Les mines de Potosí
Potosí va ser extremadament rica i famosa durant l’època colonial gràcies a l’explotació dels minerals del Cerro Rico, majoritàriament plata. Les mines encara estan actives i es continuen treballant de forma artesanal, tot i que ja no donen tants fruits com abans. Aprofitem la nostra estada a la ciutat per entrar en una d’aquestes mines i entendre millor com és la feina de miner. Complementem l’experiència visitant la Casa de la Moneda, on transformaven part de la plata minada en monedes per Bolívia i per molts altres països.
La nostra visita a la ciutat coincideix amb manifestacions i talls de carrers. Això ens causa bastants maldecaps per poder trobar un transport que ens porti a Tupiza, on hem d’arribar perquè tenim contractat un tour de cinc dies.
Potosí
El trajecte amb bus fins a Potosí dura “només” tres hores i mitja. El camí és entretingut d’observar i, amb una mica de musiqueta, es passa ràpidament. El conductor para a l’entrada de la ciutat i ens demana que baixem, ja que la carretera està intransitable i no pot entrar fins a l’estació. Un taxi ens acosta fins a l’hostal. Com que ja és bastant tard i avui som diumenge, sortim sense massa esperança a buscar un lloc on menjar, però trobem un local casolà amb un menú molt barat i molt bo.
Tour a la mina Candelaria
L’endemà al matí tenim reservat un tour a les mines de Potosí, al Cerro Rico. Potosí és una ciutat edificada al costat d’aquesta muntanya, molt rica en plata i altres minerals. A l’època colonial, amb el desenfrenat afany de riquesa dels colons i l’experiència dels indígenes esclavitzats, es van extreure quantitats molt importants de plata de la muntanya. Potosí va arribar a ser la ciutat més poblada del món gràcies a les seves riqueses. En alguns llibres encara es pot llegir l’expressió “Vale un Potosí”, per indicar que una cosa és molt valuosa. Ara, la mineria encara és el principal motor econòmic de la ciutat, però els beneficis que en treuen no són comparables amb aquells anys. Bolívia no té sortida al mar, així que pràcticament tot ho venen a Xile, que no paga massa bé, segons ens expliquen.
Per entrar a la mina ens hem de canviar de roba. Ens donen una jaqueta, uns pantalons, botes d’aigua i un casc amb llanterna, ja que a dintre no hi ha llum. Tot i que arribem una estona abans al punt de trobada, ens posen molta pressa per canviar-nos, sense ni tan sols explicar-nos massa bé com serà l’activitat. Van molt estressats. Ens expliquen que hi ha manifestacions tallant carrers a la ciutat i que, si no ens afanyem a sortir, no podrem arribar a la mina. Ara entenem perquè el bus d’ahir no va voler entrar a Potosí. Els talls els fan amb cotxes, cadires, cables o, fins i tot, vàters; a fora la ciutat són muntanyes de terra. La reivindicació està relacionada amb les condicions laborals. Parant l’orella entenc que es queixen del fet que bona part de la riquesa de les mines se’n va a La Paz, quan s’hauria de quedar a Potosí, però potser m’equivoco. En qualsevol cas, aquests talls ens causaran maldecaps també més tard…
Equipats, pugem a un minibús bastant ensardinats i anem cap a la mina tot esquivant els carrers que ja han tallat. Som dos grups, el nostre de tres persones és en castellà, i un de més gran en anglès. Un dels components del grup en anglès és en Lorenzo, un jove amb qui casualment vam coincidir fent snorkel fa un mes i mig a Puerto Madryn (Argentina). El nostre company del grup en castellà és un alemany que fa molts anys que viu a Mataró, ara s’ha jubilat i està fent la volta al món. El guia, en Francisco, és un exmilitar que ha estat catorze anys treballant a la mina. Les seves explicacions demostren tota la seva experiència, i té la gràcia d’un bon guia turístic. També ens acompanyarà una segona guia que no dirà pràcticament res en tot el camí, però ve per seguretat.
