Illa Isabela i illa San Cristóbal
Fins ara hem visitat l’illa Santa Cruz i hem navegat pel nord de l’illa Isabela. Les següents zones on volem anar és al sud de l’illa Isabela, on hi ha la zona habitada, i a l’illa San Cristóbal. Per anar a aquestes dues illes, des de Santa Cruz, hem d’agafar llanxes. Al final de tot plegat, d’aquí a poc més d’una setmana, agafarem l’avió i començarem el trajecte de tornada a Barcelona!
Transport entre illes
El transport entre les illes, sempre passant per Santa Cruz, es fa navegant per l’oceà. Tot i el tràfic que hi ha, que seria suficient per emplenar un vaixell mitjanament gros, funcionen amb llanxes de vint o vint-i-cinc passatgers. Aquestes llanxes, petites com són, estan totalment exposades a l’estat del clima i de la mala mar, balancejant-se i saltant per sobre les onades. Tots els trajectes tenen una durada aproximada de dues hores i el capità no sembla tenir cap intenció d’allargar-ho ni un minut més del necessari. Independentment de com estigui l’onatge, només hi ha una velocitat possible. Com és fàcil deduir, això portarà a marejos i vòmits de múltiples passatgers.
La llanxa que ens portarà des de Santa Cruz a Isabela està ancorada a una boia del port. A la mateixa hora surten diverses llanxes, algunes també van a l’illa Isabela, i altres van a l’illa San Cristòbal o a l’illa Floreana. Així doncs, hi ha força gent al port intentant aclarir-se amb el procediment per pujar. Primer, cal esperar que el responsable del teu vaixell arribi i comprovi que el teu nom està a la llista; a continuació, una dona et demana que paguis la taxa per usar el port i uns policies o militars et revisen l’equipatge per assegurar-se que no t’emportes cap tortuga; finalment, fas la cua per agafar la llanxa-taxi que t’acostarà al teu vaixell. La gestió és millorable, però dintre de tot, està prou ben organitzat. Els turistes que no parlen castellà van bastant més perduts.
El temps que estem a la llanxa-taxi i l’espera dins del vaixell, ja que encara no ha arribat tothom, es fa llarg. Encara no hem arrencat i ja comences a notar un malestar incòmode i preocupant. Una noia, que va amb el fill a coll, ja s’ha demanat una bossa i no tarda a començar a vomitar. Ens ha tocat seure a la zona del mig. Com més endavant, més es nota el moviment de la llanxa al saltar les onades. A més a més, fa força calor i aquí no passa gens d’aire. Ens hem pres una pastilla pel mareig. Durant el trajecte, ens posem música o un podcast i no mirem el mòbil ni fem res que pugui fer-nos marejar. Jo aguantaré prou bé tot el viatge, però la Kris cada cop fa pitjor cara. Té els ulls tancats, el cap recolzat sobre el reposacaps i un posat molt serio a la cara. Em demana una bossa i aconsegueixo que el noi que ronda pel vaixell me’n doni una. Comença a gratar dintre del bolso, fins que en treu una segona pastilla pel mareig; penso que ja és massa tard, però li acosto una ampolla d’aigua per fer-la baixar. Es pren la pastilla i fa un glop. Certament, era massa tard, comença a vomitar. De nou, li acosto l’ampolla d’aigua perquè glopegi i es tregui el mal gust de la boca, però ella prefereix tirar-se l’aigua pel cap. Aquest mal estar s’allarga fins que arribem a port. A part de marejada, està suada de cap a peus i se sent dèbil. Com ella, hi ha dues persones més. Aconsegueix aixecar-se i pujar a la llanxa-taxi que ens porta, per fi, a terra ferma.
El transport que farem d’aquí a uns dies per tornar a Santa Cruz serà significativament millor. Aquesta vegada ens espavilem per seure a darrere de tot, on el vaixell es mou menys i l’aire et refresca. Continua essent un patiment innecessari, però almenys ningú vomita. El tercer i últim canvi d’illa, de Santa Cruz a San Cristóbal, també serà més o menys tranquil. A cada trajecte trobem alguna cara coneguda. Tothom té la mateixa expressió de saber que venen dues hores de patiment, però que no hi ha cap alternativa. Hi ha una passatgera que, fins i tot, reparteix pastilles de mareig a tothom qui no en té. Tot sigui dit, també hi ha qui no es mareja i es passa el trajecte mirant el mòbil o maquillant-se com si estigués al lavabo de casa.
