Parcs Nahuel Huapi i Lanín
Ara que tornem a estar als Andes, recuperem el paisatge verd amb boscos densos i llacs que ja vam veure a la baixada. Ens retrobem amb el Parque Nacional Nahuel Huapi a la zona de San Carlos de Bariloche i, una mica més amunt, visitem el Parque Nacional Lanín, on coneixem en Narcís, amb qui compartim l’excursió a la base del volcà.
La ruta
Després de travessar novament Argentina d’est a oest, ens tornem a trobar al peu dels Andes. Fa més o menys un mes ja vam estar per aquesta zona, just abans d’entrar a Xile per primer cop. Llavors, estàvem seguint la Ruta 40 en sentit sud i vam passar per La Ruta de los 7 Lagos i el Parque Nacional de los Arrayanes. Ara, estem una mica més al sud, anirem direcció nord evitant el tram de carretera que ja vam veure de baixada, passarem de llarg per anar a fer una excursió al Volcán Lanín, i continuarem fins a Villa Pehuenia.
Una de les ciutats més importants de la zona, si no la que més, és San Carlos de Bariloche. La ciutat en si tampoc té res especial, a part de ser més gran que les seves veïnes, però destaca per estar a la vora del Lago Nahuel Huapi i a les portes de Cerro Catedral, una estació d’esquí el doble de gran que la Masella. També, té altres atraccions com el Cerro Otto i el Cerro Campanario, on es pot pujar amb aerosilla o telefèric, i la península Llao Llao, una porció de terra que entra a les aigües del llac. Tot això forma part del Parque Nacional Nahuel Huapi. No és sorprenent que aquesta ciutat apareix en multitud de guies i pàgines. Nosaltres hi parem. Deixo el detall més avall.
Abans d’arribar a San Carlos de Bariloche, passem per El Bolsón. Avui hi ha mercat i parades d’artesania, així que ens hem despertat aviat per poder-hi ser per l’hora de dinar. Les frases que tinc apuntades del que vaig llegir sobre la zona de El Bolsón són: “Remanaso de paz” y “Rincón de fantasia donde convivir con la naturaleza”; li fan justícia. Tota aquesta regió, en general, destaca per tenir un nombre considerable de llacs i rius, els quals donen lloc a boscos verds i densos. El poble també demostra aquesta tònica amb cases molt ben cuidades i jardins notablement arreglats. Al centre, un parc verd que encercla un petit estany. L’herba està humida, però això no impedeix que les famílies hi facin un pícnic mentre les criatures demanen de fer una volta amb les barquetes en forma de cigne. Aquest mateix parc és el que acull les paradetes d’artesania, un grup de malabaristes que entretenen la mainada i unes poques foodtrack que t’ofereixen, entre d’altres, les empanadilles i el shawarma que ens mengem.
Després de San Carlos de Bariloche, el següent destí és el Parque Nacional Lanín, on fem una excursió a la base de la cara sud del volcà Lanín. Les condicions climatològiques ens obliguen a “perdre” un dia, però al final aconseguim fer la ruta i tenim la gran sort de topar-nos amb en Narcís, amb qui compartim les casi set hores de pujada i baixada. Una excursió molt xula que detallo més avall.
Finalment, ens aventurem a continuar per la Ruta 23, una carretera paral·lela a la Ruta 40, més secundària, menys transitada, i amb molt més encant, segons hem llegit. Clarament, hem encertat amb aquesta decisió. El verd ha agafat un to groguenc, almenys en alguns arbres. L’herba té també un verd més apagat i és més esparsa, deixant entreveure el marró de la terra i algunes roques aquí i allà. Tot això acompanyat per l’aigua transparent dels llacs, on pots comptar els còdols submergits sense sortir del cotxe, i del bon dia que fa, només parcialment tapat per núvols blancs que van i venen, trencant la monotonia del cel blau. Els dos pobles on parem són tan encantadors com les vistes que he intentat descriure: Aluminé i Villa Pehuenia. Personalment, tenia moltes ganes d’arribar a Villa Pehuenia, ja que quan estava llegint sobre el viatge a l’ordinador de casa, aquest poble és el primer que vaig anotar. El poble és bastant petit, hi ha molta varietat de restaurants i càmpings, però és difícil identificar cap habitatge. Tampoc hi ha massa turisme, perquè l’accés per terra és llarg i el camí de grava. Jo diria que hi ha el turisme just per sentir-te acompanyat, però no aclaparat. El bon dia que fa ens anima a banyar-nos al llac. L’aigua és prou freda perquè sigui un entrar i sortir, però totalment transparent i calmada, i la temperatura a fora és ideal.
