Huayna Potosí

25 de març de 2023

El Huayna Potosí és una muntanya de la Cordillera Real que s’eleva fins als 6088 m d’altitud. Per la seva proximitat amb La Paz, només 25 km, és una de les muntanyes més populars del país.

L’ascens (i descens) es fa, habitualment, en dos dies. Començant des del Campo Base, a 4730 m, es camina unes dues hores fins a arribar al Campo Alto, a 5150 m. Aquí es va a dormir aviat per reprendre la pujada a mitjanit. El segon dia es puja fins al cim, a 6088 m, caminant unes cinc o sis hores de nit. S’arriba a dalt quan surt el sol. La baixada són, en principi, unes dues hores fins al Campo Alta i una més fins al Campo Base. Aquests temps són molt aproximats i poden variar segons el clima, la neu, el gel i, òbviament, l’estat de forma i aclimatació del muntanyista. Nosaltres ho farem en tres dies, ja que el primer el dedicarem a familiaritzar-nos amb el material tècnic i a aprendre com fer-lo servir.

La millor època per fer l’ascens és entre abril i octubre, durant el període fred i sec. En aquests mesos el clima és més estable. Nosaltres pugem a finals de març. No és temporada alta, però podria ser pitjor. L’avantatge és que trobem menys gent i que passem menys fred.

La Kris ja va escriure la seva versió de la pujada a l’Instagram. Aquesta és la mateixa història des d’un punt de vista diferent i un xic més extens :).

Primer dia

A quarts de vuit del matí baixem al carrer amb la maleta. L’hem preparat amb tota la roba gruixuda i de muntanya que tenim. En Pedro i en José ja ens estan esperant amb el Jeep vermell. En Pedro és el nostre guia i també és propietari de l’empresa, juntament amb la seva dona. El vam conèixer fa dos dies quan vam organitzar aquesta sortida i vam anar a provar-nos les botes. És graciós i transmet confiança. En José és el portador i assistent. Ell ens acompanyarà fins el Campo Alto, carregant part del nostre material, i ens prepararà els àpats. En cas de problemes de camí al cim, també ens assistirà.

El camí fins al Campo Base el fem amb un parell d’horetes. La carretera no està en massa bon estat. També parem a El Alto a comprar verdures fresques, el dinar del primer dia i uns quants snacks. Des del cotxe veiem el Huayna Potosí, però la part alta està tapada per núvols. Al refugi ens rep l’Elvira, la dona que gestiona l’espai. Ella viu al poble que hi ha una mica més avall, és part de la comunitat de la muntanya. Ens explica que ella només l’ha pujat un cop, i ja en va tenir prou: “Es muy duro. Se puede hacer, pero con una vez ya tuve suficiente”.

Després de prendre un te amb galetes, ens equipem per anar a fer la classe sobre moure’ns pel gel amb el material tècnic. Avui la roba es mullarà segur. Hem de portar roba d’abrigar, però tenir present que tot el que torni xop difícilment ho podrem fer servir la resta de dies. Amb el fred i la humitat és complicat assecar res. Només una petita estufa i els fogons de la cuina ens ajudaran en aquesta tasca. Avui només sortim en Pedro, la Kris i jo. En José es queda al refugi i ens tindrà el dinar preparat per a quan tornem.

Amb els grampons i el piolet a la motxilla, comencem a caminar direcció el Glaciar Viejo. El cel està tapat i neva una mica. Els primers trenta minuts són per pedra i, en alguns trams, terra enfangada que evitem trepitjar. Pugem poc, només una cinquantena de metres. Arribem a la glacera i ens posem els grampons. Bé, en Pedro ens en posa un i nosaltres l’altre, imitant els seus gestos. També ens equipem el piolet a la cintura. Els primers exercicis són de caminar sobre un pendent gelat. Un peu de suport i l’altre de tracció. Si és necessari fer-se un petit escalonet, només cal rascar el gel amb les punxes del grampó. També aprenem a girar, a pujar com uns patos i a baixar. El secret és confiar en el material.