Illa Isabela
Arribem bastant tard a Puerto Villamil, a l’illa Isabela. La Kris està una mica grogui. Deixem la roba bruta a una bugaderia i anem a sopar a prop de l’hotel. L’endemà hem reservat una activitat per anar a veure Los Túneles. És una zona de la costa sud de l’illa on les roques, erosionades per l’aigua, formen petits ponts. Suposo que “Los Túneles” és un nom més comercial que “Los Puentecillos”. Per anar fins a la botiga, on hem de recollir el material per fer snorkel, passem per davant de la platja i veiem que el mar està molt mogut. L’activitat inclou quaranta minuts de llanxa, necessaris per arribar a la zona de Los Túneles. No fa bona pinta. A la botiga també ens diuen que el mar està més mogut que de costum, però que l’activitat es farà igualment. La Kris, encara amb el regust de l’experiència d’ahir, decideix que no vol venir. Faré l’activitat jo sol, perquè ja està pagada. Som un grup de nou persones en total, entre ells un noi català molt simpàtic.
El mar està tan mogut com semblava. Quan finalment arribem a la costa, encara ens queda travessar la zona on trenquen les onades. Abans he sentit que el capità i la guia tenien dubtes de si podríem arribar fins a terra. Aconseguim travessar les onades i arribar a la zona de roques, on hi ha altres embarcacions turístiques. Maniobrem amb bastant poc espai entre les illetes de roca negra i ancorem. Abans de fer snorkel, fem una petita excursió de vint o vint-i-cinc minuts per visitar la zona de nidificació de l’ocell blue-footed booby. Són ben graciosos aquests ocells. Hi ha una parella que flirtegen, però un segon mascle els interromp. També, estem envoltats de cactus de dos o tres metres d’altura. La guia em demana que arrenqui una de les fruites del cactus, ja que soc el més alt. Dubto que estigui permès, tenint en compte com d’estrictes són aquí amb el respecte a l’entorn, però obeeixo. La fruita s’assembla al kiwi, però és més amarga.
Tornem al vaixell i ens preparem per fer snorkel. Per algun motiu que no tinc clar, el capità decideix que és perillós fer snorkel en aquesta zona, no sé si pel vaixell o per nosaltres. Proposa anar a una altra part de la costa, no massa lluny, i així ho fem. Hem de tornar a travessar el mur d’onades. Ara és més complicat, ja que trenquen en la nostra direcció. Tardem un parell de minuts a trobar una obertura per on passar, però no podem evitar una bona caiguda des de la cresta de l’onada. Avancem cinc minuts i ancorem per fer snorkel. La profunditat de l’aigua no és més de dos metres i la visibilitat sota l’aigua és molt pobre. Inesperadament, veiem un munt d’animals: cavallets de mar, taurons de punta negra, tortugues marines gegants, un pop, mantes i peixos acolorits.
La tornada fins a Puerto Villamil no és millor que l’anada. Arribem a primera hora de la tarda. La Kris ha tingut temps per descansar i ara ja es troba millor. Aprofitem les hores de sol que queden per sortir a caminar. Passegem per la platja, direcció al Muro de Lágrimas, però no hi arribem, i visitem les gorgues a prop del poble, on trobem iguanes marines i flamencs.
L’endemà hem de tornar a matinar perquè hem contractat una sortida al volcà Sierra Negra. Com a moltes altres activitats, un bus passa hotel per hotel a recollir tots i cadascun dels passatgers. Nosaltres som dels primers a pujar, així que recorrem tot el poble a la recerca de les dinou persones que falten. No té cap sentit si tens en compte que el poble es travessa en cinc minuts caminant. Podrien haver definit un únic punt de trobada i així no perdríem tots el temps. Quan arribem on comença l’excursió, ens separen en dos grups: els que entenen castellà i els que no. L’excursió són uns setze kilòmetres amb una mica de desnivell, no gaire, i està pensada per fer-la en cinc hores. El guia és un senyor d’edat prou avançada, ha viscut bona part de la vida a l’illa Isabela fent de pescador i ara fa de guia. Ens explica com l’arxipèlag s’ha format gràcies a un punt calent sota la placa tectònica i el moviment en direcció sud-est d’aquesta. També ens comparteix com ell va viure les últimes erupcions del volcà Sierra Negra el 2005 i el 2018.
