Desierto de Atacama

27 de febrer de 2023

Amb una superfície de més de tres vegades la superfície de Catalunya, el Desierto de Atacama és, segons la Wikipedia, el lloc no polar més àrid de la Terra. Aquesta serà la zona més al nord que estarem en el nostre road trip per Argentina i Xile.

La regió

La major part del temps d’aquesta entrada la passarem als voltants de San Pedro de Atacama, bastant a prop de la frontera amb Argentina. Per arribar fins allà, però, tenim unes quantes hores de conducció. Avui hem dormit a la Mano del Desierto, una escultura d’una mà gegant que surt del terra a poc més de cent metres de la carretera. Hi arribem amb l’última llum del dia, el temps just per parar i fer-nos la foto amb la mà. Després busquem un espai menys al mig per aparcar. La foscor i la inclinació del terreny complica trobar un lloc on la camper estigui plana; jugant amb les rodes i el relleu del terra aconseguim una posició prou bona, però intentant-la millorar la perdem i ja no som capaços de tornar-la a trobar. Dormim inclinats :).

Passem de llarg Antofagasta, una de les ciutats més grans de Xile, i continuem cap a Calama. Aquesta regió és famosa per tenir una indústria del coure molt potent, gràcies a les mines que hi ha per la zona. Ens creuem amb instal·lacions gegants amb desenes de busos aparcats, que suposem que han portat els treballadors des d’Antofagasta. També, hi ha molts camions que porten àcid sulfúric, el qual llegim que és molt usat en aquesta indústria; els avancem amb més prudència de l’habitual.

El terreny, que fins ara sempre havia sigut de terra o roca, s’ha convertit a terreny més arenós d’un color marró claret, i la vegetació és pràcticament inexistent A l’horitzó, davant nostre, es poden veure els Andes, però estan tan lluny que amb la llum del sol les muntanyes grises es dilueixen amb el blau del cel; només es veu la neu a la part superior, la qual sembla que estigui flotant a l’aire.

Passat Calama, que ja comentaré després, i arribant a San Pedro de Atacama, el terreny recupera les formacions rocoses que s’aixequen entre clapes de sorra, aconseguint un paisatge més variat i fotogràfic. El color que predomina és el marró granatós.

Calama i San Pedro de Atacama

Calama és una ciutat lleugerament més petita que Girona, però més habitada. Es troba a una altitud de 2300 m sobre el nivell del mar. Quan hi arribem, al migdia, veiem que els carrers són prou amples per circular amb la camper, així que ens dirigim cap al centre, però un cop allà ens trobem amb molts carrers tallats. Aquests dies se celebra el Carnaval Andino, n’havíem llegit alguna cosa, però no ens esperàvem trobar-lo a Calama. En qualsevol cas, això només ens obliga a aparcar una mica més lluny. La guia marca una zona de cocinerías, que bàsicament és un local gran i un patí interior on hi ha molts restaurants amb plats regionals i de baix cost; hi anem a dinar. Els menús són contundents, així que ens en partim un entre els dos i ja quedem tips. Està tot molt bo, sobretot tenint en compte que és tan barat.

Quan sortim a fora, al carrer, ho fem al ritme de plats, tambors i trompetes. Entre els caps de la multitud que s’ha conglomerat, veiem una riuada de xilens vestits de conjunt i animant el públic amb música i balls. Els més llestos han agafat plats i tamborins, altres no han tingut tanta sort i porten tambors gegants, que possiblement tenen un nom tècnic que no conec, i tubes (crec), les quals semblen trompetes que s’enrotllen pel cos i pel coll i acaben amb una campana on cabria el meu cap a dins. Sembla que és una rua de Carnaval. Passat el primer grup de músics, venen una colla de joves, tots nois, vestits amb botes altes, pantalons estrets i una samarreta blava amb brodats daurats; també porten cascavells cosits a la roba i un barret agafat amb la mà. Al capdavant, una pancarta que posa “Reales brillantes”. El capità fa sonar el xiulet múltiples vegades i aixeca la mà mostrant quatre dits. Al mateix moment, tots els nois que el segueixen comencen una coreografia explosiva de salts i figures que si jo intentés ja tindria els pantalons estripats o algun os fora de lloc. En acabar la desena de passos impossibles, encara amb aire als pulmons, tots criden a l’uníson “Siempre quisiste ser un Real!” i piquen de peus a terra. Passen de llarg i arriben les noies amb passos no menys impressionants i girant els malucs per fer volar les faldilles. Elles criden “Y como bailan las chicas brillates! Así, así! Con elegancia, fuerza y pasión!”; se les entén millor que els nois. La rua continua amb més grups de ballarins i músics. El públic, estàtic i contemplatiu, no mostra massa entrega a l’espectacle, només uns aplaudiments tímids de tant en tant.