Apresa la primera lliçó, ens endinsem a la glacera per buscar una paret vertical. Allà practicarem escalada en gel. No està previst que sigui necessari per l’ascens al Huayna Potosí, però per seguretat és recomanable tenir els coneixements bàsics. A mi ja m’està bé, em fa molta il·lusió poder escalar en gel. La Kris no pensa el mateix. Quan trobem una zona adequada, en Pedro agafa els piolets i comença a escalar per preparar la corda. La paret fa entre deu i quinze metres. Quan està a uns quatre metres d’altura, em començo a preguntar quan té pensat posar el primer clau per autoassegurar-se. Quan està a vuit metres dedueixo que no té intenció de fer-ho. Li ho pregunto i em contesta: “Un poco de adrenalina siempre va bien. Mi mujer me mataría si me viera!”. Semblava un tio serio i prudent :). A un parell de metres del final, comença a dubtar. La paret fa una mica de panxa i el gel està molt dur. “Andrew, esto se ha complicado un poco. Voy a clavar un tornillo, pasar la cuerda y me aseguras. Ok?”. Un punt preocupat i amb certa incredulitat, segueixo les seves instruccions i aconseguim tornar-lo a terra sense massa dificultat. Es treu la corda i ens demana que ens esperem. Decideix que és més segur preparar la via directament des de dalt, ja que es pot pujar caminant per darrere.

El primer en pujar seré jo, ell m’assegura des de baix. Començo. Piolet, piolet, grampó, grampó, piolet, piolet, grampó, grampó… No és massa diferent de l’escalada en roca, en comptes d’agafar-te a la roca, t’agafes al piolet, que prèviament has hagut de clavar al gel amb un cop contundent. Si tens sort, trobes algun forat que et facilita la vida. Pels peus no t’has de preocupar de buscar un forat, una puntada de peu a la paret i els grampons queden clavats. La teoria és clara i als primers passos va tot bé. De cop, se’m desenganxa el grampó i em rellisca el peu. Per sort, tirant fort amb els braços i amb l’ajuda d’en Pedro, que tensa la corda, aconsegueixo no caure. Recupero la posició i continuo. Rellisco uns quants cops més, massa. Exhaust, arribo a dalt amb els braços carregats. Descanso dos segons i baixo fent ràpel.

Ara és el torn de la Kris. Amb certa desgana, però amb valentia, agafa els piolets i s’acosta a la paret. Ella no ha escalat mai. “No sé ni com començar!”. Clava el primer piolet, clava el segon, i fa el primer pas aixecant-se del terra. “Ufff!”. S’estabilitza i repeteix els passos per pujar mig metre més. Jo començo a fer fotos. Si l’esforç que està fent no queda immortalitzat, ja he begut oli! Tot i els seus sospirs, se’n surt prou bé. És prudent i va a poc a poc, però a diferència meva, aconsegueix no relliscar cap vegada. El seu joc de peus és bastant més precís que el meu. Quan està a uns cinc metres, es queda parada. “Después tendré que bajar, ¿no?” pregunta. “No sé cómo voy a bajar. Quiero bajar. ¿Cómo hago para bajar?”. No se n’ha adonat i ja està bastant amunt. En Pedro l’anima a continuar, però la Kris té clar que n’ha tingut prou. “Vale, pues mantén los pies a la pared y suelta los piolets”. Aquest és el moment més complicat quan escales per primer cop, deixar-te anar i confiar que la corda t’aguantarà. Al rocòdrom he vist persones pensar-s’ho dos minuts abans d’atrevir-se. La Kris remuga, però reuneix el coratge amb pocs segons. A poc a poc en Pedro la baixa. Ella recupera la respiració. Li expliquem fins on ha arribat, però no s’ho creu. Sort que li he fet fotos per demostrar-ho.

