Carretera de la Muerte

1 d'abril de 2023

La ciutat de La Paz, a 3600 m d’altitud, està a la frontera de l’altiplà de Bolívia. El nostre següent destí, Coroico, està a 1500 m, a la zona dels Yungas. Per anar d’un lloc a l’altre, hi havia la carretera antigament coneguda amb el nom de Yungas. Des de ja fa uns anys aquesta carretera se la coneix millor com a “Carretera de la Muerte”!

A ningú se li escaparà que aquesta carretera ha de tenir un pendent important, més encara si tens en compte que comença a més altitud que La Paz, a 4650 m. La carretera no està asfaltada ni té les típiques baranes metàl·liques a les quals estem acostumats. Per acabar-ho d’adobar, l’amplada és la justa perquè hi passi un cotxe gros o un autobús petit, sempre que no hi hagi hagut un despreniment per la pluja, com és el nostre cas.

Amb tota aquesta informació, no és estrany el seu sobrenom. Tot i que ara ja hi ha una carretera alternativa, fins no fa tants anys el nombre d’accidents era alarmant. Siguin busos que es precipiten pel barranc en una corba tancada, conductors que s’atreveixen a circular havent begut o ciclistes que perden l’equilibri, massa gent ha perdut la vida en aquests revolts. Ara, moltes empreses ho han aprofitat per fer-ne un reclam turístic.

Si sobrevius a aquests 60 kilòmetres, arribes a la zona dels Yungas. Així és com es coneix a la franja que separa l’altiplà de la selva amazònica. Allà, la temperatura, la flora i la fauna són totalment diferents del que hem vist fins ara.

Ruta en bicicleta

L’empresa que hem contractat per fer la Carretera de la Muerte ens ha citat a les set del matí al Café del Mundo. Allà, ens recollirà un cotxe amb les nostres bicicletes i ens portarà a La Cumbre, a 4650 m. Ens equiparem amb roba d’abrigar i impermeable i iniciarem el descens.

Arribem al punt de trobada i no hi ha ningú. Ens estranya, perquè sabem que, almenys, ha de venir una parella més en el nostre grup. Potser passa mitja hora quan, per fi, arriba algú de l’empresa. Amb tota la parsimònia i sense exaltar-se ens invita a entrar al cafè, ja que l’esmorzar està inclòs en el preu. “¿Desayuno? Nosotros ya hemos desayunado al hostal. ¿No nos vamos ya?” li preguntem. Al llarguíssim WhatsApp amb instruccions no deia res d’això. Entrem, perquè igualment hem d’esperar dues noies canadenques. Les noies arriben poc després. Al final, arranquem a les vuit del matí, una hora més tard del que nosaltres pensàvem.

Pugem al cotxe i ens anuncien el següent retard. “Tenemos que ir a recoger unas chicas inglesas y, después, a buscar sus bicicletas. Su hotel no nos avisó que habían contratado la actividad hasta esta misma mañana…”. Toca’t els ous. Ens hem despertat a les sis, per estar preparats per sortir a les set. Són les vuit i hem d’anar a voltar per La Paz amb tot el tràfic de la gent que va a treballar. Tardem 45 minuts a fer-ho tot. Parlant amb les canadenques i les angleses, descobrim que el caos és considerable. Nosaltres teníem el WhatsApp citant-nos a les set, les canadenques un correu citant-les a les set i mitja per esmorzar i sortir a les vuit, i les angleses, que no havien parlat directament amb l’empresa, es pensaven que les vindrien a buscar a l’hotel a tres quarts de set. L’hotel, que s’havia oblidat d’avisar l’empresa, menteix dient que el cotxe ha tingut una avaria… En fi, ara ja estem preparats. Almenys en Gustavo, el guia principal, és bastant graciós i puja els ànims amb acudits. També ens acompanyarà en Luís com a segon guia i suport, i en Guillermo, conduint la furgoneta.

