La Paz
Situada a l’oest de Bolívia, molt a prop del llac Titicaca i de la frontera amb el Perú, es troba la ciutat de La Paz. Sobre l’altiplà de Bolívia, La Paz és la capital més alta del món, a 3650 m d’altitud. Al nord-est limita amb la Cordillera Real dels Andes, on es troba el volcà Illimani, el qual presideix majestuosament la majoria de fotos que es troben a Internet de la ciutat. La Paz se situa en el centre d’una vall. L’emigració interna que va patir al voltant del 1960 va fer créixer la ciutat enfilant-se pels vessants perifèrics, donant-li un aspecte d’embut.
El 1985, fa només quaranta anys, va néixer El Alto, la ciutat veïna de La Paz. Com Barcelona i Badalona, les dues ciutats estan ben bé de costat, només separades per un accident geogràfic; en el cas bolivià, la paret de la vall. Continuant amb referències catalanes, les cases més orientals d’El Alto estan al marge d’un precipici, recordant Castellfollit de la Roca. Pel costat occidental, aquesta jove ciutat s’estén ininterrompudament i és, avui dia, la ciutat amb major creixement econòmic del país. Al bell migs, ocupant un espai considerable, hi ha l’aeroport internacional més alt del món, l’Aeropuerto Internacional de El Alto, a 4061 m.
Nosaltres acabem d’arribar a La Paz, on hi passarem tres dies. Més endavant hi tornarem, ja que serà el nostre centre logístic per fer un trekking, visitar el llac Titicaca i la ciutat de Coroico.
Telefèrics
Abans del 2014, la ciutat de La Paz no destacava per un transport públic eficient. Els imponents pendents dels barris perifèrics i els carrers estrets i asfaltats de forma irregular compliquen bastant el desplaçament per terra amb vehicles grans. Un metro soterrat tampoc sembla una bona opció, ja que segons uns estudis que es van fer, el 70% de la ciutat està en terreny inestable, pel tipus de terreny i per la quantitat de rius que hi passen. Així doncs, van optar pel telefèric.
El 2014 es va construir la primera línia i ara ja n’hi ha onze. Les diferents línies es creuen creant un mapa de colors semblant al del metro de Barcelona. La morada, per exemple, et puja fins a El Alto, la blanca passa pel mig dels alts edificis del barri de Miraflores, i la celeste sobrevola el Parque Urbano Central.
El preu del trajecte és de quaranta cèntims d’euro, però s’ha de pagar a cada transbord. Nosaltres, amb la targeta que ens deixen a l’hostal, recorrem bona part de les línies, gaudint d’una vista panoràmica de la ciutat des de totes les perspectives possibles: morada, platejada, vermella, taronja, blanca, celeste i verda.
El viatge més impressionant, però, el fem al vespre del segon dia. Quan el sol ja s’ha post i la ciutat està il·luminada només per les llums dels fanals i de les finestres, agafem el telefèric morat, que ens puja a El Alto. La cua per pujar és tan llarga que surt de l’estació i ocupa part de la vorera. Els bolivians tornen a casa després de la jornada de feina. De forma totalment respectuosa, la cua avança ràpidament, entra a l’estació, puja les escales i, ordenadament, deu persones van entrant a cadascuna de les cabines. Tothom va assegut. Hi ha prou espai, però al ser un recinte tancat la mascareta encara és obligatòria. La vista que tenim mentre estem pujant és realment aclaparadora. Sortir de la feina quan ja és fosc és sempre depriment, però almenys els paceños no s’han d’anxovar a sota terra a un metro. Dit això, tinc la sensació que ells ja no ho valoren. La resta de la cabina va mirant el mòbil.
Una ciutat en construcció
Tot i la seva antiguitat i importància dintre del país, la imatge que dona La Paz és de ciutat inacabada. Amb excepció dels barris més rics, al sud de la ciutat, el color que predomina des d’una vista panoràmica és el taronja. Les dificultats econòmiques i el tipus impositiu més elevat en cas de tenir l’habitatge acabat, han portat als ciutadans a mantenir la façana sense pintar, deixant al descobert les rajoles i el ciment. Aquesta pràctica també s’observa a El Alto. A mitjans del 2022, l’alcaldia va intentar penalitzar les cases sense pintar, però poc després va haver de rectificar a causa de la pressió que va rebre.