Abans de marxar, jo pujo una vegada més. Tinc ganes de repetir. La meva tècnica no millora i ara em fan mal els tríceps, mal negoci. Recollim el material i marxem cap al refugi. Anem xops. Per sort les capes més interiors estan seques. Estenem la roba i dinem. Fem sobretaula amb te mentre en Pedro ens explica històries de muntanyisme i tradicions bolivianes, on no pot faltar la Pachamama, la mare terra. La resta de la tarda la passem dintre del sac de dormir mirant una sèrie que tenim descarregada i escoltant pòdcasts. Ens aixequem per sopar per després tornar al sac. A fora fa fred, i tampoc hi ha res diferent a fer. Val més anar escalfant el sac per la nit. Jo dormo amb roba tèrmica i dos mitjons. La Kris fins i tot porta el polar i un mocador al coll.

Segon dia

Dormim bé, vuit hores ben bones. La Kris és la primera a anar a pixar. El lavabo està a fora del refugi, a una caseta de fusta. Ha nevat tota la nit i hi ha un pam de neu. Comet l’error d’anar amb els crocs que ens han deixat i torna amb els mitjons humits. Encara neva una mica i el cel continua tapat. Esmorzem mentre comentem la ruta d’avui i l’equipament que ens hem d’emportar. Al Campo Base deixem tot el que no necessitarem més amunt.

El camí fa pujada. Els 420 metres de desnivell que hem de superar per arribar al Campo Alto són, bàsicament, un pendent rocós de 40 graus. Dit d’una altra manera, escalons de pam i mig d’altura, coberts de neu i, de tant en tant, algun roc que es mou en trepitjar sobre ell. La vista que tenim durant la pujada és el blanc del núvol que ens envolta. Trobem un petit refugi on podem seure i descansar a mitja pujada. S’agraeix. La resta del camí no és diferent, més pedres i més neu. En total són un parell d’horetes. Nosaltres portem roba, aigua i snacks. En José ens porta el material tècnic.

Arribem al Campo Alto cap a les onze del migdia. Estem sols. Arribaran uns pocs grups més, però dormiran a altres refugis. Com ahir, estenem la roba humida sobre les lliteres buides i dinem. També com ahir, passem l’estona dins del sac per esperar l’hora de sopar, que és a les cinc de la tarda. A les sis estem dormint, amb la intenció de despertar-nos a mitjanit, menjar alguna coseta i començar l’ascens al cim a la una de la nit.

Avui ha sigut un dia tranquil, però a 5000 m d’altitud. Portem una setmana i mitja a l’altiplà de Bolívia i estem prou aclimatats a l’altitud. Així i tot, el desgast es nota. Qualsevol esforç, per petit que sigui, altera la respiració. Entre cullerada i cullerada de sopa fem un petit descans per agafar aire. Sembla que la Kris ho porta pitjor, per primer cop d’ençà que ens coneixem, m’acabo el plat abans que ella.

Tercer dia

Sona el despertador d’en José. Ell ha d’anar a preparar el menjar, però nosaltres podem quedar-nos al sac uns minuts més. Hem dormit unes cinc hores. Jo he passat la nit amb la roba que faré servir per a la ruta, així ja està calentona. Esmorzem mentre en Pedro revisa els walkie-talkies i els frontals. Sentim que pregunta a en José on estan els medicaments, es posa sobre la taula la hipòtesi que se’ls hagi deixat al Campo Base. Decideixo deixar d’escoltar perquè, a vegades, hi ha coses que és millor no saber.

Comencem a caminar tard perquè jo i la Kris anem molt lents preparant la motxilla. Entre el fred i els nervis, discutim múltiples vegades les capes de roba que ens emportem i repassem que no ens deixem res. Ens acomiadem d’en José i sortim per la porta a un quart i mig de dues.

Els primers vint minuts caminem sense grampons, ja que el terreny és rocós. Poc després de deixar enrere els últims refugis del Campo Alto, ens trobem una zona de grimpada. No és tan vertical com per haver d’escalar, però massa per a passar-la caminant. Afortunadament hi ha una corda on agafar-nos. No és complicat, però fa fred. Només tenim la llum dels frontals i, amb els guants gruixuts, el tacte dels dits és inexistent. Quatre cordes més tard, sortim de la roca. Tornem a agafar els bastons amb les dues mans i continuem caminant uns deu minuts.