Arribem a La Cumbre. Allà trobem dos grups més, ja bastant equipats, que es preparen per sortir. Sembla que, tot i el merder que hem tingut nosaltres, la resta d’empreses no ens porten massa avantatge. És hora d’equipar-se! L’empresa ens ha portat diferents talles de jaquetes i pantalons impermeables, casc i guants. Hi ha prou varietat. Mentre ens ho provem, baixen les bicis i en preparen dues amb els frens invertits, per les angleses. Fem un parell de voltes a l’aparcament i ens fem la foto de sortida.

La primera part és carretera asfaltada. Vint kilòmetres. Aquest tram no es considera realment Carretera de la Muerte, però tenint en compte els cotxes que passen, m’atreviria a dir que és la que em fa més respecte. Aprofitem per familiaritzar-nos amb la sensibilitat dels frens i amb les marxes. Anem fent parades per veure si tothom està bé, descansar i perquè en Gustavo ens expliqui anècdotes de la carretera, és a dir, accidents mortals. Aquestes històries també serveixen per conscienciar-nos del perill i donar-nos algun consell. Arribem a un túnel que no permet la circulació de bicicletes. Al costat hi ha un camí alternatiu, però està ple de pedres grans com un puny. Tot i no tenir massa pendent, ens comenta que serà el tram més complicat que farem. Les canadenques i jo, que fins ara hem anat al capdavant, passem a poc a poc. Jo em veig obligat a recolzar el peu per no perdre l’equilibri. L’anglesa que ve darrere meu patina i cau. La Kris i l’altra noia anglesa, veient la sort de la seva companya, baixen de la bici.

Encara a l’asfalt, ens acostem a un tram de pujada. Com uns senyorets, carreguem les bicis al cotxe i deixem que ens portin. Són quinze minuts. Arribem a una petita esplanada. Ara sí, comença pròpiament la Carretera de la Muerte. Grava, pedres, pendents laterals, irregularitats fetes pels aiguats recents, rius i cascades. Tot el que et puguis imaginar. Hi ha uns motoristes que s’estan pensant si passar o no. Resulta que fa un parell de setmanes, la pluja va causar un despreniment que va fer desaparèixer part del camí. Ara una màquina l’ha estat treballant. Els cotxes no poden passar, i les motos grans ho tenen una mica just. Aquestes motos ho intentaran, però ens les tornarem a trobar de pujada, demostrant que no ho han vist clar.

Al cap de deu kilòmetres, parem a esmorzar. Hem fet una mica més de la meitat de la ruta, comptant l’asfalt. De la Carretera de la Muerte portem una tercera part. En aquest punt el cotxe ja no ens pot seguir més, així que ja no podrem deixar-hi les capes de roba que ens anem traient. També, perdem l’oportunitat de retirar-nos si ens passa alguna cosa o si estem massa cansats. Una de les angleses ja fa estona que ha optat per aquesta opció. Portem ja unes quantes hores de bici. Els que anem més de pressa tenim parades llargues per descansar, però els més lents es passen bastant més estona sobre la bici. Les cames no tenen massa feina, però els tríceps es van cansant i les mans estan adolorides. La Kris tindria força per seguir, però sap que passat aquest punt ja no es podrà retirar. Això la preocupa. En algun moment n’estarà farta, i es veurà obligada a continuar. Decideix optar per l’opció segura, pujar al cotxe. Jo continuaré amb la bici. El cotxe anirà a fer la volta per la carretera nova i ens retrobarem al final.

Els següents vint kilòmetres són molt divertits, però també cansats. Passem per sota d’un parell de cascades, que ens deixen bastant molls, però ens assequem ràpidament gràcies al mateix sol que ens està acalorant. Els pendents s’han accentuat lleugerament, sobretot en un parell de trams. Les pedres continuen donant pel sac i el precipici continua al nostre costat. Ara també ens segueix un voltor, potser ens veu cansats… Parem per reunir el grup. Just davant tenim el tram amb el despreniment més recent. Passar sobre les bicis és inviable, així que ho fem a peu i la bici al costat. L’espai és d’un metre. Suficient, però no ens en sobra res. Si rellisco, segurament m’han d’anar a buscar cent metres més avall, a mi o al meu cadàver. No és el cas. Al final de la baixada ens espera un rierol de deu o quinze centímetres de profunditat. El passo bé, amb una mica d’embranzida, però les vambes i els mitjons queden ben xops. La mateixa anglesa que ha caigut al principi, també cau al riu. Aquesta noia fa estona que va molt més lenta que les canadenques i jo. De fet, en Gustavo lidera el nostre grup i en Luís s’ha quedat més enrere amb ella. Com que anem separats, ningú se n’adona quan una de les canadenques punxa una roda. El grup de davant la trobem a faltar al cap de vint minuts i el grup de darrere va tan lent que quan arriben ja ho hem solucionat.

Finalment, bastant més tard del previst, arribem a La Senda Verde, el refugi d’animals al final de la Carretera de la Muerte. S’han acumulat múltiples problemàtiques que ens han retardat: la comunicació ambigua, l’oblit de l’hotel, les dues velocitats molt diferenciades del grup i haver punxat una roda. Em retrobo amb la Kris i entrem al refugi. Hi ha dutxes, però tenim gana. Són quarts de sis de la tarda i encara no hem dinat. Amb la panxa ja plena, tot i que oficialment ja no fan visites, supliquem per poder entrar a veure els animals i ho aconseguim. Aquí acullen a animals que no poden viure en llibertat, sigui perquè estan malalts o perquè estaven traficant amb ells. La visita és només de trenta minuts, així que anem directament a veure una parella d’ossos, uns jaguars i una parella de pumes. Just quan arribem nosaltres els estan donant menjar, així que estan tots a la gàbia esperant. Durant el dia, tenen un bon tros de muntanya per córrer i jugar. Els jaguars són imponents. Només amb la mirada o donant voltes per la gàbia, aconsegueixen intimidar-te, tot i que ens separen uns barrots. Em queda clar que, per ells, només som un àpat, i no massa saborós.

Al final de la carretera també hi havia l’opció de tirar-se per una tirolina d’un kilòmetre i mig, però hem arribat tan tard que ja està tancada. Així doncs, agafem un taxi que ens porta a Coroico, a l’hostal Sol y Luna. Per tots els problemes de gestió, aconseguirem que l’empresa de les bicis ens torni un 25% del preu que vam pagar.

Ha estat molt bé. La ruta és realment divertida i els paisatges sorprenents. La preocupació principal no és el precipici, crec que en això coincidim tots els del grup. La dificultat és la llargada de la ruta i el terreny irregular i pedregós. És cansada si no estàs acostumat a la bici, però les empreses ho tenen molt per la mà i et posen les màximes facilitats. Molt recomanable!

Hostal Ecolodge Sol y Luna: Cabanya Jatata

En aquest hostal passarem les dues nits que estem per aquesta regió. Tot i tenir un edifici principal amb algunes habitacions i el restaurant, l’hostal es caracteritza per les cabanyes que ofereix entre els arbres. La nostra, la “Jatata”, és la més petita i rudimentària. Hi arribem pujant tres minuts per un camí marcat amb escales. Són tres parets amb un sostre, sense portes ni finestres. Hi ha dos pisos: a baix, la cuina i una taula que no farem servir; a dalt, el dormitori, separat de l’exterior per una cortina, i una superfície sense baranes que fa de terrassa. Tota l’estructura és de fusta i el teulat, triangular, de jatata. També hi ha una mini-cabanya extra amb lavabo i una altra amb dutxa. El llit té mosquitera.

La cabanya està encarada a la vall. Entre els arbres, podem veure el poble de Coroico. La vegetació és abundant per tot arreu. El verd, el color intens de les flors i les muntanyes de fons creen una panoràmica molt agradable. Les motxilles pesades i les escales fan que la logística sigui una mica molesta, però, un cop instal·lat, et sents com al paradís.

Aprofitem una estona per donar una volta per la resta de l’espai. Tenen un mapa i tot, amb dos camins que pots transitar sense envair cap cabanya privada. Entre la vegetació, trobem un parell de piscines mitjanes i una de petita, totes amb una vista impressionant. També hi ha un local de massatges que visitarem d’aquí a una estona.

L’estada a la cabanya Jatata és molt gratificant, i el clima ens acompanya. Només plou a la nit.