A partir d’aquí, continuem la Ruta 23 un tram més fins a tornar-nos a trobar amb la més principal Ruta 40, que ens portarà direcció l’Aconcagua.
Parque Nacional Nahuel Huapi
Hem dormit a San Carlos de Bariloche, a una àrea al costat de la platja on es pot passar la nit amb la càmper gratuïtament. Ens hem situat estratègicament perquè la resta de campers ens parin el vent :). El nostre pla avui és visitar part dels encants del Parque Nacional Nahuel Huapi; en concret, la Península Llao Llao. Està a uns trenta minuts amb cotxe, resseguint el llac Nahuel Huapi. Un cop allà, continuem conduint pel Circuito Chico, una carretera que dona la volta a la península, fins a arribar a l’inici de l’excursió al Cerro Llao Llao. És una excursió no gaire complicada, però prou alta per a tenir una bona vista del llac, sempre que no hi hagi els núvols que tenim nosaltres avui. Caminem tot resant un pare nostre perquè no ens plogui; jo només em sé la primera estrofa, però sembla que ja és suficient. Arribem a dalt secs, però amb el cel tapat. Tot i que les fotos no llueixen gaire, ens podem fer una idea del llac i dels cerros veïns. Un cop a baix, pensem que la caminada s’ha quedat curta i ens preocupa que assentar el cul al còmode seient del Toyota Hilux no sigui suficient exercici per cremar les parrillades que ens anem fotent, així que decidim arribar fins a la platja Tacul.
La segona activitat que fem en aquesta península és pujar al Cerro Campanario. Bé, no pugem nosaltres, ens puja un aerosilla extremadament lent mentre llegim els cartells que identifiquen la varietat de flora que anem sobrepassant. A dalt hi ha un bar, on dinem unes empanadilles amb vista al llac. Aquí hi ha més turista. Com ens agrada seure i que ens portin als llocs en comptes de caminar… :).
Els núvols ens han acompanyat tot el matí, però almenys no ha plogut. Això segurament ha ajudat a que no estigui tan massificat com els dies de sol radiant. Estem satisfets, ens hem fet una idea de la zona.
Parque Nacional Lanín
Arribem al Parque Nacional Lanín a les nou del matí i amb les motxilles preparades per fer el trekking de vuit hores a la base del volcà Lanín per la cara sud. El guardaparque ens informa que l’excursió està tancada per vent, ja que passa pel mig del bosc i hi ha perill de caiguda de branques o inclús arbres sencers, fa molt de vent. L’excursió alternativa que havíem vist, el Cerro Chivo, també està tancada.
Drama? No. Els nostres cossos cansats troben l’excusa perfecte per fer un dia de relax. Recorrem la vora del llac Huechulafquen amb el cotxe, parant a fer algunes fotos i a comparar els diferents càmpings que se’ns ofereixen. Al final decidim acampar al primer que havíem vist, tot i l’empanada del recepcionista mapuche que ens atén. Allà, fem la dura tasca de rentar la roba a mà; això sí que és una bona sessió de gimnàs, i no els programes aquests de HIIT que ofereix el DiR. Després dinem al restaurant del càmping. Té un missatge escrit que diu “Quién sabe comer, saber esperar”, molt adequat. Esperem 45 minuts pel nostre menjar, però està boníssim. Finalment, jo aprofito la resta del dia per llegir el diari, entretenir-me amb YouTube i escriure l’entrada de Península Valdés. La Kris, llegeix i adapta el planning a l’imprevist del vent.
L’endemà ens despertem a una hora raonable amb les motxilles ja preparades per fer l’excursió a la base del volcà Lanín per la cara sud. Avui ja fa significativament menys vent. Aquest trekking és semblant al que vam fer al Fitz Roy i a Torres del Paine, uns 22 km de distància i 820 m de desnivell acumulat. Iniciem la ruta tot seguint un riuet per un bosc poc dens. Al cap de pocs minuts, quan més distret estava ajustant-me la motxilla, el cor em fa un salt en veure una figura fosca corrent en la meva direcció, és un llop! Em preparo per al pitjor, adoptant una posició defensiva, és a dir, aixecant el colze i donant l’esquena al monstre, com el més gran dels covards. A l’últim metre el llop frena, dona un parell de voltes al meu costat, s’aixeca a dues potes i treu la llengua tot buscant menjar o carícies. Sembla ser que és un gos. Amb l’ensurt a sobre, li faig saber que m’ha espantat amb un to indignat i li dic que marxi de mala manera. O no m’entén o és un tossut, s’allunya uns metres i torna a venir. És ben negre, m’arriba als genolls i el pèl és quatre o cinc dits llarg. Em fixo que no porta collar. Miro la Kris, que em torna la mirada amb una mitja rialla. Decideixo ignorar el gos i continuar caminant, ja es cansarà.