Arribem a la glacera. Les roques parcialment enfarinades es transformen en un camp nevat. A sota hi ha gel, però aquesta nit ha nevat tant que ara tenim un bon tou de neu, uns trenta o quaranta centímetres. Aquesta nit han sortit uns quants grups abans que nosaltres. Potser han passat per aquí una dotzena de persones, però, mirant les petjades sobre la neu, sembla que només n’hagi passat una. Tothom s’ha espavilat per trepitjar al mateix lloc que la persona de davant. Obrir camí per la neu verge és cansat, molt millor la neu ja compactada. Nosaltres som els cuers. Ens posem els grampons, ens equipem el piolet a la cintura i ens encordem. En Pedro liderarà la pujada, seguit de la Kris i jo al darrere. Ens separen tres o quatre metres de corda, lligada als nostres arnesos. En una ruta desconeguda portariem més distància, per tenir més temps a reaccionar si un cau, però en Pedro confia que no és necessari. Preparats, reprenem la marxa sobre la glacera nevada.

Durant potser una hora caminem per un pendent de potser 30 graus. Tot i els frontals, la foscor ens impedeix veure amb massa claredat on estem. Neu a la dreta, neu a l’esquerra, la Kris i en Pedro a davant i a l’horitzó, bastant més amunt, unes llums que ens porten almenys mitja hora d’avantatge. Nosaltres seguim les seves petjades. De tant en tant sembla que fem ziga-zaga per reduir el pendent, o potser simplement estem esquivant esquerdes de la glacera, no ho tinc clar. La percepció del temps i de l’espai es complica en aquest entorn.

Encara en aquest primer tram, ens adonem que les llums que vèiem més amunt se’ns acosten. Estan baixant? No és possible que ja hagin fet cim. Si estan baixant és perquè algú ha flaquejat o el camí està intransitable… No fa bona pinta. Quan ens trobem, en Pedro parla amb el guia de l’altre grup, no aconseguim entendre el que diuen. “Vamos!” diu en Pedro tensant la corda. Continuem l’ascens. No passen ni cinc minuts que ens tornem a creuar amb un altre grup que baixa. Aquesta vegada m’espavilo per preguntar a un noi per què estan baixant. La resposta és curta: “Mucha nieve”. Nosaltres continuem l’ascens. En Pedro no està gaire obert a contextualitzar-nos què està passant, prefereix que ens concentrem només en caminar i deixar-li a ell la resta de decisions.

Parem a descansar un parell de minuts i aprofitem per pixar. Jo i en Pedro ho tenim bastant fàcil, estirant la jaqueta amunt i el pantaló avall és suficient. L’operació per la Kris és més molesta, s’ha de treure l’arnès. Tot i no allunyar-se gaire, la Kris fa uns passos per no ajupir-se al mig de nosaltres dos. “La zona pisada es terreno seguro, no te salgas del trazado” avisa en Pedro. Ara no ho veiem massa bé, però després sabrem que estem envoltats d’esquerdes, i la neu està inestable.

Ja fa molta estona que caminem. No tinc ni idea de quantes hores portem o a quina altitud estem. Podria mirar el mòbil per saber el temps, però no tinc clar que vulgui saber-ho. Veiem llum a l’horitzó, el cel està ataronjat. És possible que ja estigui sortint el sol? En teoria surt a quarts de set i no crec que siguin massa més tard de les tres de la nit… Que estrany… Bé, potser a alta muntanya les coses van així. No té massa sentit, però ens acostem a una esquerda i m’haig de concentrar. “Puente de hielo!” crida en Pedro. Ell passa tranquil·lament. Des d’on soc jo, encara no ho veig massa bé. “Tensa la cuerda Andrew, por seguridad”. M’espero que la Kris avanci per reduir la panxa que la corda fa entre nosaltres. “Cristina, tienes que pisar aquí” li diu indicant un espai al mig de l’esquerda. La Kris vacil·la i passa un xic accelerada. De forma coordinada, avanço dos passos per evitar que la corda l’estiri enrere. Ara veig el pont de gel. És una estructura prima, d’uns trenta centímetres com a molt, i una mica més d’un metre de llarg. La seva forma és irregular i també fa una mica de pendent lateral. Té una capa d’uns deu centímetres de neu a sobre, i una petjada just al mig. Aquest petit pont uneix els dos costats de l’esquerda. Miro avall, però no puc veure el fons. Les parets baixen rectes fins més enllà d’on el meu frontal aconsegueix il·luminar. M’agrada mirar el perill, ja que augmenta l’adrenalina, però tampoc m’hi entretinc. Som-hi! Pas esquerra per acostar-me una mica més, dret al mig del pont i novament esquerra al petit pendent que m’allunya del perill. Tiro tot el cos endavant per assegurar-me que no em desequilibro cap enrere. Superat! Ens mirem sense dir res i continuem caminant.

