Quito i Quilotoa
Les grans protagonistes de la nostra estada a l’Equador seran les illes Galápagos. Abans d’anar-hi, però, passem uns pocs dies a Quito, la capital del país. Preparant aquesta última etapa del viatge hem descobert que l’Equador té moltíssim més a oferir del que ens imaginàvem, però els dies que tenim disponibles ja no donen per més. Ens hem de conformar amb una visita curta de Quito i una excursió exprés al volcà Quilotoa.
Un dia volant
Al pla inicial l’entrada a l’Equador era des del Perú, pensàvem travessar la frontera amb transport terrestre. Ara, havent canviat el Perú per l’Amazònia, ens trobem a la costa Atlàntica, a quasi tres mil kilòmetres de distància. Toca agafar avions. Per sort, optem als bitllets de stand by més barats, tot i que més arriscats. La millor opció és fer Belém, São Paulo, Bogotá i Quito.
El primer avió, de Belém a São Paulo, surt a quarts de tres o a quarts de quatre de la matinada. Acabem triant la segona opció, perquè ens informen que tenim més probabilitats de pujar. Pugem, però anem en seients separats. Són tres hores i mitges de vol. El segon, de São Paulo a Bogotá, són set hores d’espera a l’aeroport i sis hores de vol. Tenim sort i anem junts. L’últim avió, de Bogotá a Quito, surt més tard del previst. Això ens va prou bé, ja que la connexió és una mica justa de temps tenint en compte que hem de passar la duana. També aconseguim pujar. El vol és de poc més d’una hora i dormo tot el trajecte.
Fa vint-i-quatre hores que donem voltes per aeroports i avions. Estem esgotats malgrat haver estat tot el dia asseguts; fem molt mala cara. A sobre, les nostres motxilles són les últimes de sortir… Un taxi ens porta a l’hotel. Ens posem a dormir a quarts de tres de la matinada.
Quito
Després de quasi un mes al nivell del mar, tornem als Andes! Quito, amb més de 2 milions d’habitants, està a 2850 m d’altitud. La geografia de la ciutat ens recorda bastant a La Paz, tot i que es veu bastant més moderna. La nostra visita a la ciutat es limitarà al centre històric, la Ciudad Mitad del Mundo, on passa la línia de l’Equador, i el Teleférico Quito.
El centre històric va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco el 1978. Comencem el nostre passeig pel Parque la Almeda, un parc prou gran, però amb totes les fonts d’aigua apagades. El travessem, passem per l’Avenida 10 de Agosto i la Plaza San Blas, i arribem a la Basilica del Voto Nacional. Aquest edifici religiós d’estil neogòtic recorda bastant a la Notre Dame de París. Pugem a una de les dues torres de la façana principal per poder veure la vista de la ciutat; el que més destaca és el turó El Panecillo, coronat per una escultura gegant d’alumini de la Virgen de Quito.
Uns carrers més avall, traiem el cap a la Plaza del Teatro per veure el Teatro Sucre, però no el visitem. Continuem fins a la Plaza Grande, la plaça principal de Quito. Entre escultures i jardinets es respira un ambient molt agradable. Tot i la multitud de gent que hi ha, tothom està tranquil, jugant a cartes, mirant el mòbil o fent fotos de la seu del govern o de la catedral. Trobem tanta o més gent caminant pels carrers més estrets del centre històric. Turistes i locals passegen tot esquivant la infinitat de venedors ambulants que ofereixen productes a un dollar.
Els últims edificis que veiem són la Iglesia de la Compañía de Jesús, la Iglesia Católica San Francisco i la Iglesia de Santo Domingo. No entrem enlloc, però ens parem a fer les típiques fotos que no tornarem a mirar mai. Fent cas a la guia, acabem la visita al centre sopant al carrer La Ronda. Hi ha molt de caliu, tot i que ens crida més l’atenció el personal de seguretat equipats amb bats de beisbol que passegen amunt i avall.
La Ciudad Mitad del Mundo és un recinte vint-i-sis kilòmetres al nord de la ciutat de Quito que conté el monument que indica la línia de l’Equador. Bé, en realitat es van equivocar amb els càlculs, fets el 1736, i el monument està 240 m massa al nord. La densitat de botigues de souvenirs és espantosa. Els museus que ofereixen, tot i ser interessants, no tenen massa a veure amb la línia de l’Equador o els dos hemisferis de la Terra; bàsicament són un conjunt de locals fent propaganda del país i de tot el que pots arribar a visitar. És una bona turistada. Almenys, trobem un restaurant on fan conillet d’índies, o com en diuen aquí, cuy.
Finalment, pugem al telefèric de Quito per gaudir de la vista a 4000 m. Es veu molt gran des d’aquí. També podem veure la basílica i El Panecillo. És una ciutat bonica i cuidada.
Volcà Quilotoa
Hem contractat un tour d’un dia per visitar el volcà Quilotoa, un dels molts volcans de la regió. No és massa eficient fer aquesta visita en un sol dia, ja que està a tres hores i mitja amb cotxe, però no tenim més temps.
Ens recull una furgoneta ben aviat al matí. A part del conductor i la guia, som cinc persones més. Una dona espanyola, un noi de New York que teletreballa durant la setmana i fa de turista els caps de setmana, i un altre noi poc enraonat. Fem una parada a mig camí del volcà per visitar una família equatoriana que viu més o menys com ho feien els seus avantpassats. Les cases o cabanyes són rudimentàries, només fa dos anys que han aconseguit electricitat i bàsicament la fan servir per bombetes. Són agricultors i ramaders. Entre altres animals, tenen molts de conillets d’índies. La majoria són per menjar o vendre, però també en tenen alguns de mascota. Segons ens expliquen, aquest animal també es pot fer servir per diagnosticar malalties gràcies a la seva sensibilitat. El procés consisteix a fregar-te un conillet d’índies per tot el cos i després fer-li una autòpsia; els òrgans que tu tinguis afectats, l’animal els tindrà ennegrits. Naturalment, per fer l’autòpsia és necessari matar l’animal…
La furgoneta ens deixa a la cresta del volcà, a l’entrada del complex turístic de restaurants, hotels i botigues de souvenirs que hi han construït. Des d’aquí podem veure la llacuna d’aigua turquesa que cobreix el cràter; és molt bonic. La ruta més engrescadora és donar la volta al cràter, però per això necessitaríem cinc hores, així que ens conformem en baixar fins a la llacuna. El pendent és realment pronunciat i el terra relliscós; així i tot, al ser cap de setmana, moltes famílies locals s’hi han atrevit. La baixada es fa prou de pressa i entretinguda. Un cop a baix, pots triar per llogar una estona de kayak o, simplement, menjar alguna cosa a la vora de l’aigua; nosaltres optem pel segon. Quan veiem que comencen a caure gotes de pluja, decidim que ja n’hem tingut prou. L’esforç per pujar el pendent s’accentua pel fet d’estar a 4000 m d’altitud. Parem un parell de cops per descansar i per fer un glop de Gatorade. De tant en tant, ens avança algun cavall o mula que, pel mòdic preu de deu dollars, puja algun turista o local cansat fins a dalt. Nosaltres tardem una horeta.
Després de dinar tornem a Quito. Tres hores i mitja més de conducció.