No només no es cansa, sinó que es posa a liderar el grup. Ell va uns metres per davant seguint el camí. De tant en tant es para, busca alguna cosa entre els arbustos, pixa i continua. Em comença a caure simpàtic. És en aquest moment que veig que jeu al mig del camí i es queda immòbil, una vaca li barra el pas. No ens agraden les vaques, per si no havia quedat clar ja en altres entrades. Té banyes enormes, ens mira i no fa pensar que tingui cap intenció de moure’s. Estudio l’entorn, per veure darrere de quin arbre m’amagaré si la vaca m’ataca, i, amb el pla B assegurat, pugem pel marge i rodegem la vaca deixant ben bé 15 metres de distància. El gos ens segueix :).
Ja hem entrat en calor i, com de costum, hem de parar perquè la Kris es tregui algun jersei. El gos no se n’adona i continua caminant, així que el crido: “Ep! Espera, que la Kris s’ha aturat un segon!”. No em fa cas. “Potser t’haig de cridar pel nom… Josep Maria! Espera!”. Res, em continua ignorant. “Narcís!”. Es para i es gira! Eureka! He endevinat el seu nom! Narcís, com el patró de Girona :). Fa cara de Narcís.
Mentre seguim pel bosc, en Narcís s’endinsa a la vegetació ara sí ara també, però sempre torna. De fet, he descobert també que si se’n va massa lluny i faig un xiulet, deixa el que està fent i torna amb nosaltres. En Narcís mola molt. Em sento malament per haver-li dit que marxés quan ens hem conegut ara fa vint minuts. En alguna d’aquestes fugides, torna espitat perseguint una llebre, però corren més que ell. El que sí aconsegueix atrapar és un rosegador que estava tranquil al seu cau, però se li escapa de la boca. Encara no sabem si se’l volia menjar o només jugava. En qualsevol cas, li ofereixo un tros del farciment de la meva empanadilla de carn i se’l menja a gust i educadament.
Travessem uns quants rierols fent equilibri sobre les pedres, mentre en Narcís s’arrebossa a l’aigua gelada sense miraments. Travessem una zona de roques i, finalment, tornem a entrar al bosc per iniciar la pujada final, bastant empinada. Ara en Narcís ja no lidera, s’ha posat entre jo i la Kris. De tant en tant em vaig girant per veure si encara hi és, i el veig enganxat als meus talons. Fa estona que pensem que en qualsevol moment marxarà, però el tio segueix.
Ja ens estem acostant al mirador de dalt de tot. Fins ara, d’ençà que hem començat a caminar, no hem vist el volcà en cap moment. Tenim dubtes de si no s’hauria de veure o no el veiem perquè està un xic ennuvolat. Quan entrem a l’últim tram la pujada afluixa i en Narcís es torna a posar al capdavant. El camí s’estreny i comença a zigzaguejar entre arbustos alts. Constantment perdo visual d’en Narcís. Quan xiulo, veig que treu el cap i torna a desaparèixer. Arriba un moment que la vegetació s’acaba i apareix a l’horitzó i tapat pels núvols, el volcà Lanín. Sembla que sigui ja el mirador, la panoràmica és molt bona, però el camí continua i en Narcís ens espera lluny. Continuen una estoneta més fins a arribar el senyal que indica “Fin de senda habilitada”. El volcà té un núvol ben bé a sobre, sembla que s’hagi posat un gorro. Esperem una estona, però no fa cap pinta que s’hagi de destapar. Bé, intuïm la vista que hauríem hagut de tenir, per sort ja vam veure el volcà des de la carretera, i encarem la baixada.
Hem estat sols tota la pujada. Com sempre, som els més matiners. També és cert que tenim certa avantatge perquè acostumem a dormir a pocs minuts dels trekking, gràcies a la camper. Quan baixem, anem trobant grups que pugen i ens pregunten quant queda. També s’interessen per en Narcís, que els va a saludar efusivament. En qualsevol cas, en Narcís no ens abandona per cap altre grup, ens guia fins al cotxe, on ens acomiadem amb una abraçada emotiva abans que marxi, suposo, cap a casa seva.
El camí ha sigut molt xulo, dels millors que hem fet fins ara. La vista des del mirador bastant meh; sense el núvol torra-collons hauria millorat, òbviament, però no supera l’excursió de Torres del Paine.