La monotonia de caminar sobre la neu es torna a trencar al cap de poca estona. Les petjades s’acaben a una paret de gel. En Pedro treu el cap per on dedueix que han passat els altres grups. Sembla que hem de superar un desnivell d’un metre per després tornar-lo a baixar. A l’esquerra tenim la paret i a la dreta una caiguda que no aconsegueixo valorar. El camí continua per un estret passadís, també bastant exposat i, finalment, un gir per sortir de l’esquerda. Sembla que en Pedro dedica uns instants a buscar un pas alternatiu, però, com que no el troba, decideix tirar pel dret com la resta de grups. La Kris el segueix, veig que s’asseu per superar el desnivell, jo la imito. Quan ja estem segurs, en Pedro ens fa girar per contemplar la cova de gel que acabem de vorejar i que ara queda darrere nostre. Del sostre se’n despengen moltíssimes estalagmites. Les més llargues fan dos o tres metres. En trenco una amb el bastó. Cau a la neu i rellisca cap a la foscor. Continuem caminant.

En Pedro ens proposa parar uns minuts, pocs, a descansar. Mengem una mica de xocolata i bevem aigua. Ens hem parat perquè ve una pujada forta. Veiem clarament els següents quinze metres, la resta de la pujada la deduïm per la posició dels frontals que ens precedeixen. Feia estona que no els veiem i els trobava a faltar; ara que els tornem a veure, preferiria que no fos així. Hem de pujar, almenys, fins a on són ells. La pujada la fem encara més lentament del que avançàvem fins ara. Les petjades que seguim formen uns escalons prou regulars, però si no trepitges ben bé on ho han fet els altres o no poses el peu prou pla, la neu s’enfonsa i rellisques mitja passa cap avall. No estem per anar desaprofitant energia. Em noto cansat, però al ritme que anem és lent i es fa suportable. No soc capaç d’entendre quant d’esforç he fet en comparació al que em queda per fer, així que és complicat racionar l’energia. Per ara sé que puc continuar avançant, i amb aquest pensament em conformo. Continuaré com fins ara, evitant fer gestos innecessaris i centrant-me només en el següent pas.

La Kris em crida l’atenció perquè miri a l’esquerra. Giro el cap i veig un mar de llums i el cel d’un color ataronjat. Ja no me’n recordava, m’havia quedat amb el dubte de per què el cel estava il·luminat si estàvem en plena nit. Ara ja ho entenc. Són els fanals de la ciutat d’El Alto. Ara sembla obvi, però abans la ciutat quedava amagada.

La pujada forta afluixa i comencem un tram amb menys pendent. Continua essent pujada, però comparada amb l’anterior em sembla agradable i tot. Portem ja diverses hores caminant. La major part del temps me’l passo mirant les polaines de la Kris i el moviment de les seves botes. Poques vegades aixeco el cap per il·luminar al nostre voltant. Tampoc hi ha molt a mirar, és fosc i tot el que puc observar és la neu blanca fins on el frontal em deixa veure. No hi ha res més a fer que caminar. El cap està centrat a decidir la mida de pas per coincidir amb alguna de les petjades que em precedeixen. També haig de mantenir una mínima tensió a la corda entre jo i la Kris, i coordinar els bastons amb les cames. Al principi em sortia natural, peu esquerre amb bastó dret, i viceversa, però des de fa una bona estona que necessito el suport dels dos simultàniament per avançar. Els braços també se’m cansen. No me’n penedeixo de ser aquí, tampoc pateixo. De fet, em fa gràcia pensar que he vingut voluntàriament.

