Navegant per l’Amazònia
Superada la por de ser devorat per un caiman, per un banc de piranyes o per mosquits, iniciem el nostre viatge per l’Amazònia. D’ençà que sabem que anirem per aquesta zona, hem escoltat històries d’altres persones que s’hi han aventurat, algunes motivadores i altres que hagués preferit no conèixer. Per exemple, uns amics de Montgat ens van explicar com la seva canoa es va encendre i el “capità”, un noi massa jove, va aconseguir apagar el foc evitant danys majors. Una altra situació complicada és la del guia de la Carretera de la Muerte. Ell va estar treballant un mes i mig a l’Amazònia i va tornar amb l’espatlla significativament inflada perquè un bitxo havia post ous sota la seva pell i, ara, els nounats s’estaven alimentant de la seva carn. Sigui com sigui, el consell sempre ha sigut anar-hi, ja que és una experiència única. Espero que els nostres majors problemes siguin la pluja i la calor :).
El nostre pla és navegar pel riu, començant a l’oest de Brasil, a Tabatinga, i acabant a l’oceà Atlàntic, a Belém. Farem parades a Manaus i Santarém, on passarem uns dies. Allà farem alguna excursió més o menys llarga per terra. La navegació és de diversos dies, així que dormirem al vaixell amb hamaques. Per ara, el primer tram seran tres nits per anar de Tabatinga a Manaus.
Volem a Colòmbia
Per arribar a Tabatinga hem d’agafar dos vols. El primer surt d’El Alto i va fins a Bogotá, la capital de Colòmbia, i el segon ens porta de Bogotá a Leticia. Leticia es troba a la triple frontera entre Colòmbia, el Perú i Brasil. Tabatinga és la meitat brasilera de Leticia. De Coroico a El Alto hi anem amb un microbús de dotze places pensades per nans. Porto les cames de costat i encara em falta espai. M’estic tres hores quiet escoltant música que tinc descarregada al mòbil.
Arribem a mitja tarda a l’Aeropuerto Internacional de El Alto. El vol surt d’aquí a nou hores, a les tres de la matinada. Aprofito el temps per escriure un post que tinc encallat. Hem preguntat i sembla que el vol no va massa ple. Això és important, ja que els nostres bitllets són d’stand by. Gràcies a l’empresa de la Kris, tenim l’oportunitat de comprar bitllets més barats a canvi de no tenir seient assegurat. És a dir, només pugem si no s’han venut tots els seients o si a algú se li enganxen els llençols i no arriba a temps. Ens hem d’esperar al final de la cua d’embarcament i, només llavors, sabem amb certesa si pujarem o no. És molt emocionant. Si no puges estàs ben cardat, ja que t’has d’esperar al següent vol i això pot voler dir tot un dia o més. Ara és Setmana Santa, així que estem un pèl cagats.
L’espera val la pena, podem embarcar! Passem el control i ens fan parar a l’esquerra i deixar la motxilla a la dreta. Potser és perquè anem a Colòmbia o potser és casualitat, la qüestió és que passa un gos a ensumar a la recerca de drogues. Estem nets. El vol és tranquil. A l’aeroport de Bogotà tenim la sort de trobar una SIM colombiana i un caixer per treure diners. Hem arribat a les set del matí, hora colombiana, i el següent avió és d’aquí a quatre hores i mitja. Tampoc sabem si pujarem.
Tornem a tenir sort, embarquem. A més a més de pagar menys, és prou habitual que, si aconsegueixes embarcar, et toquin seients a la sortida d’emergència. A mi m’encanta, ja que tinc les cames llargues i aquí hi ha una mica més d’espai. Arribant a Leticia ja podem veure el verd interminable de la selva amazònica. És emocionant. A l’aeroport s’ha de pagar la taxa turística i només accepten efectiu. Sort que hem tret diners abans. Ja estem a Leticia!
Un taxi ens porta a l’Hotel El Estadio. Aquí hi passarem les dues nits abans d’agafar el vaixell. L’hotel és tot blanc, només està decorat amb les humitats a les parets i les basses d’aigua a terra. Dit això, l’habitació té aire condicionat i bany privat.
Leticia i Tabatinga
Com deia abans, les ciutats de Leticia (Colòmbia) i Tabatinga (Brasil) estan juntes. Pots passar caminant d’una a l’altra sense cap impediment i només canvia l’idioma dels rètols dels comerços. De les primeres coses que fem l’endemà d’arribar és aconseguir que ens segellin l’entrada a Brasil al passaport. Ahir ja ens vam preocupar de segellar la sortida de Colòmbia, tot i que encara hi passarem dues nits. Aquesta gestió la fem a Brasil, naturalment, i ens hi porta en Jorge amb el seu tuc-tuc. És un tio enrotllat. S’assegura de preguntar-nos si ja hem fet la gestió de sortida de Colòmbia, ja que es deu haver trobat molts turistes despistats.