Caminem fins arribar a dalt de tot del volcà, però està tan ennuvolat que no veiem el cràter. Ahir, Google ja deia que el temps seria inestable. La predicció va passar, en poca estona, de sol i núvol a tempesta. Per ara no plou, però fa tota la pinta que no aguantarà gaire. Continuem avançant fins arribar a la zona del volcà Chico. N’hi diuen volcà, però en realitat és una regió dintre del mateix volcà Sierra Negra amb molts mini-cràters. El terra és tot volcànic. Es poden distingir clarament els antics rius de lava i intuir com aquesta es va anar solidificant. És una excursió vistosa i diferent de les que hem fet fins ara; llàstima que el clima no acompanya. Plovisqueja durant les dues hores de tornada. Al final decideixo anar sense ulleres, ja que prefereixo les tres diòptries de miopia que mirar a través de les ulleres molles. No tinc cap centímetre quadrat de roba eixuta per netejar-les. Les sabates i els mitjons estan ben xops, així que tampoc importa massa si deixo de veure les basses de terra.
Un cop a l’hotel, ens eixuguem, ens canviem de roba i anem cap al port. Aquesta tarda ja marxem de l’illa Isabela.
Illa San Cristóbal
Per arribar fins a l’illa San Cristóbal des de l’illa Isabela, hem de passar novament per l’illa Santa Cruz. Sobre aquesta curta estada a l’illa central, només vull destacar una tonyina en mal estat que prenem per sopar. El lavabo de l’habitació va tan sol·licitat com els seients de FGC en hora punta. Quan un s’aixeca, l’altra seu; així durant trenta minuts. Agafar la llanxa per anar a San Cristóbal en aquestes condicions és arriscat, però, per sort, al matí la Kris ja es troba bé i jo vaig de ventre amb menys urgència. Arribem a San Cristóbal sense incidents, però jo no em trobo massa bé.
Em passo la resta del matí al llit dormint. Al migdia dino un tupper de pollastre i arròs que em porta la Kris i dormo una estona més. Quan em desperto, a primera hora de la tarda, ja em sento amb més energia. Decidim anar a visitar el cerro Tijeretas. La pujada és més forta del que m’agradaria, però pel camí hi ha molts arbustos en cas de necessitat. Des de dalt, podem veure el León Dormido, una roca enorme i imponent al mig de l’aigua. Demà la visitarem. Baixem pel camí de la costa i ens quedem a gaudir de la posta de sol a la platja Carola.
L’endemà tenim contractat un day-tour per donar la volta a l’illa San Cristóbal. Novament, toca navegació marítima, el vaixell és petit i patirem les onades. La meva panxa i jo continuem enemistats. Hem vingut a jugar. Anem a la botiga a buscar l’equip d’snorkel i embarquem. És una llanxa d’uns deu passatgers i espai per portar material de busseig, si fos necessari. La cabina del capità està al sostre, la resta anem tots a baix. La primera parada és al León Dormido, també coneguda com Kicker Rock. Una roca d’uns 114 metres d’altura amb parets totalment verticals situada a cinc kilòmetres de la costa. Aquí només fem snorkel. Segons ens han dit, és prou probable veure taurons martell, però no tenim aquesta sort. La visibilitat no és excel·lent, però tampoc ens podem queixar. El que més m’agrada, en tot cas, és la vista de la roca des de l’aigua, és imponent. Continuem navegant, fent la volta a San Cristóbal en sentit horari. La segona parada no estava prevista. Un dels dos motors deixa de funcionar i necessiten espai i tranquil·litat per arreglar-lo. Ens porten a la platja Puerto Grande i hi passegem una estona. Tot i no estar planificada, és una parada prou entretinguda. També ajuda que el guia és bastant divertit. Arreglat el vaixell, naveguem fins a la cueva del Brujo, des d’on es pot fer una foto turística on es veu al León Dormido a través del forat d’una cova. Meh, la foto queda millor sense tanta parafernàlia. Continuem fins a Bahía Sardina, on fem snorkel i dinem. Seguim direcció est fins a Punta Pitt, des d’on podem observar una zona de nidificació de blue-footed boobies i de fragatas. Fins ara hem estat navegant per la cara nord de l’illa i el mar estava prou bé. Ara comença la cara sud i la previsió és significativament pitjor.