Torna el pendent fort, tot i que aquesta vegada fa pinta de ser més curt. Ho sé perquè no veig els frontals dels altres grups, el qual indica un canvi de rasant. La foscor continua essent igual d’intensa que quan hem començat a caminar, però es comença a intuir la sortida del sol. Quan arribem a l’esplanada de dalt, veiem una parella amb jaquetes verdes que descansen juntament amb el seu guia. Hem atrapat a un dels grups que teníem davant. Penso que el nostre ritme no deu ser tan lent com jo em pensava. Parem al seu costat, ens traiem les motxilles i seiem a la neu. Posem el protector de la motxilla per no mullar-nos el cul. La Kris diu unes paraules, però se li trenca la veu. Afloren les emocions. Està essent intens, la lluita és amb un mateix. Em puc imaginar que el cap de la Kris no ha deixat de pensar en tota la caminada, el seu sistema operatiu no té instal·lada la funcionalitat de suspendre l’activitat. La foscor i el silenci deixen massa espai perquè la ment navegui a renga solta. En veure-ho, jo també m’emociono. M’hi acosto i ens abracem. Per primer cop en Pedro ens explica com anem, altitud i temps. “No penséis en la cumbre. Por ahora vamos a andar hasta que salga el sol. Este será nuestro objetivo”. És un bon consell. El sol hauria de sortir en una hora, això és més fàcil de comprendre que no pas l’esforç per arribar al cim. També ens allibera de la pressió d’anar més o menys ràpid. La parella de verd i el guia reprenen la marxa. El seu caminar també evidencia el desgast i el cansament. En passar pel costat de la Kris, encara asseguda a terra, la noia li allarga la mà en senyal d’empatia, i el noi ens dona ànims. No els coneixem de res, però estar passant pel mateix tràngol ens uneix.

Per fi surt el sol i veiem on som. Estem arribant a 5900 m d’altitud. L’horitzó és d’un taronja-groc molt intens, sembla que li hagin passat un filtre d’Instagram. A sota nostre veiem infinitat de pics nevats, semblen molt baixets, però segurament ronden els 5000 m d’altitud. Ens parem a fer algunes fotos, l’energia ha tornat als nostres cossos. A l’esquerra podem veure, per primer cop en tota la nit, el cim del Huayna Potosí. Fa la sensació que només és una gran roca, que està a tocar. Quan arribem a la base del cim ens tornem a trobar amb la parella. El grup que anava primer, que fins ara ha estat obrint camí, estan parats uns pocs metres més amunt. Són cinc persones en total. Els tres guies comenten la jugada, sembla que hi ha molta neu. Davant nostra hi ha la Pala Grande, un llarg pendent de 45 graus. El pla inicial era rodejar-la i anar a buscar una cresta, però decideixen que és millor enfrontar-nos al pendent. Ahir va nevar bastant i estan improvisant en funció de la seva experiència llegint la neu. Sense donar-nos massa explicacions, en Pedro ens comenta que ens queden entre tres quarts i una hora fins al cim. El camí no està gens clar, ja que encara ningú l’ha obert i no es veuen petjades. Sembla que hem de fer una ziga-zaga tallant la placa de neu. Es veu complicat. “Lo podemos hacer. No será más complicado que la pendiente fuerte de antes, pero tenemos que estar seguros. Si nos metemos aquí es para llegar hasta la cumbre”. Ens mirem amb la Kris. La veig dubtar, però fa millor cara que abans. Li faig que sí amb el cap, intentant transmetre confiança. Crec que anem bé d’energia, i ara que ha sortit el sol i ens hem reunit amb els altres em sento revitalitzat. “Vamos” diu la Kris, “Aunque lo veo bastante empinado. No entiendo por donde vamos a subir”. En Pedro no contesta. Ens diu que deixem un bastó aquí per poder portar el piolet a la mà.

