Península Valdés
La Península Valdés és coneguda, sobretot, per la seva fauna. Entre d’altres, és considerada un dels llocs més importants del món on es poden fer albiraments de balenes. Si això no és suficient, també és possible veure orques i, en concret, com aquestes es llancen a la platja, sortint de l’aigua, per caçar llops marins. Nosaltres, però, arribem dos mesos tard per veure balenes, per les orques un més massa d’hora :). Ens haurem de conformar amb pingüins, llops marins i elefants marins.
Tot i el nom de l’entrada, Península Valdés, aquesta també inclou Punta Tombo i Puerto Madryn que, tot i no ser part de la península, estan molt a prop i les activitats que hi fem són semblants. Per acabar, aquesta zona és l’última que veurem a la costa atlàntica d’Argentina. Així doncs, resumiré també el trajecte per travessar Argentina i tornar als Andes, que no té prou contingut per tenir una entrada específica i encaixa millor en aquesta entrada que en la següent.
Pingüins de Punta Tombo
A Punta Tombo hi ha la colònia de pingüins de Magallanes més gran del món. Aquests pingüins són més petits que els pingüins rei que vam veure a Tierra del Fuego. Un pingüí de Magallanes adult fa uns 50 cm d’alçada i pesa uns 5 kg. Aquesta reserva et permet caminar entre els animals, tot seguint un camí marcat i delimitat. És realment graciós veure els senyals de Ceda el paso referint-se que els pingüins tenen prioritat per travessar el pas dels humans.
La Kris i jo som els primers d’entrar al parc. Com ja vaig comentar a l’última entrada, hem dormit a una esplanada perduda de la mà de Déu per estar el més a prop possible de l’entrada a Punta Tombo. A les 8 del matí obren les portes i a les 8 del matí estem allà. Ha sigut una molt bona decisió. Ens diuen que a aquesta hora els pingüins estan més moguts, perquè encara no fa tanta calor, i que a mig matí arribarà gent de dos creuers amarrats a Puerto Madryn. Perfecte! Estarem nosaltres sols i, per tant, els pingüins encara camparan lliures i sense por pel nostre camí. Agafem les motxilles i la càmera de fotos, fem una visita exprés a una exposició que tenen i iniciem el camí.
Mentrestant, un parell d’hores abans de la nostra arribada, a uns 400 metres de la platja, els rajos de sol matiners desperten en Marcel, el pingüí badoc. Avui és dimecres, en Marcel els dimecres no té res a fer, així que no és d’estranyar que se li enganxin els llençols; bé, al seu cas, l’arbust. El seu llit és un foradet sota d’un arbust sec. S’aixeca, surt del cau i estira l’esquena i les ales, mentre obre el bec de bat a bat badallant. No es podria pas dir que en Marcel és ràpid, tot el contrari, és bastant encantat. Tanta tonteria, se li han fet les 8 del matí… Com de costum, els seus amics solters ja han començat a tirar cap a l’aigua per refrescar-se; per altra banda, els seus amics aparellats s’han de quedar al niu a cuidar dels pingüinets que van néixer ara farà un mes. Amb certa indecisió, finalment, marxa rumb a la platja. Avança xino-xano pel caminet de sempre, esquivant els arbustos punxeguts. En alguna ocasió, els arbustos l’obliguen a ajupir-se per passar i, de tant en tant, s’ajup tant que cau de panxa a terra. Sense cap mena de pressa, es queda uns minuts a terra, no fos cas que s’estressés, fins que per fi decideix aixecar-se i continuar. El següent obstacle és un petit desnivell causat per unes fustes. N’hi ha moltes, i estan molt ben posades. Es para, s’ho pensa uns segons, i s’impulsa tot obrint les ales i allargant el coll endavant. Res el pot aturar. És en aquest moment quan veu dues ombres llargues massa a prop seu.
En Marcel no és pas ximple, ja ho sap que les criatures que s’ha trobat són humans. Cada dia en passen molts per aquestes fustes, però normalment no són tan matiners. Les mirades del pingüí badoc i els humans es creuen, ningú es mou durant uns instants. De cop, l’humà de cabells arrissats es posa a caminar molt a poc a poc cap en Marcel, com si anés a càmara lenta. “Es deu pensar que si es mou a poc a poc, no el veig” pensa en Marcel, “no sembla massa llest, ni tampoc massa interessant”, es gira i es prepara per continuar el camí a la platja.
— Andreu: Ep! Se’n va! Merda, no se’m desbloqueja el mòbil. Casum seuna! Ara ja està d’esquenes.