Abans d’entrar, ens expliquen com els miners treballen en equip i s’organitzen en cooperatives. El grup es reuneix per acordar què volen demanar a la seva cooperativa i, a canvi, es comprometen a vendre-li els minerals extrets. Entre altres coses, els miners demanen fustes per assegurar el túnels i materials per dinamitar la roca. Si la cooperativa no cedeix, ells busquen altres compradors.
Finalment, entrem a la mina. Entrem caminant, seguint els raïls de les vagonetes. No passen ni vint metres que ja ens hem d’ajupir. La major part dels túnels són massa baixos perquè jo o la Kris estiguem drets i, de tant en tant, ens trobem bigues de fusta que asseguren el sostre i tubs d’aire comprimit que ens obliguen a ajupir-nos encara més. També, en bastants trams l’altura és la mínima perquè passi la vagoneta, així que avancem a la gatzoneta (forma correcte de dir a cuclilles). Per acabar-ho d’adobar, el terra està inundat i l’aigua ens arriba als turmells. Les botes d’aigua eviten que ens mullem els peus, però no eviten que rellisquem amb el fang. A totes aquestes dificultats se suma que avui és dilluns i hi ha miners treballant. Tot sovint passen vagonetes i ens hem d’apartar a un costat perquè passi, no hi ha massa espai. Als trams de baixada són encara més emocionants, perquè les vagonetes no tenen frens i, per tant, baixen a tot drap. En cap ocasió tinc pebrots per treure el mòbil i immortalitzar el moment, estic massa ocupat intentant no morir atropellat.
Nosaltres hem entrat per la mina Candelaria, i el pla és sortir per la Rosario. El nom de la mina identifica el túnel d’entrada, no la muntanya o la regió on està. Per canviar d’una mina a l’altra el guia decideix agafar una drecera. Estem caminant seguint els raïls quan, de cop, es posa a un forat al costat de la paret. Ens demana que ens posem la mascareta i que el seguim. S’introdueix de cul a un túnel circular de poc més de mig metre de diàmetre, jo vaig segon i el segueixo. El túnel fa baixada. Amb el poc espai que té, es posa de bocaterrosa i comença a arrossegar-se per terra. El forat s’ha encongit i ara no té gaire més de dos pams d’altura. El segueixo. És tan petit que els genolls em toquen a les parets. Assumeixo que la Kris em segueix, ja que tampoc puc girar-me a mirar. Aquest tram més dur són potser deu metres, però els següents trenta metres tampoc milloren massa. Ara, almenys, podem gatejar. Quan fa baixada avancem amb el cul a terra aguantant-nos amb les roques de la paret i evitant no donar un cop de cap al sostre. La llum del casc és l’única il·luminació que tenim, però l’espai és tan petit que en tenim prou. Tot això acaba en unes “escales” de fusta per accedir a una zona més espaiosa. Allà, trobem un parell de miners fent anar les pales per carregar runa a un sac que, un cop ple, pugen amb una corda cap amunt. Més endavant trobem uns altres miners al mig d’un túnel estret i baix reparant un tub d’aire comprimit. A la gatzoneta i contorsionant-nos, aconseguim passar pel seu costat. Cal tenir present, també, que estem a 4090 m d’altitud i, per tant, la nostra respiració és accelerada fins i tot a fora de la mina.