Comencem a pujar pel pendent en diagonal. El piolet, a la mà dreta, va perfecte. Es clava millor que el bastó i, al ser més curt, és més adequat, ja que el pendent lateral és considerable. Ara lidera l’ascens la parella. El grup que anava primer s’ha enfilat mig metre amunt per deixar-nos passar. Ara ens pensem que estan cansats o que no ho veuen clar, després sabrem que els guies s’estan tornant per obrir la via, que és el més cansat. Fins ara sempre hem anat últims, així que en aquest tram final ens tocarà pringar. L’esgotament i la inestabilitat de la neu fa que un dels nois del grup gran, que ens està deixant passar, rellisqui. Això passa just davant de la Kris, que es para de cop. “Diego, ve con cuidado!” se sent. El noi aconsegueix recuperar la posició i la Kris passa de pressa. Ara tinc el cul d’en Diego a un pam de la meva cara. El noi està tens, així que no m’ho penso i passo sense vacil·lar. Aixeco el cap i veig que en Pedro i la Kris estan parats. Estem esperant que el guia de la parella de verd obri camí. Els diferents guies tenen opinions diferents de per on hauríem de continuar. Sembla que la solució que han trobat és pujar pel dret un parell de metres. No estan escalant, però quasi. Claven el piolet amunt i s’arrosseguen per la neu ajudant-se amb els grampons. Sembla que en Pedro fa un gest per avançar. Just en aquest moment em rellisca el peu esquerre, que baixa mig metre. Em quedo amb el genoll dret sobre el petit camí que estem seguint. Exaltat, m’adono que no estic caient, però que tampoc em puc aixecar. “Un segundo, Pedro”. És el que se m’acudeix dir amb la veu més calmada que puc, amb la intenció de no alterar la resta de gent. Intento aixecar-me, però fer força amb el peu esquerra només serveix per fer caure més neu. Tinc el piolet ben clavat al pendent. Confio i estiro fort amb la mà mentre tenso el quàdriceps de la cama dreta. Aconsegueixo recuperar la posició. Hem perdut un tros del camí, ara és més estret. Espero que el grup de darrere no s’emprenyin amb mi.

En algun moment d’aquests vint segons que he estat distret, la Kris ha passat d’estar dreta a estar ajaguda. No sembla que hagi relliscat, té els peus estables, el piolet clavat i el bastó recolzat. No fa bona pinta. Sembla que no ho veu clar. S’ha atabalat. “No lo veo. Esto es peligroso. No lo veo. No creo que pueda seguir”. Sembla que ja no té el control. En Pedro sembla molest: “Vale, este es un mal lugar. ¡No te muevas! Voy a asegurarte”. S’enfila de pressa a la roca i, no sé molt bé com, lliga la corda. “Andrew, súbete a la pendiente y fabrícate unos peldaños donde estés estable”. Segueixo les seves ordres. També, trobo una petita roca on puc recolzar el piolet i repenjar-m’hi. “Vale. Kris, ahora vas a ir hacia Andrew y te vas a quedar allí”. La Kris obeeix a l’instant. Quan estem estables, el grup de darrere ens avança. Les següents instruccions són de tornar al caminet a poc a poc. Estem un minut callats, esperant que la Kris recuperi la respiració. Quan ho aconsegueix, fa unes quantes preguntes a en Pedro per entendre què ens queda per arribar al cim. “Igual que esto hasta la cumbre. Al menos treinta minutos”. No vol seguir, però li sap greu. Descartem l’opció de continuar jo i en Pedro sols, ja que no és segur ni desitjable desfer el grup. Li xoco el bastó a la Kris en senyal de victòria per fer-li veure que jo ja estic satisfet d’haver arribat fins aquí. Tots estem d’acord que no val la pena seguir. Fem mitja volta amb certes dificultats i desfem el camí fins a l’esplanada sota la Pala Grande. La baixada fa més por que la pujada. M’asseguro de posar els peus on toca per no tornar a relliscar.