— Kris: Tranquil, ja li he fet jo una foto.
— Andreu: Però jo vull que em faci cas! Què fan els pingüins? Ah sí, en Pingu feia “moc moc”. Moooc mooooooooc!
— Kris: …
— Marcel: …
— Andreu: Mmm. Potser no reconeix el meu accent gironí. O potser no em fa cas perquè no m’he presentat. Bon dia, pingüí, em dic Andreu.
— Kris: Va, deixa de fer el burro. Posa’t al seu costat i et faig una foto que sortiu els dos, encara que ell estigui d’esquenes.
— Andreu: :’(
En Marcel ja n’ha tingut prou. Baixa de les fustes per l’altre costat fent un saltironet i s’allunya amb un únic pensament al cap: “Estan bojos, aquests humans!”.
Com en Marcel, ens trobem a molts altres pingüins que ens ignoren, però també ens creuem amb altres que són més pacients i es deixen fer alguna foto. La veritat és que n’hi ha molts. Bastants van en grup i d’altres van sols; alguns encara dormen i uns pocs graten la terra per ampliar el seu forat. No els importa massa passar a menys d’un metre de nosaltres, o plantar-se al mig de la passarel·la i fer-nos mala cara quan passem pel seu costat. Fins i tot, si no vigiles, és fàcil trepitjar-ne algun mig amagat sota un arbust al costat del camí. És molt xulo, i el fet d’estar sols i que faci molt bon dia ho fa encara millor. Quan tornem cap al cotxe, els autobusos tot just estan arribant. Només ens creuem amb un grup gran, d’unes deu persones. Avancen lentament darrere d’un pingüí, és entre graciós i ridícul.
Ruta per Península Valdés
L’endemà de Punta Tombo visitem la Península Valdés. Hem dormit a Punta Pirámides, a l’entrada de la península. Agafem el cotxe i iniciem la ruta. Sabem que no veurem balenes i tenim molt poques esperances de veure orques. Fa cinc dies se’n va veure una, però va ser un cas molt aïllat. També, és una llàstima que un dels miradors interessants està tancat i, també, la carretera que voreja la costa està tallada. Així doncs, haurem de fer molts kilòmetres de ripio pel mig de la península, sense vista a l’oceà, per arribar als miradors de la costa.
El paisatge no és massa diferent del que hem anat veient a la Ruta 3 i a Punta Tombo, però el sol espatarrant i l’airet que refresca són molt agradables, així que, un cop al mirador, ens quedem una bona estona observant les onades. A la platja, a uns vint o trenta metres d’on som, hi ha una colònia bastant extensa de llops marins. Estan molt moguts! Les femelles i les cries van entrant i sortint de l’aigua, mentre els mascles, que són més grossos, es queden tirats o ajaguts a la sorra. Algunes mares sembla que estiguin ensenyant a les seves cries a nadar. També, veiem com alguns mascles es disputen el territori a base de crits i de córrer uns darrere dels altres. Uns metres més enllà, hi ha uns elefants marins. A diferència dels llops marins, aquests no es poden posar de quatre potes, sinó que arrosseguen la cua per desplaçar-se. Em sap greu dir-ho, però semblen cucs gegants i gordos. Pràcticament no es mouen, estan tota l’estona tirats a la sorra i, com a molt, es giren lleugerament per canviar de posició.
També hi ha pingüins, però després d’haver passejat amb ells a Punta Tombo, aquests ja no ens criden massa l’atenció. Entre que la península té zones tallades al públic, que ja fa dies que circulem amb aquests paisatges, i que ja hem tingut ocasions de veure aquests animals de molt a prop, la Península Valdés no ens impressiona gaire. Dit això, anant a l’època bona per veure balenes o orques, ha de ser una experiència inoblidable.
Nadem amb llops marins a Puerto Madryn
El següent dia anem a Puerto Madryn, la ciutat més gran d’aquesta zona. La ciutat en si no té massa encant. Al passeig marítim és on hi ha més ambient: nens i nenes juguen a les pistes de ciment de futbol, els artesans exposen les seves peces a les paradetes, els cambrers caminen per les terrasses dels restaurants, i prou gent pren el sol a la platja. Hi ha turistes, però tampoc es veu massificat. El passeig i les instal·lacions estan ben cuidades, però, així i tot, es veu que és un barri amb poder adquisitiu baix.