La resta del matí el dediquem a aconseguir diners i SIMs brasileres. També li demanem a en Jorge que ens porti fins al port, on preguntem sobre els vaixells que van a Manaus navegant pel riu Solimões. El seu portuguès no és per tirar coets, però ens ajuda a entendre’ns amb les noies del port. Un vaixell surt demà mateix. Perfecte! Tot quadra! No és sort ni casualitat, sinó la feinada i habilitat de la Kris per planificar. Hem contractat la versió lenta de navegació. Farem tres nits al vaixell i arribarem a la tarda-vespre del quart dia. Existeix una opció de només trenta-sis hores, però és quasi quatre vegades més cara i molt menys autèntica.
Per preparar-nos pel vaixell i per la selva amazònica en general, hem d’anar de compres. El més obvi és aigua, snacks, crema solar i antimosquits. A més a més, hem llegit que tenir un excedent de vitamina B fa que la pròpia suor serveixi com a repel·lent de mosquits, així que en comprem. De cara al vaixell, hem de comprar l’hamaca on dormirem i els plats i coberts que farem servir. Hi ha varietat de botigues al port que ho venen. Per acabar, amb l’experiència del vespre passat a Leticia, que de cop i volta va començar a ploure a bots i barrals, comprem un impermeable i unes xancletes. També fem una rentada de roba a la dutxa de l’habitació i la pengem on podem perquè s’assequi.
Els àpats a Leticia i Tabatinga són inesperadament bons. Ben pensat, té sentit que a l’Amazònia es mengi bé, aquí hi ha molta vida. Un dels plats que més veiem és el pirarucú, cuinat de moltes maneres diferents. Aquest és un dels peixos grans que es poden trobar al riu. També provem el suc de camu camu, molt bo. No ens atrevim amb la brocheta de mojojoy, cucs de la mida d’un dit polze bastant molsut. Tot va acompanyat de plàtan fregit. L’esmorzar, a l’hotel del costat, és dels millors que hem fet en tot el viatge. Tenim un bufet amb ous, salsitxes, pollastre amb blat de moro, pernil, formatge, dolços i varietat de begudes.
El vaixell i la navegació
Ja ho tenim tot preparat. Les maletes estan tancades i totes les bateries carregades. Només tenim un petit dubte, no tenim clar a quina hora se suposa que hem d’estar al port. Hem llegit que arribar aviat és important, ja que entrar el primer et permet penjar l’hamaca a un lloc més bo. Les noies del port ens van dir a les nou del matí, però ara hem recordat que Leticia i Tabatinga estan en franges horàries diferents. No sabem si són les nostres nou o les seves. Al final resulta que, tot i estar al costat brasiler, al port fa servir l’horari colombià. Nosaltres ens curem en salut i hi arribem amb molt de temps. No som els primers, però quasi. Posem les nostres maletes a la cua, com han fet la resta, i anem a seure.
Estem al port unes quatre hores, esperant. Va arribant gent, la immensa majoria locals. Detectem un grup de tres mochileros. Tots viatgen sols, però s’han conegut a l’hostal. El noi holandès em pregunta bastant sobre el català i la situació política a Catalunya i el polonès, que va viure cinc anys a Canàries, ara està estudiant economia, però es vol passar a Data Science. Amb el tercer noi del grup pràcticament no hi parlem. El nostre veí d’hamaca és un romanès. Tenia planificat un viatge de sis mesos, però l’ha hagut d’escurçar perquè les seves inversions en criptomonedes han baixat de valor. També coneixem una xilena que cus una flor a un mocador per passar les hores mortes al vaixell.
Per fi comença l’embarcament. Com en un avió, primer puja la cua prioritària, en aquest cas són els que han pagat per tenir una cabina privada. Després ja toca a la nostra cua. És difícil trobar informació sobre aquest vaixell a Internet. Només hem trobat un blog d’un holandès que fa una explicació detallada del que ens trobarem. Entre d’altra informació, dona uns consells per triar lloc per l’hamaca:
- Buscar un lloc que tingui endolls a prop.
- Vigilar no posar-te just sota d’un llum.
- Les columnes van bé per lligar-hi les motxilles.
- Al pis superior se sent menys el soroll dels motors, però hi fa més calor. Acostuma a estar més buit.
- No posar-se al costat dels lavabos o del bar.
Caminem de pressa i trobem un lloc que ens satisfà. La Kris va amb el carregador a la mà comprovant si els endolls funcionen. Sort que ho fa perquè n’hi ha algun que no va. En realitat, haver-nos afanyat no tindrà tanta importància, perquè és temporada baixa i el vaixell està a menys del cinquanta per cent d’ocupació. A la nostra planta, la superior, hi ha unes cinquanta hamaques i només és una cinquena part de la capacitat total. La planta del mig està una mica més plena, però encara té, com a mínim, la meitat de ganxos buits. La planta inferior és, bàsicament, per carregament divers, des de menjar a electrodomèstics.
