Llac Titicaca
Amb una superfície lleugerament més gran que la província de Barcelona, el llac Titicaca és conegut com el llac navegable més alt del món. No sé molt bé a què es refereixen amb “navegable”. Imagino que la resta de llacs més alts són massa petits, massa poc profunds o inaccessibles. En qualsevol cas, el Titicaca és un llac andí a uns 3800 m d’altitud i amb una profunditat màxima de 283 m.
La seva situació és una mica peculiar, ja que la frontera entre Bolívia i el Perú el divideix per la meitat. Nosaltres visitarem només el costat bolivià. En concret, visitarem la ciutat de Copacabana, la península de Yampupata i la Isla del Sol.
Copacabana
Aquesta petita ciutat de 15000 habitants és on dormim les tres nits que estem en aquesta regió. Copacabana està situada bastant al centre del llac Titicaca, a la part occidental de la península que porta el seu mateix nom. Aquesta península està unida per terra al Perú, però s’hi pot accedir des de Bolívia travessant l’estret de Tiquina. D’aquesta manera, divideix el Titicaca en dos llacs més petits, el llac Mayor o Chucuito i el llac Menor o Huiñaymarca. No té massa rellevància tota aquesta informació per la resta de l’entrada, però una mica de geografia no farà mal a ningú.
El trajecte amb bus des de La Paz és de tres hores i mitja. El ferri per travessar l’estret de Tiquina és una gran balsa de fusta on no hauria dit mai que hi podia pujar un bus. No transmet massa seguretat. Tot i que ens ofereixen baixar i creuar amb una barca de motor mentre el bus ho fa amb el ferri, decidim quedar-nos al bus. Es mou molt menys del que esperàvem.
L’hostal que hem agafat a Copacabana està una mica apartat del centre i d’on ens deixa el bus. La caminada per arribar-hi és només de quinze minuts, però fa pujada i portem les maletes grans, així que agafem un taxi. A l’hostal hem reservat una habitació privada a través de Booking. Hem descartat pagar per tenir vista al llac, ja que l’hostal mateix té terrasses comunitàries amb aquestes característiques. Quan arribem, el noi de la recepció ens sorprèn oferint-nos la millor habitació de l’hostal pel mateix preu que havíem reservat. Hem triomfat. Habitació privada, bany privat, llit extragran i vista al llac. És dura la vida del mochilero. Durant la nostra estada, sopem un parell de cops a l’habitació, tot i que els núvols ens impedeixen gaudir de la posta de sol al llac.
A Copacabana passegem pel port i pel carrer principal, on hi ha totes les botigues i restaurants. La plaça principal està tancada perquè l’estan renovant. Hi ha un parell de miradors, però no trobem ni el moment ni les ganes per pujar-hi. Després del Huayna Potosí, no tenim excessives ganes de caminar.
Península de Yampupata
Al nord de Copacabana hi ha la península de Yampupata. És una de les visites que teníem previstes en aquesta regió, i també ens la recomanen a l’hostal. Per visitar-la, com que és un espai massa gran per fer-lo a peu, paguem a un taxi que ens acompanya tot el matí. El conductor es diu Raul, i el taxi “Raulito veloz”, ho té escrit al parabrisa.
La primera parada prevista, les platges blanques de Yampupata, sembla que estan inundades i brutes. Ens recomanen no anar-hi, així que anem directament a Sampaya. Aquest és un petit poble que encara conserva les seves antigues edificacions de pedra. Té una església de l’època colonial, però està tancada. Passegem pel poble i arribem fins a la part més alta, des d’on tenim una bona vista del llac i de la Isla de la Luna. L’aigua està molt tranquil·la, ens comenten que només en algunes tardes es poden veure onades. Als pendents dels turons estan plens de terrasses amb cultius.
La segona parada és a la Gruta de la Virgen de Lourdes. Aquest és un lloc de pelegrinatge. Sigui des de La Paz o des de Copacabana, molta gent camina fins aquí per Setmana Santa. Pujant les escales es poden veure estructures que, en temporada alta, deuen ser parades de menjar o souvenirs. També hi ha bancs de pedra, el que em fa pensar que es generen llargues cues. A ulls meus, la verge és només una estàtua engabiada en una petita cova al capdamunt d’unes escales. No ens hi entretenim gaire.
L’última parada és a una de les islas flotantes. Al costat peruà aquestes illes són grans plataformes habitables construides de totora, una planta aquàtica que creix a la superfície del llac. Al costat bolivià el mateix nom es fa servir per referir-se a criadors de truites. Tot i ser menys espectaculars, ens hi parem per dinar. Naturalment, al menú hi ha un únic plat: truita. El peix el pesquen davant nostre i en uns quinze minuts el tenim al plat, fregit i acompanyat amb patates, arros i amanida.
A part de les parades, la volta amb el cotxe és molt agradable i tranquil·la. Ens creuem amb grangers i ramaders. Estem una estona conduint al ritme d’unes ovelles que no tenen intenció d’apartar-se per deixar-nos passar. També avancem burros i llames.
Isla del Sol
Dues illes destaquen en aquest costat del llac, l’Isla del Sol i l’Isla de la Luna. La primera, més gran, és la que visitem. Fins fa pocs mesos aquesta illa estava tancada per la COVID. Ara ja han obert, però algun punt d’interès encara no es pot visitar. Abans de la COVID també havia estat tancada, però aquesta vegada era per discussions entre les tres comunitats que hi viuen. Es veu que es van barallar per l’obertura d’un hostal. Escoltant la versió d’un habitant del nord, sembla que tota la culpa és del sud. No tenim l’oportunitat de preguntar a algú del sud.
Des de Copacabana són dues hores amb barca de motor fins al nord de l’illa. Des d’allà fem un petit tour per visitar les ruïnes de la zona i després caminarem uns onze kilòmetres fins al port del sud, on agafarem una barca que ens torni a Copacabana. El guia camina de pressa, sobretot tenint en compte que hi ha pendent i estem a 4000 m d’altitud. Anem fent parades i ens explica anècdotes sobre els habitants, la flora i la fauna. Finalment, arribem als punts turístics: la Roca Sagrada, la Mesa Ceremónica i La Chinkana. A la Roca Sagrada ens explica un parell de llegendes relacionades amb unes cares que s’hi poden veure amb prou creativitat i bona voluntat. Sobre la Mesa Ceremónica, ens explica que les antigues civilitzacions hi havien sacrificat animals i noies verges criades a la Isla de la Luna. La Chinkana són unes ruïnes on aparentment vivien persones escollides de l’illa. Les habitacions i els passadissos que s’hi intueixen tenen una estructura laberíntica.
La caminada fins al sud de l’illa la fem sense el guia. L’última barca surt a les quatre de la tarda, així que no anem sobrats de temps. El que podria haver sigut una passejada relaxada, acaba essent un xic estressant. No hem de córrer, però estem constantment pendent del rellotge. Hauria estat agradable banyar-se a la platja o prendre un suc a una de les terrasses del poble del sud. Almenys ens ha fet bon dia.
Tornada a La Paz
Aquesta regió no serà la que més recordarem de Bolívia, però han estat uns dies tranquils que necessitàvem després de la pujada al Huayna Potosí. La pau que s’hi respira i l’encert de l’hostal ens han servit per recarregar les piles. La següent nit la passem a La Paz. L’endemà haurem d’estar descansats per fer la Carretera de la Muerte!