Als miners que trobem els entreguem regals que hem comprat per ells, podríem dir que formen part del preu del tour. Els regals són: fulles de coca, alcohol 96%, cigarros i begudes energètiques. Les fulles de coca, consumides per bona part dels bolivians, els ajuda a combatre el cansament i a enganyar la gana; també tenen propietats per evitar el mal d’altura. Per consumir-les se les posen a la boca, fent una bola molt característica a la galta. Allà, les fulles van deixant anar el seu suc durant hores, fins que les escupen. Segons ens expliquen, quan tenen pressa es posen un bon grapat a la bona directament, però quan volen entretenir-se van fent d’una en una, com qui menja pipes. Sembla que no és massa greu per la salut, i tampoc està clar si és addictiu. El més semblant que se m’acudeix és el cafè. En tot cas, no tinc prou coneixement per opinar. Més sospitós de ser perjudicial per a la salut és fer xupitos d’alcohol 96%. No només ens ho explica el guia, sinó que ho demostra uns quants cops, i ho fa amb molta naturalitat. Aquests costums són, segurament, la manera que han trobat de suportar les dures condicions de treball que pateixen. Els miners tenen fama de guanyar diners, però de no tenir temps per gaudir-los.
Per estar protegits dintre de la mina, els miners fan ofrenes al diable, el qual, segons la tradició, és el propietari de tots els minerals. Al diable l’anomenen Tío i està representat amb estàtues de pedra decorades dintre de la mina, n’hi ha una a cada sector. El ritual per fer l’ofrena consisteix a tirar fulles de coca sobre l’estàtua, posar-li dos cigarros encesos a la boca, ruixar-lo dues vegades amb alcohol 96% a diferents parts del cos i brindar amb el mateix alcohol. Les ofrenes que li fan també serveixen per aconseguir vetes de mineral més “fèrtils”.
Més enllà dels rituals i les ofrenes, els miners saben perfectament què han de fer per socórrer un company amb problemes. Dit això, un miner que comença a treballar als 20 anys té números de no arribar als 60. El guia també ens explica com el van acomiadar per negar-se a minar una zona que ell considerava perillosa. Més endavant es va esfondrar, demostrant que ell tenia raó. Per sort, no va morir ningú.
Després de dues horetes a sota a terra, sortim de la mina bruts i impactats. Se’ns fa difícil imaginar les jornades de deu o dotze hores que els miners han de fer, per molt que surtin de tant en tant a l’exterior. La foscor, la pols i l’espai reduït només fan que endurir encara més la desgastant feina física que tenen.
Visita a la Casa de la Moneda
A la tarda del dilluns, després de recuperar forces dinant una kalapurka, un plat típic de Potosí, fem la visita guiada a la Casa de la Moneda. Aquí és on ens expliquen l’època daurada, o més ben dit platejada, que va viure Potosí gràcies a la mineria. Els miners eren bàsicament esclaus indígenes de la zona. També van portar esclaus africans, però no aguantaven bé ni les baixes temperatures de la regió ni l’altitud. Bona part de la plata que extreien acabava a la Casa de la Moneda per fer monedes. La plata es fonia i se solidificava formant lingots. Aquests passaven per màquines cada cop més estretes fins a obtenir l’amplada necessària. Llavors, tallaven els petits cercles i hi estampaven el seu valor. També hi gravaven la marca de Potosí, que eren les lletres P, T, S i I superposades. Aquest símbol, amb el temps, es va acabar transformant amb el símbol del dollar ($) que ara tots fem servir. Potosí fabricava les monedes per molts altres països. Molt interessant.
La visita s’allarga dues hores perquè també visitem una col·lecció de minerals, altars cristians recuperats d’esglésies saquejades i quadres, molts quadres. Aquestes exposicions ocupen l’espai dels antics forns, però no tenen una relació directa amb la Casa de la Moneda. Deduïm que estan allà perquè no tenien altre lloc on exposar-les. Podrien perfectament no ser-hi.
Volta per Potosí
Aprofitem el que queda de tarda, tot i estar rebentats, per visitar uns carrers interessants que menciona la guia. La veritat és que no tenen massa res d’especial, però ens serveix com excusa per passejar pels carrers de Potosí. El que més en destacaria són els balcons de fusta coberts que hi ha als carrers estrets del centre. Alguns estan molt ben decorats.