El vaixell no té parets ni vidres, només hi ha unes cortines de plàstic blau que baixen quan plou. Les hamaques es pengen de ganxos que hi ha al sostre. Un mariner ens ajuda a penjar la nostra perquè creu que els nusos que hem fet són un nyap. Dormir a l’hamaca és molt més còmode del que un es pot imaginar. Són hamaques grans, jo hi cabo perfectament estirat. A més a més, si et poses mig en diagonal, aconsegueixes una posició més planera. No necessito coixí, cosa estranya, i amb el sac per sobre és suficient per no passar fred a la nit. A la nit deixen algun llum obert, però és d’intensitat baixa i no molesta massa. El soroll del motor és considerable, però, al cap de les hores, deixes d’escoltar-ho. Durant el dia, l’hamaca també permet posicions incorporades, útils per escriure a l’ordinador o manipular les motxilles que tenim a terra, entremig de la Kris i jo.
El servei al vaixell és molt correcte. Un cop al dia escombren el terra i netegen els lavabos i les dutxes. Hi ha un bar on posen música a un volum acceptable i un parell de televisors on posen serials i partits de la Copa Libertadores. Els àpats els anuncien amb una campaneta. Quan sona, tothom agafa els seus tuppers i se’n va a la cua. Pasta, arròs, frijoles, pollastre, peix arrebossat, una mica d’amanida… No és molt variat, però està bo. Et posen la quantitat que demanes, normalment limitada per la mida del tupper. Hi ha un noi que porta una olla i li emplenen fins a dalt :).
Típicament, ens despertem a quarts de set, amb la campaneta de l’esmorzar. El sol ja ha sortit fa estona. Després d’esmorzar tornem a l’hamaca. Jo escolto algun podcast, escric a l’ordinador o llegeixo al Kindle. La Kris dorm. Ens aixequem per anar a dinar, a les onze tocades. Havent dinat tornem a l’hamaca a fer la migdiada. És molt estressant. La campana sona per últim cop passades les cinc de la tarda, ja és hora de sopar. Sopem mirant la posta de sol, que queda a la part posterior del vaixell. Però no us penseu que és tot dormir i menjar, també ens dutxem, anem al lavabo de tant en tant i parlem amb els altres turistes. Els locals sembla que només saben portuguès.
El paisatge és bastant monòton: un gran riu d’aigua marró, el cel tapat i arbres a la costa. De tant en tant hi ha algunes cases i barquetes petites. En els pobles grans atraquem a carregar i descarregar mercaderies i persones. També se’ns acosten vaixells petits per intercanviar caixes i sacs, em pregunto si són de contraban.
Potser pel contraban, a la mitjanit del tercer dia, quan jo ja estava dormint, una barca militar ens obliga a parar la marxa. Tot això m’ho explica la Kris, ja que com he dit, jo estava dormint. El nostre vaixell comença a maniobrar amb dificultat per atracar a un port petit. No queda clar si el nostre capità allarga la maniobra per dificultats amb els corrents o per donar temps als mariners o passatgers a tirar la droga per la borda. Els militars pugen al vaixell, armats, i demanen a tothom que plegui les hamaques i faci una fila amb les motxilles. En aquest moment la Kris em desperta. Tothom està assegut als bancs de bavor i estribord, jo m’esforço per baixar de l’hamaca i entendre què està passant. Quan aconsegueixo recollir l’hamaca i les motxilles imitant la resta, vaig a seure al banc. M’han d’avisar que han separat homes i dones i estic al costat equivocat; travesso el vaixell per anar on em toca. Mentre esperem, el noi brasiler del meu costat em comenta que és habitual i es riu de mi perquè faig cara d’adormit. Més militars pugen al nostre pis, juntament amb un gos. Aquest passa de pressa resseguint les fileres de maletes i només s’entreté a una bossa verda. Acabada la inspecció, criden al propietari de la bossa verda perquè buidi el seu contingut. Només hi ha dues parelles de xancletes. Un altre militar revisa les armilles salvavides que hi ha al sostre, buscant si hi ha alguna cosa amagada. Tothom està callat. Tot acaba amb un “obrigado”. Els militars marxen i tot torna a la normalitat.
A part d’aquesta situació una mica més tensa, el viatge amb el vaixell és molt tranquil. Pràcticament, no hi ha mosquits i, a part d’alguns nens que xisclen quan els canvien de roba, l’ambient és molt agradable. No ens hem marejat gens, tot i que també és cert que no hem tingut cap tempesta forta. És recomanable tenir entreteniment descarregat al mòbil o ordinador o portar lectura, en cas contrari la tranquil·litat es pot transformar en avorriment. No és el nostre cas, hem vingut preparats. Dit això, s’agraeix que el vaixell vagi aproximadament a un terç de la capacitat total, si el vaixell anés al màxim, un altre gall cantaria. El viatge seria molt més dur: l’hamaca es tocaria amb la dels veïns, pels costats, per davant i per darrere; les dutxes estarien permanentment en ús; i la cua pel menjar seria inacabable. Sort que és temporada baixa.
Arribem al port de Manaus a les sis de la tarda. És més o menys l’hora que ens havien dit. Encara hi ha llum del sol, així que podem veure la trobada de l’aigua marronosa del riu Solimões i l’aigua gris fosc del riu Negro. La separació entre els dos colors és molt clara sobre la superfície. L’atracament al port dura uns quinze minuts. El capità maniobra amunt i avall un parell de vegades. Ja estem preparats. Baixem i agafem un taxi que ens porta a l’hostal. Per fi terra ferma!