El monòton color de la ciutat no és l’únic indici de ciutat en construcció. L’asfalt també és una assignatura pendent. Tant els carrers dels barris perifèrics, amb un fort pendent, com els carrers del centre tenen notables bonys i sots per tot arreu. Les parades ocupant tota la vorera i part de la via tampoc faciliten les maniobres dels cotxes. Si a tot això li sumes la mania de fer sonar el clàxon, el caos és considerable. Al carrer del costat de l’hostal, quan sortim a sopar, trobem un cotxe amb la roda dintre de la claveguera, la tapa de la qual es devia perdre fa temps. Entre quatre persones aconsegueixen rescatar-lo.
Potser per aquests motius, de cotxes privats se’n veuen relativament pocs, la majoria són minibusos i taxis. L’ús del transport públic és desitjable, això està clar, però l’enorme quantitat de minibusos em fa pensar que l’organització és millorable. Potser el problema és que no està gestionat de forma centralitzada. En un únic carrer trobem, si no m’he descomptat, deu minibusos encallats intentant passar, tots de línies diferents. Tot i tenir parades definides, recullen i deixen els passatgers on els sembla millor, entorpint constantment el tràfic i provocant un concert de clàxons. Als encreuaments més transitats hi ha personal amb armilles groc fluorescent fent el possible per organitzar el tràfic. Sort d’ells.
Finalment, els fanals saturats de cables de la llum, telèfon o Internet tampoc ajuden a la imatge de la ciutat. Hi ha tants cables, que em sorprèn que alguns fanals encara estiguin en peu. També es veu algun cable que s’ha despenjat i ara els cotxes l’han d’esquivar. No sembla que sigui una prioritat arreglar-ho.
Mercats
El tercer dia que estem a La Paz l’aprofitem per passejar pels diferents mercats de la ciutat. El més diferent i cridaner és el Mercado de las Brujas. Passejant pels carrers del centre, podràs identificar el mercat perquè té fetus de llama penjats dels aparadors. N’hi ha de blancs i de marrons, peluts i sense pèl, i tots d’entre un i tres pams de mida. L’olor és intensa i desagradable, crec que és la barreja de la pudor del fetus i dels ambientadors potents que posen per dissimular-la. També s’hi poden trobar amulets, pocions de l’amor, plantes mil·lenàries per tractaments medicinals i altres ingredients per fer potingues amb propietats màgiques.
Unes illes de cases més amunt, en direcció oest, hi ha el Mercado Negro. Aquest abasta quatre o cinc carrers, cadascun especialitzat en un comerç. El més il·luminat és el carrer de bricolatge, encapçalat amb les botigues que venen làmpades i bombetes. Travessant el pas de vianants, l’escenari canvia completament amb desenes de botigues de pantalons texans. Al fons, fils per teixir de tots colors i materials. Continuant a l’esquerra, ens endinsem a un sistema laberíntic de carrerons estrets delimitats per parades, la majoria de roba i complements. Cada comerciant té potser dos metres quadrats, on exposa tota la seva mercaderia. Bàsicament, són aparadors atapeïts amb el dependent a dintre, tot i que no em queda clar per on ha entrat. Es pot passejar tranquil·lament, sense que et vinguin a vendre res, però has d’estar pendent de no donar-te un cop de cap amb els tendals.
També visitem el Mercada Lanza, un mercat cobert situat a la plaça major. Té zones diferenciades amb colors: llibreries, floristeries, menjar preparat … Quan hi anem nosaltres està mig tancat.
Per acabar el llistat de mercats, a El Alto en tenen un de molt gran que ens recomanen anar, però només és dijous i diumenge, i cap dels dos dies ens va bé.
Àpats
Ja que mengem a un parell de restaurants bons, aprofitant que aquí és més barat, volia dedicar una secció als àpats que fem a La Paz. No en sé prou per comentar les diferències culinàries entre Bolívia i Catalunya, però puc dir que mengem molt bé :).