Passeig per la comunitat de Cruz Loma

Al matí, contractem un home perquè ens faci una visita per la zona i per les plantacions de coca. Ens ve a recollir a la recepció del Sol y Luna amb taxi, ja que l’hostal està un xic apartat del poble. El camí és complicat per un cotxe, però aquí hi estan molt ben acostumats. El taxi ens porta fins a la comunitat Cruz Loma, una mica més avall de Coroico.

Passegem per un dels carrers que surten de la zona d’habitatges i volten pels camps. La varietat d’arbres i plantes és aclaparadora. Cafè, llimes, mandarines, set classes diferents de plàtans… Baixant pel camí, comencem a trobar gent local amb matxets netejant els marges. Primer són tres, després mitja dotzena i, més endavant, la resta d’homes del poble. Hi ha moltíssima gent. En fila, cadascú va netejant una petita part del camí. Tallen les plantes i branques que sobresurten i les apilen a un costat. Un de jove, amb una llibreta, va apuntant noms, organitzant i marcant les parcel·les de treball a terra. Quan un acaba la seva part, camina fins al capdavant i se li assigna una nova tasca. Si un home del poblat no es presenta, a part de fer-li bullying durant un temps, se’l multa amb l’equivalent a trenta euros. Sembla que aquestes feines de neteja les fan quan s’aproxima una festa popular, en aquest cas és Setmana Santa.

Continuem fins a arribar a la zona de cocales. Les plantes de coca són petites, potser fan mig metre d’alt. D’elles s’extreu la fulla, tallant la tija amb l’ungla, fins que es queden ben pelades. Tarden tres o quatre mesos a tornar a estar preparades per una nova recol·lecció. Un cultiu de coca pot durar fins a vint anys, però, llavors, la terra ha quedat tan consumida que s’ha d’esperar el mateix temps perquè es recuperi. En qualsevol cas, tenen muntanya per generacions. Des d’on som ara, bastant al centre de la vall, podem veure a dreta i a esquerra els camps de coca als vessants de les muntanyes. Els cultius són poc densos, així que es distingeixen perquè el marró de la terra queda molt exposat. Per cultivar en pendent, antigament feien terrasses amb pedra, com si fossin vinyes. Ara, les noves generacions, s’espavilen amb petites terrasses de terra, molt més fàcils de construir, però menys persistents.

Un cop recollides les fulles de coca, s’han d’assecar. Això es fa a l’aire lliure, repartint les fulles sobre unes pedres pissarra de color fosc, que absorbeixen molt bé l’escalfor del sol. Si fa bon dia, amb un parell d’hores és suficient. Dit això, tenint en compte que aquí plou bastant i sense massa preavís, ho has de veure bastant clar, ja que si plou, la fulla es podreix. Aquestes zones d’assecar es coneixen amb el nom de cachi. N’hi ha a les cases particulars i de comunitaris. També se’n veu algun de més rudimentari fet amb un plàstic blau estès al jardí.

Pròxima parada: El riu Amazones

Quan vam definir aquest viatge, el pla era creuar des de Bolívia al Perú per la zona del llac Titicaca. A finals de 2022 vam començar a llegir notícies sobre inestabilitat al Perú per desacords de la societat amb el govern, o això vaig entendre jo. Manifestacions a les grans ciutats, llocs turístics inaccessibles per talls i fronteres tancades. No feia massa bona pinta. Jo confiava que tot s’arreglaria abans de nosaltres anar-hi, però el cap de la Kris ja estava valorant alternatives. A Ushuaia, passejant pel Parque Nacional, un dia de sol, pau i tranquil·litat, la Kris va considerar que era el moment indicat per presentar-me la nova proposta: travessar el Brasil navegant pel riu Amazones.

Aquest pla s’ha estat desenvolupant amb el temps. Han passat un parell de mesos d’ençà que m’ho va dir i aquesta opció ha anat guanyant força. Ara sabem que és factible. Demà agafem vols cap a Colombia, d’on començarà aquesta nova etapa. De fet, per ser sincer, estic escrivint aquestes línies des d’una hamaca penjada del sostre d’un vaixell que navega pel riu Amazones. L’aventura ja és una realitat!