Gimcama per arribar a Tupiza
El dimarts teníem previst agafar un bus per anar a Tupiza, però a causa dels talls els busos no circulen. Ens diuen que fins al dimecres no hi ha cap sortida, el qual és un problema perquè dimecres a primera hora tenim contractat un tour de cinc dies que comença a Tupiza.
Preguntant, confirmem que existeix una alternativa que la Kris ja tenia present, els rapiditos. Aquests són cotxes de vuit places que surten de la mateixa estació de busos. L’hora de sortida és quan el conductor ho decideix, típicament un cop el cotxe està ple. Enlloc pots trobar cap informació ni cap planificació, però, si vas allà en persona, te’ls trobes cridant les seves destinacions.
A la tarda del dilluns anem a l’estació a preguntar i ens asseguren que l’endemà al matí sortirà algun rapidito a Tupiza: “Sí, seguro que sale alguno, ustedes no se preocupen.”. Així i tot, aquest sistema de transport no és immune als talls. Per tal de poder moure’s pels carrers de la ciutat, han de sortir ben d’hora, quan els manifestants encara dormen i no han tingut temps a tallar els carrers. Així doncs, l’endemà a les sis del matí ens presentem a l’antiga estació d’autobusos de Potosí carregats amb les motxilles i encreuant els dits perquè la promesa que ens van fer es compleixi. Estem de sort! Només arribar un dels set homes que hi ha a la porta se’ns acosta oferint-nos el seu cotxe per anar a Tupiza.
La primera part del pla ja està completada, trobar un rapidito que vagi a Tupiza. La segona part és esperar que arribi més gent interessada per omplir el cotxe i que el conductor decideixi executar el servei. Amb trenta minutets el conductor ja ha aconseguit quatre clients més que van a pobles propers. Tot i que encara n’hi cap un més, arranquem perquè s’està fent tard i estan a punt de començar els talls. Durant el camí de tres hores i mitja el conductor va parant als pobles per trobar el setè client, no fos cas que no monetitzés el seient buit que encara té. Finalment, el troba, és un home gran que fa olor d’alcohol i s’asseu a darrere amb mi i la Kris. Perfecte.
Quan encara queden tres quarts d’hora per arribar, el cotxe para i ens fan baixar sense donar-nos cap explicació. Mentre pregunto què està passant, un home agafa la meva motxilla i se l’emporta. La forma tan descarada amb la que ho fa em porta a pensar que no és un robatori, i així m’ho confirma el conductor: ens canvien a un altre cotxe de la mateixa empresa per acabar el nostre recorregut. No qüestiono els beneficis d’aquesta operació, ja que només pretenen optimitzar l’ocupació dels rapiditos, i potser encara soc un motxilero poc viscut, però seria d’agrair una explicació abans de fer-nos baixar i emportar-se la motxilla a un altre cotxe. Dic jo.
Els conductors fan honor al nom del seu servei. Condueixen bastant de pressa, el qual té més mèrit si tens en compte que la mà dreta està més pendent d’agafar fulles de coca que d’agafar el volant. Dit això, sembla que saben el que es fan i ens deixem portar. A l’entrada de Tupiza trobem una muntanya de terra que ahir tallava la via, però per sort les màquines han alliberat un petit espai per on el cotxe es pot colar. Ens deixen a l’estació a les deu del matí, a dos carrers de l’hostal.
Tupiza
El dia que passem a Tupiza és bastant poc productiu. Encara estem cansats de les mines d’ahir i d’haver-nos aixecat molt d’hora avui. Al matí acabem de fer les gestions pel tour de demà, i a la tarda pugem a un mirador a vint minuts caminant. També passem pel mercat a comprar paper de vàter, aigua i snacks, però no ens entretenim massa perquè es posa a ploure. A l’hostal ens trobem una noia catalana, de Sant Boi, que està visitant Bolívia. Fa més o menys la mateixa ruta que farem nosaltres però en direcció contrària.
Anem a dormir no molt tard, ja que a les set hem d’estar esmorzant i encara hem de preparar les motxilles.