Dinar barat i espectacle gratuït, què més es pot demanar? Tornem al cotxe i continuem la ruta. San Pedro de Atacama és un poble petit a 3160 m d’altitud amb cases de tova (adobe en castellà). És bastant turístic, però té molt d’encant. Les cases són baixes i no tapen l’espectacular paisatge del Andes. Aquest poble està al centre de les zones que visitarem els següents tres dies: al nord hi ha els Geysers del Tatio, a l’oest el Valle de la Luna i la Garganta del Diablo, al sud i a l’est el gran Salar de Atacama, la Laguna Cejar i altres salars i llacunes amb menys renom. Sense massa explicació, ens diuen que alguns spots que teníem pensat visitar ja fa anys que estan tancats; la guia que fem servir està desactualitzada. Els sistemes de reserva, només necessari en alguns casos, demanen una certa antelació i pagaments que requereixen bona connexió a Internet. Entre trucades, visites a les webs i amb l’ajuda del centre d’informació turística, planifiquem tot el que volem veure amb el temps que tenim i comprem les entrades necessàries. Tampoc ajuda que els llocs tinguin diferents noms depenent de la font d’informació que consultis, ni que múltiples salars i llacunes de la zona comparteixin el mateix nom, de vegades amb un sufix diferent. També ens avisen que algunes carreteres les hauríem de fer amb 4x4 o amb rodes de recanvi preparades. La pluja inesperada que ja va tallar camins al Parque Nacional Pan de Azucar a l’última entrada del blog, també ha malmès alguns camins a aquesta regió.

Lagunas Cejar i Piedra

La Laguna Cejar és coneguda com el mar Mort xilè. L’alt nivell de salinitat et proporciona molta més flotabilitat. L’atracció principal és banyar-s’hi, però la visita també és sorprenent pel paisatge que l’acompanya. Estem a una gran planícia amb les muntanyes a l’horitzó; la terra més propera està coberta de sal i envolta la Laguna Cejar, la Laguna Piedra i una tercera el nom de la qual no el recordo; ben bé quan s’acaba la sal comença la vegetació. Tot i que el lloc és més conegut pel nom de la Laguna Cejar, només està permès banyar-se a la Piedra. Comprovem que realment flotem més del que flotaríem al Mediterrani, però menys del que esperàvem pel bombo que se li dona. Quan sortim de l’aigua, el sol ràpidament asseca els nostres cossos, deixant una capa fina però visible de sal enganxada. La zona disposa de dutxes per poder-te treure la sal.

Valle de la Luna i Garganta del Diablo

Arribem al Valle de la Luna poc després de dinar. Aquesta regió està pensada per entrar-hi amb vehicle, sigui cotxe o bicicleta, i, en certs llocs, fer curtes excursions a peu. Aparquem i de seguida se’ns acosta una noia amb el cabell tenyit de vermell. Ens comenta que el parc està tancat aquesta tarda perquè una petita rua de Carnaval passarà a prop d’on ens trobem i els responsables del parc estaran ocupats ballant i bevent. Bé, ella no diu exactament això, ni fa servir aquestes paraules, però així ho interpreto jo. Acceptem la situació i li comentem que tornarem l’endemà, però ella ens talla i ens posa nous entrebancs per poder entrar. Sembla que no està permesa l’entrada de motorhomes perquè la gent s’apalanca, cosa que, segons ella, no es pot fer si vas amb cotxe normal, ja que aquests no tenen cuina, com si aquesta fos una necessitat per fer un pícnic. Assumint les seves restriccions i aplicant la lògica, li proposo treure la botella de gas i deixar-la a l’entrada per recollir-la en sortir, d’aquesta manera ja no podrem fer servir la cuina i, per tant, no ens podrem apalancar, però ella rebutja la meva proposta sense donar cap explicació. Visca el sentit comú! Marxem.

