meva ment.
Reflexions finals
A diferència d’altres viatges més curts, un llarg viatge com aquest et permet arribar a llocs remots on necessites hores o dies de conducció. No et preocupa haver d’invertir més temps en transport, ja que això forma part de l’experiència i saps que, allà on arribis, tindràs temps de sobres per gaudir de l’entorn. Per tots aquests motius, per mi té sentit fer un viatge de diversos mesos. Dit això, allargar-lo encara més i fer, per exemple, la volta al món en un any, ho veig més una qüestió de repte personal i no tant perquè sigui pràctic.
Respecte als costos del viatge, voldria fer uns comentaris. Primer, és obvi que és car, pel que gastes i pel que deixes de cobrar, però es poden trobar viatges assequibles per moltes butxaques. El pressupost es pot reduir significativament escollint bé la regió on anar, els llocs on dormir i on menjar. A prior, si a un realment li fa il·lusió, la qüestió econòmica no hauria de ser un motiu per descartar-ho. Segon, mai és un bon moment per deixar la feina, ni per un mateix, ni per l’equip, ni per l’empresa; però, organitzant-ho amb sis mesos o un any d’antelació, no hi ha excusa que valgui. Tercer, és sorprenent com tot continua igual quan tornes a casa. Tot el que ha passat mentre has estat fora es pot resumir en un sopar de dues hores. A més a més, avui dia estàs connectat des de qualsevol racó del món, facilitant encara més aquests tipus de viatge.
Fetes aquestes últimes reflexions, m’acomiado del blog i del viatge amb una frase d’una cançó d’Avicii, que aquestes coses sempre queden bé:
