Chiloé
Context
Chiloé és un arxipèlag a la meitat sud de Xile. Segons hem llegit, el clima és humit i plujós, i les terres estan cobertes per boscos verds. En alguns blogs, comparen la regió amb el País Basc. La superfície de la Isla Grande de Chiloé, la més gran de l’arxipèlag amb diferència, és com una vegada i mitja la superfície de la província de Girona. A més a més, hi ha una bona quantitat d’illes més petites.
Arribada
El trajecte amb ferri de Pargua a Chacao és només de mitja horeta. Chacao és el punt d’entrada a la Isla Grande de Chiloé pel nord. Aquí, els ferris són molt comuns, i es nota que els tenen molt per la mà. A les cues d’espera et trobes els típics venedors ambulants amb una macedònia de fruites excessivament cara, però molt bona.
Arribem a Chacao i anem directament a Ancud, on passem la primera nit de Chiloé. Fem una volta pel poble, però no trobem cap lloc que ens convenci per sopar. Està una mica mort per ser un dissabte al vespre. Al final, decidim fer-nos un potaje a la camper. Deixo tres fotos molt interessants per la prosperitat: un intent de foto postureo, el potaje del que us parlava i el nostre esmorzar amb vista a aigües del Pacífic.
Buscant la llum, trobem tàvecs
Ens despertem i ens aventurem cap a Chepu. Allà hi ha la confluència de tres rius, i hem vist a la guia que és un lloc interessant per visitar i queda bastant a prop. També hi ha el Muelle de la Luz, on s’arriba amb una barqueta (no confondre amb el Muelle de las Almas, que veurem més endavant). Quan arribem, la barqueta just acaba de marxar… Decidim que no val la pena esperar i ens disposem a investigar la zona pel nostre compte.
Seguim la carretera, aparquem on ja no podem avançar més i baixem per continuar caminant. Als deu metres, un exèrcit de tàvecs cruels i sense pietat ens comencen a atacar. Tot i les ganes de tornar a la comoditat del cotxe, no abandonem la nostra comesa. Ens vestim amb el look antitàvecs i prosseguim. A pocs metres, una vaca comença a donar cops contundents contra la tanca que la separa de nosaltres. Al veure que no pot, puja corrents i comença a donar cops a una part més feble de la tanca. Sembla que la natura no ens vol per la zona. L’exèrcit de tàvecs era emprenyador, però suportable. Una vaca amb intensions assassines ja ens fa menys gràcia! Decidim fer mitja volta i marxem amb la cua entre les cames. Ciao!
Al nord de l’illa, a prop d’on estem ara, també hi ha unes pingüineres, però decidim que durant el viatge ja tindrem altres oportunitats per veure pingüins. Tenim moltes setmanes, però, així i tot, hem de seleccionar una mica on anem. Hi ha molt per veure!
Dalcahue, illa Quinchao i Cucao
Seguim amb el cotxe fins a Dalcahue, un poblet de 7.500 habitants. Hi ha una feria de artesanía amb petites paradetes de fusta que venen productes locals. Hi donem una volta, critiquem uns ninots que donen sort tot i ser molt lletjos i anem cap al centre del poble. Arribem just a l’hora de dinar. Pel poble veiem missatges indicant que els locals de menjar ofereixen curanto. Aquest és un plat típic que ja vam veure a la guia. Per entendre’ns, seria com la carn d’olla que tenim aquí, però amb productes diferents. Una barreja entre carn, marisc i patata, servit amb el caldo on s’ha bullit tot. Ens en fotem un a les cocinerías de Dalcahue, uns locals que tenen aparença de vaixell. Hi ha vuit cuines diferents i barres on seure per tot arreu. S’hi està un xic anxovat i l’olor que surt de les cuines és potent, però el menjar és molt bo, les racions contundents i el personal i la gent molt simpàtics.
