Ruta 3
A l’última entrada vaig explicar les nostres aventures per Tierra del Fuego, i com, ara, ja n’havíem sortit direcció nord, per la Ruta 3. En aquesta entrada pujarem per aquesta ruta, resseguint la costa est d’Argentina, fins a arribar a les portes de la península Valdés.
Aquest tram del viatge, com molts altres, té spots interessants que ens obligarien a desviar-nos bastant del camí i invertir-hi massa hores. Per exemple, no anirem a Cabo Vírgenes, on hi ha l’inici de la Ruta 40 i una pingüinera. Tampoc anirem a Puerto Deseado, una de les ciutats importants de la zona, mencionada a algunes guies i altres blogs.
Parque Nacional Monte León
Despertem a 120 km del Parque Nacional Monte León. Ens ve de camí. L’entrada al parc és directament des de la Ruta 3, així que no ens hem de desviar gens. Dit això, encara no tenim clar si realment hi entrarem o no. Per ara, esmorzem un entrepà de pernil i formatge i uns cereals amb llet, com cada dia, i arranquem el cotxe.
Durant el trajecte, llegim més informació sobre el lloc. Bé, la Kris llegeix, que és qui té facilitat per interpretar la guia, jo em saturo amb la quantitat d’informació que conté. Jo em dedico a conduir, ara que ja ho porto bastant per la mà. Sense saber del cert encara si ens interessa o no, parem al punt d’informació del parc, on ens atén un noi de més o menys la nostra mateixa edat. Ens saluda amb el ja clàssic “Buen día! Cómo andan?”. Sembla simpàtic. Aprofito per dir que la immensa majoria dels argentins que ens hem creuat han sigut molt agradables amb nosaltres. En tot cas, simpàtic o no, ens explica l’oferta turística del parc amb un entusiasme que no podem ignorar. La visita inclou la possibilitat de fer una curta visita a un antic esquilador d’ovelles, en una estancia ja en desús. Com a bons catalans, també ens agrada confirmar que l’entrada és gratuïta, tal com havíem llegit.
Comencem per la visita a l’estancia. Què és una estancia? De forma molt reduïda, en algun moment de finals del segle XIX, algú va pensar que les ovelles viurien bé a la Patagònia, però no n’hi havia, així que en va importar un ramat. Amb pocs anys, la indústria es va disparar i, avui dia, el cordero patagónico és un plat que trobaràs a qualsevol restaurant d’aquí. Les ovelles es crien en estancias. Curiosament, totes les estancias tenen la mateixa pinta: múltiples casetes de parets blanques i teulada vermellosa. Ara, moltes són també hostals, museus o simples cases de pagès on, com a turista, pots anar a xafardejar per un mòdic preu. Dit això, la informació sobre com visitar-les no abunda a Internet, o les pàgines web necessiten un rentat de cara. N’havíem contactat una per WhatsApp, però només acceptaven grups grans. En tot cas, el punt d’informació del Parque Nacional Monte León està en una antiga estancia, i per això tenim l’oportunitat de visitar-la. Només obrir-ne la porta de fusta, se’ns tira a sobre una intensa olor a ovella, ratllant el desagradable. Un cop a dins, sentim el sostre tremolar amanaçadorament a causa del vent. Seguim el circuit tot llegint els cartells i imaginant-nos com hi treballava la gent. No és la visita dels nostres somnis, però satisfem la curiositat que teníem.
Vista l’estancia, tornem al cotxe i comencem el camí de ripio. Reduïm la marxa múltiples vegades per esperar que grups de guanacos travessin el camí, estan per tot arreu. Quan portem uns vuit kilòmetres, parem a un “mirador” (quatre fustes) des d’on es pot veure la muntanyeta en forma de lleó estirat que dona nom al parc. Continuem tres kilòmetres més fins a arribar a l’aparcament des d’on comença el caminet de dos kilòmetres i mig per veure pingüins de Magallanes. Com ja és costum, la caminada la fem acompanyats de vent. Per ser més precisos, de moooooooolt de vent, si em permeteu la llicència de posar moltes “o”. No pararà en cap moment, ni quan arribem al final. Segons sembla, els pingüins també estan bastant fins als **** del vent. Molt d’ells estan estirats panxa a terra, immòbils, sota els arbustos. Per sort, encara hi ha alguns valents que es passegen i ens delecten amb el seu caminar maldestre. No m’enrotllo més amb els pingüins perquè ja en tornarem a veure més endavant. Acabem de recórrer el parc amb el cotxe, fem fotos del paisatge i dels penya-segats, i dinem. Després ja marxem.
20º Festival Nacional del Róbalo
Abans, quan parlava del noi que ens informa del parc, he obviat un punt molt rellevant de la conversa, quan ens explica que al següent poble direcció nord, Puerto Santa Cruz, estan de festa. Avui és l’última nit de la vintena edició de la Fiesta Nacional del Róbalo! No tenim previst parar-hi ni fer-hi nit, però decidim que ens ve de gust veure com és una festa popular a la Patagònia.