Guardem el piolet, recuperem el bastó que havíem abandonat i ens reafirmem en la decisió de no continuar. El rellotge d’en Pedro indica que hem arribat a 5950 m d’altitud. Ens han faltat 130 m pel cim. Estic content. Crec que teníem energia per arribar, però certament el camí que restava es veia perillós. Haver arribat fins aquí és més del que esperava quan ens hem creuat amb els dos grups que es retiraven. La panoràmica que tenim ens ajuda a oblidar-nos del cim. És un privilegi estar aquí.

A la baixada em toca liderar a mi. La Kris va segona i en Pedro l’últim. Si passa alguna cosa, des del darrere ens podrà assegurar bé. Les instruccions que he rebut són simples, seguir les petjades que hem deixat a la pujada. Estem cansats. La primera part, tot i els forts pendents, es passa ràpidament, ja que estem distrets amb la vista de la Cordillera Real. Fem fotos i mirem com els dos grups que han decidit continuar pujant arriben al cim. Entre que el sol ja ha sortit i que avancen més de pressa, les capes de roba ens comencen a sobrar. Parem per treure’ns el jersei o el polar. Aprofitem per fer un riu, menjar una mica i beure aigua. A uns 500 m per sota nostre, un núvol està pujant. Encara no hem reprès la marxa que ja el tenim a sobre.

La segona part de la baixada es fa eterna. El sol està amagat. Hi veiem perfectament, ja que és de dia, però hem perdut la vista que tant estàvem gaudint. Amb la calor, la neu està molt més humida i se’ns enganxa als grampons. Per moltes punxes que tinguin, si porto quatre dits de neu enganxada a la sola, el ferro és totalment inútil. Patino múltiples vegades. Tampoc es pot dir que m’esforci gaire per ser cautelós, ja estic fart de caminar sobre la neu. Amb les botes que portem és impossible torçar-se el turmell, així que em deixo portar i si rellisco em torno a aixecar. Em suposa menys esforç això que caminar amb cura.

Durant la baixada podem presenciar tot el que ens hem perdut de pujada. Ara veiem les nostres petjades a la cresta de la Pala Chica, l’enorme quantitat d’esquerdes que hem esquivat i les que hem passat a un o dos metres sense prestar-hi massa atenció. Per molt que sigui baixada, continuem caminant sobre neu a una altitud considerable. És frustrant. Passem la cova amb estalagmites, ara essent més conscients del perill, i arribem al pont de gel. Fa estona que penso si el pont encara existirà o s’haurà fos amb la calor. Encara hi és. Amb en Pedro hem acordat que cada cop que m’acosti a una esquerda cridaria “Grieta!”. D’aquesta manera ell sabrà quan posar tensió a la corda per si algú cau. En aquest cas crido “Puente de hielo!”, tal com ell ha cridat a la pujada. “Vale, pasa rápido. Kris, tensa un poco la cuerda” ens diu, i així ho fem. Després de passar, continuo caminant amb la intenció de mantenir la corda entre jo i la Kris tensa, però vaig massa ràpid i la Kris em crida perquè freni. Ara està davant del pont, per culpa meva ha hagut de parar i ha tingut temps per mirar al forat. La seva cara és de preocupació, però no té alternativa, passa sense donar-hi més voltes. Darrere seu en Pedro salta l’esquerda sense trepitjar el pont de gel. “Esta grieta da miedo. ¿Como sabes que no se va a romper?” pregunta la Kris. “No lo sé, por eso vamos atados” respon en Pedro. Més tard ens explicarà com en una ocasió un seu client va caure per una esquerda i ell va haver de frenar la caiguda i rescatar-lo.

Per fi ens retrobem amb en José al refugi del Campo Alto. Pensava que no arribaria mai aquest moment. Mengem una mica i descansem. Ja sense els grampons i havent donat tot el material tècnic a en José, iniciem l’últim tram fins el Campo Base. És poc més d’una hora, però ens en semblen tres. L’Elvira ens rep amb un somriure, em serveix un refresc i me’l prenc mentre li expliquem com ha anat tot. Dormo una bona estona de la tornada amb cotxe fins a La Paz. Quan arribem, aviso a casa que estic viu, em dutxo i em poso al llit. Estem morts. Ens saltem el sopar i dormim quinze hores. Ho hem aconseguit!