A la tarda, agafem un ferri molt curtet que ens porta a l’illa Quinchao. Amb el cotxe la recorrem i visitem els dos pobles més grans i els seus miradors. Després tornem a la Isla Grande de Chiloé. Finalment, fem quaranta minutets més de cotxe fins a arribar a Cucao. La carretera és preciosa, passa pel mig dels arbres i pràcticament anem sols. El poble, si es pot dir així, és un conjunt de cases disperses. Trobem una dona amb una paradeta i bastant cua. Fa empanades. Deuen ser molt bones si hi ha tanta cua! N’agafem un parell per cadascú i, mentre tornem a la camper a dormir, ens les mengem. Realment són molt bones :D.
Al llarg dels diferents pobles i ciutats de Chiloé, ens anem trobant les acolorides esglésies de fusta, famoses en aquesta regió. N’hi ha més de cinquanta, i setze d’elles són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Certament, són curioses, tot i que algunes menys cuidades que altres.
Parque Nacional Chiloé i Muelle de las Almas
Avui toca caminar una mica, que sinó tornarem a Catalunya com uns vacons! Visitem el Parque Nacional de Chiloé. Tenen una ruta muntada amb passarel·les de fusta per quan plou molt. El parc es visita en dues o tres horetes. És molt agradable. Arribem fins a la platja i estem allà una estona. És gegant i no està gens edificada. És difícil captar-ne la bellesa en una imatge, però no per això és menys impressionant.
Ja que estem per aquesta zona, no perdem l’oportunitat d’anar al conegut Muelle de las Almas. S’arriba per un camí. Uns cinquanta minuts caminant amb vistes que t’obliguen a parar cada pocs minuts. Al final de la ruta, trobem el moll. Una passarel·la de fusta que, segons la perspectiva, sembla que acabi a un precipici, però que en realitat està al mig d’un turonet. Hi ha cua per fer-se la foto de rigor, la qual decidim que no val la pena l’espera. El Muelle de las Almas és només l’excusa per fer la ruta. La ruta i les seves vistes és la veritable atracció.
El caos de Castro i la tranquil·litat de la península Rilan
L’última nit que estarem a Chiloé la passarem a Castro, o això ens pensem. La veritat és que arribem a la ciutat i està plena de cotxes per tot arreu, els carrers tenen pujades molt empinades on ens fa por quedar-nos parats i la senyalització dels encreuaments deixa molt per desitjar. Les zones de càmping estan mal indicades i, en general, no ens aclarim. Als primers signes de frustració, decidim passar al pla B. Sortim de la ciutat i anem al poble més proper, al nord. Allà un senyor molt servicial ens ofereix una parcel·la al seu càmping. Aquest home és un manetes i ha habilitat una zona d’acampada al jardí de casa seva amb lavabos i dutxes.
L’endemà visitem la península Rilan. Tota la zona sembla un jardí gegant, florit i amb casetes de fusta. Es respira tranquil·litat: la brisa és la justa per compensar el sol radiant, els veïns caminen per la carretera sense immutar-se per la nostra presència, i les vaques i gallines pasturen amb llibertat. Després tornem a Castro per agafar el ferri, que ens tornarà al continent. La ciutat encara és tan desagradable com el dia anterior, o almenys aquesta és la nostra percepció. Segons la guia, hi ha unes casetes de colors sobre l’aigua, anomenats palafitos, que hauríem de visitar. També ens deceben bastant. Tornant a comparar amb Girona, em fan pensar en les cases de l’Onyar, que podrien lluir molt més amb un mínim de manteniment.
Pel ferri ens convoquen tres hores abans de la sortida, però no hi ha lloc habilitat on aparcar. Tenim molta sort i podem aparcar just al davant. Mentre dinem una pizza ens arriba un correu per avisar-nos que el ferri va dues hores tard perquè van curts de gasolina i n’han de posar. Sembla un imprevist bastant evitable amb una mica de planificació, però no tenim pressa i aprofitem per dinar tranquils i treure diners al caixer. En tot cas, a part d’aquests errors logístics, la resta va tot bé.
Just ara estem navegant, queden tres horetes per arribar a Chaitén i no tinc Internet per penjar l’entrada, però almenys ja la tinc escrita. Quan torni a tenir Internet la penjaré!