El Gustu és un restaurant amb menú de degustació de deu plats on anem per dinar. Fan servir només productes bolivians, però presenten una interpretació contemporània de les receptes. La descripció dels plats es fa difícil de seguir, però la presentació és sempre acolorida i et fa salivar.
També dinem al Popular Cocina Boliviana. Una escola d’hostaleria on serveixen un menú exquisit on cada plat té innombrables elaboracions diferents. El preu és el d’un menú de migdia a Barcelona. És espectacular!
L’última menció és pel Café del Mundo, un local internacional que no té res de bolivià, però que visitem dues vegades perquè fan uns esmorzars amb ous i cansalada per llepar-se’n els dits.
Per no quedar-me només en un llistat de restaurants que visitem, voldria parlar sobre la cuina i els ingredients que fan servir aquí. Voldria, però no sé si soc capaç. Ja em costa prou recordar el nom de les nostres verdures amb castellà, pitjor encara si són verdures bolivianes que no he vist mai. Dit això, sí que puc dir que quasi sempre hi ha llama a les cartes, el peix que més se serveix amb molta diferència és la truita, i treballen molt amb ají, quinoa, maní (cacauet) i choclo (blat de moro).
Día del Mar
El 23 de març de cada any, Bolívia commemora la pèrdua del seu litoral, a la Guerra del Pacífico contra Xile. Sembla que els catalans no som els únics que celebrem les derrotes. Aquest dia és conegut com el Día del Mar. Nosaltres ens n’assabentem perquè passejant pel centre el 22 de març, el dia abans, trobem una desfilada llarguíssima de diferents forces armades de Bolívia.
Altres coses a destacar de la nostra estada a La Paz
Després d’haver sobreviscut a la pujada al volcà Uturuncu (6008 m d’altitud), decidim que en volem més. Amb l’avantatge que ja estem aclimatats, volem aprofitar per atrevir-nos amb un altre 6000, el Huayna Potosí. De totes les muntanyes i volcans de la Cordillera Real, aquest el descriuen com el més accessible. Passem un matí comparant empreses que t’hi porten. La primera, excessivament cara, és la que s’explica pitjor. La segona, sorprenentment barata, ens agrada, però no ens acaba de transmetre confiança. Al final optem per la que ens han recomanat a l’hostal. Tanquem tots els detalls per WhatsApp i l’endemà hi anem a provar-nos les botes que ens deixaran. L’excursió no es farà esperar, la programem per al cap de dos dies…
La visita que fem al barri de Sopocachi, travessant el pont del Parque Urbano Central, es veu interrompuda per una forta pluja. Tot i aconseguir mantenir el cap sec gràcies a un porxo, no tenim la mateixa sort amb els peus. Estem a una zona baixa de la ciutat, així que els carrers que ens tornen al centre estan inundats per l’aigua que ve dels barris més elevats. Els paceños s’enfilen on poden a esperar que la riuada passi, nosaltres no som tan pacients.
Més tranquil·la és la volta pel Casco Viejo. En aquesta zona es concentren bona part dels museus de la ciutat, així com els edificis governamentals. A la Plaza Metropolitana Murillo em crida l’atenció l’escultura d’un llibre amb un text que reivindica la llibertat del poble bolivià. M’agradaria destacar-ne algunes frases referents als colons espanyols. El text sencer es pot trobar a la Wikipedia de la Plaza Murillo:
- “Hemos visto con indiferencia por más de tres siglos sometida nuestra primitiva libertad al despotismo y tiranía de un usurpador injusto que degradándonos de la especia humana nos ha reputado de salvajes y mirado como a esclavos.”
- “Hemos guardado un silencio bastante parecido a la estupidez que se nos atribuye por el inculto español.”
- “Ya es tiempo de organizar un nuevo sistema de gobierno fundado en los intereses de nuestra patria, altamente deprimida por la política bastarda de Madrid.”
Per acabar, i per compensar tot el que he dit sobre que sembla una ciutat en construcció, vull destacar l’agradable decoració dels carrers més turístics. Paraigües i banderetes pengen de les façanes dels edificis, cobrint els carrers de felicitat. Aquesta ornamentació acompanya les acolorides teles exposades a les botigues, aconseguint fer parar a tots els turistes. Aquests carrers no tenen res a envejar al Temps de Flors gironí.