A poca distància del Valle de la Luna hi ha la Garganta del Diablo, una esquerda a la roca que s’allarga uns pocs kilòmetres i conclou amb una pujada exigent que et porta a un mirador. Amb alguna dificultat trobem el camí per arribar-hi i ens reben amb amabilitat i gratitud. La caminada és de quaranta minuts per l’esquerda sinuosa i trenta minuts pel pendent pronunciat. No és gran cosa, però el sol pica amb força. Per sort, la primera part del camí està mig a l’ombra i és més agradable. La vista des del mirador és impressionant. Observem com el camí que hem fet és només una part minúscula de l’extensió de terreny granatós i arrugat; em creuria algú que em digués que la foto està feta a Mart. Una noia quasi cau tartera avall per fer-se una foto asseguda al marge, el risc és compensat amb una foto increible; clarament té més classe que nosaltres per posar, i el fons és immillorable. Que donin pel sac al Valle de la Luna!

Geysers del Tatio

Els Geysers del Tatio són sortidors naturals d’aigua calenta i vapor que es troben a un altiplà a 4300 m d’altitud, els guèisers més alts del món. Els forats que hi ha a la terra fumegen tot el dia, però el moment més impressionant és just a la sortida del sol, quan hi ha el canvi de temperatura més sobtat. Així doncs, decidim dormir a dalt, a l’entrada del parc, per no haver de matinar tant. L’alternativa era agafar un tour que sortia a dos quarts de cinc del matí de San Pedro de Atacama o conduir nosaltres hora i mitja a les fosques, abans de la sortida del sol. La nit és molt freda, per sota dels zero graus. La camper ens protegeix, però no ens aïlla del fred; per sort tenim roba de sobres per abrigar-nos. Ningú més s’ha animat a passar la nit a 4300 m, estem sols.

Ens despertem l’endemà a tres quarts de sis del matí. El parc obre a les sis i ja hi ha quatre cotxes fent cua per entrar. Encara queda una hora i mitja perquè surti el sol i és negra nit, així que no hi ha perill que em vegin fent les meves necessitats a l’aire lliure. Amb doble capa de pantalons, samarreta tèrmica, polar, plumífer, gorro, guants i frontal, arrenquem el cotxe i entrem al parc. Avancem fins a la zona d’estacionament, ben bé al costat dels guèisers. Fot un fred que pela, però aconseguim agafar forces per sortir del cotxe i reunir-nos amb la resta de motivats que han matinat.

De mica en mica, passem d’intuir columnes de vapor a veure-les amb més claredat. Els frontals cada cop són menys necessaris, però el sol encara li queda per sortir. Es comença a sentir el soroll de l’aigua que esquitxa des dels forats. Sembla que bulli, però en realitat ens han dit que està a 85 ºC; en tot cas, el contrast amb la temperatura exterior és enorme. El camí habilitat passa pel mig del camp de guèisers, així que estem envoltats d’aquests sortidors. En alguns casos hi ha una petita bassa d’aigua bullent, d’altres la terra forma un con al voltant del forat per l’acumulació de sediment que l’aigua ha expulsat. Pensar que aquest fenomen passa de forma natural a la Terra és sorprenent, i poder estar allà per gaudir-ho compensa l’hora i mitja de conducció per ripio irregular i la nit freda que hem passat.

Altres salars i llacunes

En aquests tres dies també visitem altres llocs interessants de la zona que es mereixen ser mencionats:

Paso de Jama

L’única frontera habilitada en aquesta zona per tornar a Argentina és el Paso de Jama. És un port de muntanya a 4200 m. La carretera està tota asfaltada i es fa bé, però acabem farts de les corbes. A més a més, la baixada se’ns complica quan de cop entrem dintre d’un núvol que no ens deixa veure més enllà de pocs metres davant nostre. Hi ha una bona quantitat de camions que de pujada van ofegats, generant una cua llarga al seu darrer, i de baixada no sembla que els importi massa la boira, es coneixen la carretera a la perfecció. Sigui com sigui, aconseguim arribar a Purmamarca, on fem nit.