El mar està mogut i el capità ha de triar bé la direcció del vaixell per evitar l’impacte lateral de les onades. Per sort, la tornada no és seguida, sinó que ens queda una parada a mig camí, on podrem descansar. La decisió d’on seure a la llanxa no és trivial. A darrere, on menys et mareges, estàs totalment exposat al sol de migdia i et mulles de cap a peus; a dintre estàs a l’ombra i sec, però la sensació de mareig és aclaparadora. No som els únics que tenim aquest dilema. La Kris aconsegueix un lloc a darrere i jo em quedo a l’interior. Arribem a la Bahía Rosa Blanca, on fem una curta caminada i snorkel en una piscina natural. Hi ha altres grups turístics, i no m’estranya, perquè hi ha bastants animals per veure. Destaquen, amb molta diferència, les tortugues marines. Miris on miris n’hi ha un parell nedant o menjant al fons marí. Hi ha una profunditat de dos o tres metres. Al final ja les passem de llarg, perquè per molt espectaculars i curiosos que siguin, són totes iguals. Ens entretenim més amb els llops marins. Hi ha una parella juganera que s’ho passen pipa amb els turistes que s’hi acosten. A part d’això, també hi ha infinitat de peixos de tota mena. L’últim tram de navegació es fa llarg. Quan arribem a l’hotel, ens adonem que ens ha tocat molt el sol. Hem estat atents de posar-nos crema constantment, així i tot, la Kris està força vermella. Ens hem oblidat de tornar-nos a posar crema durant l’estona que hem estat més incòmodes pel mareig.
L’endemà ens despertem tard, esmorzem tranquil·lament i ens conscienciem de que avui és l’últim dia del viatge. Els quatre mesos i mig han arribat al seu final. Demà al migdia agafarem l’avió per iniciar el trajecte de tornada. Així doncs, avui hem decidit tenir un dia de relax. Agafem les motxilles amb el banyador, aigua i uns entrepans i caminem fins a la platja Loberia. Són uns quaranta minuts caminant que fem xino-xano. Ens acomodem a la platja i hi passem unes quantes hores. A la tarda, després de dinar, comença a venir més gent, però hi ha espai de sobres per tothom; també pels llops marins, que n’hi ha bastants. Ens fa sol tot el dia. De fet, a San Cristóbal ens ha fet prou bon temps, a diferència de a l’illa Isabela. En aquest sentit, és un bon acomiadament de les Galápagos. Al vespre anem a sopar, sabent que serà el darrer, i fem la maleta per última vegada.
Tornada a Catalunya
Avui és 16 de maig. La previsió és arribar a Barcelona el matí del dia 18. El primer vol, que ens porta de les Galápagos a Guayaquil (Equador), el tenim comprat. Des d’allà, tenim tres opcions per volar fins a Bogotá. Dependrà de la sort que tinguem amb els tiquets stand by. A Bogotá passarem una nit i l’endemà intentarem volar a Barcelona. Si no podem pujar al vol de Barcelona, intentarem anar a Madrid, i si no, a París. No fa massa bona pinta, ja que van tots molt plens i, fins i tot, han venut bitllets en overbooking, però tenim l’esperança que algú no es presenti a l’aeroport. Passa més sovint del que sembla.
Tenim sort i els dos primers vols van tal com estava previst. Arribem a Bogotá. Ja és el tercer cop que estem a aquest aeroport, però és el primer que sortim a la ciutat. Hem reservat un hotel que les habitacions són càpsules minúscules on només hi ha espai pel llit, literalment. Les motxilles les deixem a uns armariets i les sabates a la porta de la càpsula. L’espai està net i cuidat. Hi ha lavabos, dutxes i una zona de bar, tot i que avui està tancat.
L’endemà ens plantem a l’aeroport ben d’hora. Pot ser decisiu fer el check-in aviat, perquè si hi ha altres stand by’s com nosaltres, l’ordre va en funció de qui ha fet primer el check-in. Fins a l’últim moment tenim el dubte de si pujarem o no. “Por favor, las siguientes personas que se aproximen al mostrador inmediatamente: Peipito, Menganito, Fulanita, Andrew Meyo i Cristina Chsercavins”. Uf, quins nervis! Tant pot ser que ens diguin que no pugem com que ens donin el bitllet amb el seient assignat. Ens diuen que el vol va a petar, però que just els queden seients pels qui quedem per assignar. Perfecte! Aprofito les deu hores de vol per mirar tres pel·lícules.
Arribem a Barcelona havent dormit poc. Per sort, els pares de la Kris ens han vingut a buscar i porten menjar :D. El necessitaré, ja que més tard sabré que durant el viatge m’he aprimat 6 kg. La casa està tal com la vam deixar, només amb una mica més de pols. Ja som a casa, ara toca descansar.
Em reservo les conclusions del viatge per una última entrada de reflexions!