Al centre de la ciutat visitem una casa un xic amagada on aconseguim que ens canviïn moneda amb el canvi no oficial. La inflació del peso argentino ha continuat empitjorant. A Buenos Aires vam aconseguir canviar a 370, aquí ens han ofert 405 pesos per cada euro. Bé per nosaltres, malament pels locals. Encara millor és el canvi que ens fa l’empresa on hem contractat l’activitat de fer snorkel amb llops marins. On ara ens dirigim.
Ens posem els neoprens i pugem a la barca de motor que ens portarà a la zona on hi ha llops marins. És a uns vint minuts, els quals aprofiten per explicar-nos com funcionarà l’activitat. No ens podrem acostar massa a la platja, sinó que haurem d’esperar que els llops marins vinguin a nosaltres, si tenen ganes de jugar. I així passa. Arribem, ens tirem a l’aigua, nadem uns metres i esperem. Al cap de poca estona un parell de llops marins se’ns acosten, però marxen ràpidament. Després en ve un altre, passa per sota i marxa. No hi ha massa visibilitat, però quan passen a prop es veuen bé. A l’aigua, nadant, són molt més bufons que quan estan tirats a la sorra o caminant de quatre potes. De sobte tres exemplars s’acosten bastant a la Kris, tant, que un d’ells li rosega amistosament la mà. Se li dibuixa un somriure d’orella a orella que es deixa entreveure per sota la màscara.
Tot i la falta de visibilitat, i que hi havia un parell més de grups, l’oportunitat de nadar amb animals salvatges, de compartir el seu espai natural, és una experiència molt gratificant. Òbviament, la presència d’humans té un impacte sobre els animals, però la sensació és que aquí tothom n’és molt conscient i es minimitza tant com es pot.
Tornem als Andes
Després de tres dies dedicats, en bona part, a contemplar la fauna patagònica, és hora de continuar el nostre trajecte. Com ja sabeu, el viatge va començar a Buenos Aires (costa est), vam travessar Argentina fins a arribar a Xile, vam baixar per la costa oest fins a Ushuaia, a baix de tot, i ara hem tornat a pujar per la costa est fins a Península Valdés. Bé, doncs ara tornem a travessar Argentina d’est a oest per segona vegada per tornar als Andes. Després continuarem cap al nord seguint la serralada i la costa xilena. Recordeu que podeu veure tota la ruta aquí
El paisatge que ens trobem és el paisatge àrid que ja he descrit en múltiples ocasions. Aquesta vegada, però, passem també per una zona bastant rocosa, amb parets que s’alcen desenes de metres al costat de la carretera i amb clars evidències de despreniments. Parem a un poble que es diu “Los Altares”. No m’estranyaria que li hagin posat aquest nom per la forma que tenen les altes parets que l’envolten. M’agrada molt la vista que tenim. El contrast de les grans esplanades amb la roca imponent. Hem parat al poble per posar gasolina, però a la gasolinera hi ha una cua de quinze cotxes. Preguntem, i ens responen que s’ha acabat la gasolina, estan esperant el camió que en portarà més. Ens diuen que, tot i no saber-ho del cert, creuen que tardarà una horeta a arribar i, llavors, una horeta més en descarregar. Preguntem per la situació a la següent gasolinera, a dos-cents kilòmetres d’on som ara, i ens comenten que estan igual o pitjor, així que decidim esperar. Fa una horeta, ja havíem passat una gasolinera més petita que tampoc tenia combustible i el camió no passava fins a l’endemà. Allà, ens havíem trobat unes noies que ara tornem a veure. Anaven molt justes de gasolina i no tenien clar si podrien arribar fins a Los Altares. Sembla que amb l’aire condicionat apagat i conduint suaument, ho han aconseguit.
Aquest imprevist no ens permet arribar fins al nostre destí, així que dormim a Paso de Indios. La nostra intenció era dormir pel poble, però totes les cases tenen maleïts gossos guardians que ens venen a bordar quan parem al costat. No acabem d’estar còmodes, o potser simplement ens falta morro. En qualsevol cas, després de donar tres voltes al poble, optem per sortir-ne i passar la nit a una esplanada al costat de la carretera. Estem al mig del no-res. A la nit és tot fosc i el cel es veu totalment estrellat. Tot i l’ajuda d’una aplicació, només reconec el Cinturó d’Orió, que són les tres estrelles que estan en fila.
L’endemà acabem el tram que ens queda per arribar als Andes. L’últim poble d’aquesta travessia d’est a oest, Tecka, també va curt de combustible. Per sort, encara ens en queda per arribar a Esquel i emplenar el dipòsit per continuar, ara sí, direcció nord.