Puerto Santa Cruz és un poble d’uns 4500 habitants. Els seus carrers no irradien ambient de festa, de fet, no hi ha ningú. En un forn que té uns aires bastant tètrics, o potser la seva gent està de ressaca del dia anterior, ens indiquen que els concerts es fan al càmping. Perfecte, just allà on volíem dormir! Sembla un comentari irònic, però en realitat ja ens va bé. Jo i la Kris dormim a tot arreu, i tenir la festa al costat del llit fa que la logística sigui molt més senzilla.
Al càmping, a part del concert, hi ha paradetes de menjar i artesania. Comprem un fuet de guanaco, que ens fotem per berenar, i fem temps fins a l’hora de sopar. Tenen preparat un escenari inesperadament gran, amb dues pantalles gegants als costats. Clarament sobredimensionat, però fa goig. El que tampoc esperàvem és que, a última hora de la tarda, una multitud de gent comença a arribar amb cadires de platja i bosses amb menjar. Es planten al mig de la plaça i es preparen per sopar. Comença el concert amb un grup que, a criteri meu, toca el que semblen havaneres argentines. Avança la nit i arriba el jovent. La zona amb parades de menjar està una mica apartada. La zona amb parades de beure és inexistent. Els joves no fan pinta de tenir cap intenció d’emborratxar-se.
El concert continua amb un grup de veterans de la guerra de les Malvines. Hi ha uns quants discursos en honor a ells, i d’ells explicant part de la seva experiència. “Las Malvinas son argentinas” és una frase que hem vist a molts llocs. També hem vist restaurants que, si ets veterà de les Malvines, tens un tracte especial. Aquestes illes actualment són del Regne Unit, però Argentina les reclama. Fa 40 anys, els 1982 va haver-hi una guerra entre Argentina i el Regne Unit per la seva sobirania i, ara, els veterans d’aquesta guerra són gent molt respectada. Pels més futbolers, el 1982 és l’any que Diego Armando Maradona va fitxar pel Barça, en part, segons he llegit, influenciat per la situació del país.
En aquest punt es fa l’entrega de premis del concurs “Las 12 horas del Róbalo”, que és bàsicament la motivació de tot el festival, entenc jo. Per primer cop, la guanyadora és una dona, Susana Cárcamo, per haver capturat un róbalo de 4.57 kg. El primer premi és de 1250€. Aquí podeu trobar més informació, per qui tingui curiositat. El concert acaba amb el grup més famós: Mancha de Rolando. No ens sona de res.
Anem a dormir abans que acabi la música, des de la camper encara la sentim. Ens adormim igualment, estem cansats.
Llops marins
L’endemà continuem la ruta cap al nord. Poca cosa diré de les estones que estem al cotxe conduint, bàsicament perquè estem al mig del no-res. A pocs metres de la carretera hi ha terra àrida. Una mica més enllà, més terra àrida. Al fons, on la vista ja té dificultats per arribar, més terra àrida. En resum, un terreny immens de terra amb arbustos secs d’un pam d’altura i, de tant en tant, alguns molins de vent que et donen una mica d’entreteniment quan condueixes per aquestes rectes eternes.
La temperatura ha pujat molt comparat amb les zones més australs. El sol és intens. Al matí, com que el sol surt per l’est, al copilot li toca el rebre. Jo fa dies que li dic a la Kris que vull conduir al matí perquè estic més despert. Ara, quan llegeixi aquestes línies, descobrirà la veritat :).
Abans d’arribar a Comodoro Rivadavia, parem a un costat de la carretera per dinar. Estem al costat de la platja, així que pensem que tindrem una vista agradable per acompanyar la nostra amanida de llegums. El que no esperàvem era trobar-nos una colònia de llops marins allà mig de la sorra. N’hi ha potser quaranta, incloses algunes cries. Ens hi podem acostar bastant, sempre sota l’atenta mirada d’un parell de noies “guardafauna”, que vigilen que la gent no s’hi acosti gaire. Ens expliquen que uns anglesos estaven fent-se una selfie agafant un llop marí femella pel coll, com si fossin col·legues.
Dormim a les portes de Punta Tombo
L’última entrada acaba amb nosaltres dormint a sota un pont. En aquesta ocasió serà una antiga obra abandonada. O potser és una pedrera, no queda clar. Ens acompanya l’esquelet d’un guanaco, que descansa en pau des de fa ja bastant de temps. El lloc no té absolutament cap encant, però està molt a prop de Punta Tombo, on hi ha la pingüinera que visitarem demà. Dormint aquí, serem els primers d’entrar i evitarem així tots els autobusos turístics que venen de més lluny. Aquesta visita, però, la deixaré per la següent entrada!
