Carretera Austral

21 de gener de 2023

On ens vam quedar? Ah sí! Estàvem al ferri anant des de Chiloé cap a Chaitén. Pels més despistats, tot això encara és Xile. Aquí, al Chaitén, és on comença, per nosaltres, la Carretera Austral.

Ruta i vistes

Deixeu-me que faci una petita introducció teòrica, per contextualitzar. Serà curta.

La Carretera Austral (o Ruta 7) comença a Puerto Montt i arriba fins a Villa O’Higgins (1240 km). Connecta (i per això va ser creada) molts pobles perduts de la zona sud de Xile. Nosaltres no la farem tota. Començarem a Chaitén fins, més o menys, Puerto Río Tranquilo (uns 650 km). Més avall ja no hi ha manera de creuar a Argentina amb la camper. Aquesta carretera és bastant famosa i apareix en múltiples llistes com unes de les millores rutes per fer amb cotxe.

La carretera es va obrir al tràfic el 1988, i fins al 1996 no estava més o menys “completada”. I poso “completada” entre cometes perquè bona part del camí és de grava (o ripio, com n’hi diuen aquí). Durant el trajecte, travessem molts trams que estan en obres perquè estan pavimentant. Sempre hi ha algun treballador a la carretera amb un senyal reversible de “PARE” o “SIGA” que controla el tràfic en aquests trams. No sempre s’aclareixen, o et fan un gest amb la mà perquè els fa mandra girar el senyal.

Com segurament ja sabeu, Xile és molt estret. Tan bon punt estàs al nivell del mar, com tens els Andes a tocar. El terreny és bastant escarpat i et vas trobant pujades i baixades importants. Per algun motiu malèfic, aquestes pujades i baixades coincideix amb les zones de ripio, per fer-ho més interessant. Els paisatges són molt impressionants. Em costa descriure-ho amb paraules, així que deixo unes poques fotos. El que puc dir és que passem moltes hores al cotxe en camins de grava, i no se’ns fa llarg.

Tampoc és la meva intenció posar excessives fotos aquí. Prefereixo centrar-me a explicar com ens va o com ho vivim. Per més fotos podeu seguir l’Instagram de la Kris.

La conducció és realment entretinguda. La major part del temps no tenim ni la ràdio ni la música posada. Simplement, gaudim de les vistes i ens anem repetint com en són d’impressionants. El vocabulari que fem servir tampoc és massa elaborat: “Uau!”, “Tio, mira aquestes muntanyes!”, “Està tot molt verd”, “Andreu, has d’estar més atent per fer fotos!”, “La foto era abans… Ara ja és massa tard…”. Quan condueixo jo, la conversa és diferent: “Se t’està ofegant el cotxe…”, “Baixa, baixa, no pots entrar a la corba amb quarta…”, “Faig el que puc!”.

Ara que ja abandonem la Carretera Austral, podem dir que el renom que té és merescut! I que no estigui del tot pavimentada li dona un toc més d’autenticitat i aventura, tot i els costos derivats de rodes punxades…

Rodes punxades

Ja vaig comentar en l’entrada de la camper que el nostre animal-print de lleopard està triomfant bastant. Ens hem trobat moltes vegades que els altres conductors gesticulen, ens fan llums o, fins i tot, toquen el clàxon per fer-nos saber la seva fascinació. De fet, ja hem parat un parell de cops per mirar si al cotxe li passa alguna cosa, per després deduir que ens intentaven dir que els agradava el disseny :). Aquest cop no. Aquest cop ens piten, se’ns posen al costat, i ens indiquen que tenim una roda rebentada.

Això passa després d’un tram de corbes amb pujada important i grava. És a dir, tot apunta que hem punxat durant la pujada. Ara estem a dalt de tot. Ens parem en un costat de la via i ens disposem a canviar la roda. Fa uns dies vam llegir un post i mirar un vídeo de com es feia. La teoria la tenim clara. Aconseguim el gat de sota el seient (o gata, com en diuen aquí) i no sabem per on agafar-lo. Tampoc tenim massa clar on s’ha de col·locar, a prop de la roda petada, això està clar.

Mentre ens ho mirem i anem desmuntant la roda de recanvi, arriba un obrer de la carretera amb la seva màquina gegant. Ara recordem que estem en un tram senyalitzat amb obres. Bé, almenys no estem sols :). No només és una zona d’obres, sinó que estem en un tram que la circulació va canviant de sentit, perquè només hi ha un carril disponible. L’obrer ens fa notar, amistosament, que hi ha una cua de cotxes esperant que completem el tram per poder circular en sentit contrari. Se li escapa una rialla quan ens veu perduts. Se’n va a notificar l’incident i ens envia un company a ajudar-nos.

Al final, resulta que el nostre gat està en mal estat i no funciona. Ha perdut tot l’oli… El senyor, simpàtic, però en mode executiu, ens canvia la roda ell tot solet. És una mica grassonet i, quan està estirat sota el cotxe, se li veu la panxa. És graciós :). Nosaltres ens limitem a mirar, fer fotos, i aprendre del sensei. Li oferim diners, però no els vol. Es limita a desitjar-nos molt bon viatge amb un somriure i se’n va. No és gaire enraonador, com molts dels xilens amb qui ens anem creuant.

El dia següent, arribem a Coyhaique, una ciutat prou gran. Allà, invertim una bona estona a aprendre sobre neumàtics amb el nostre amic Google. Després, visitem un gomero molt autèntic que ens diu que la roda no es pot reparar, i dos tallers que no ens poden ajudar. Finalment, al tercer taller, trobem una roda “225/70 R17” apta pel nostre cotxe i amb concordança a la resta de rodes. També trobem un gat nou, com el que ja teníem. Una mica estressant tot plegat. Tot i parlar el mateix idioma, fan servir paraules molt rares per les nostres oïdes. També, rebem opinions bastant diverses o contradictòries sobre la pressió que hauríem de portar a les rodes…

Tot plegat ens desajusta els timings i no tenim temps d’arribar al següent poble, on l’endemà tenim un trekking reservat a les 7 del matí. Fem nit a 40 minuts, així que ens tocarà matinar. L’endemà ens despertem molt d’hora. Sabeu aquella frase de “A quien madruga, Dios le ayuda”? No és certa. Rebentem una altra roda. Aquest cop el neumàtic ha petat fort. Per sort, amb la teoria apresa, la pràctica observada en primera persona i el material nou, en qüestió de vint minutets tenim la roda canviada. Tot això a les 6 del matí, tots sols, amb frontals al cap i en un camí de ripio. Al vespre visitem un parell de tallers. El gomero del poble no té la mida de roda que nosaltres necessitem, tot i tenir el pati de casa ple de neumàtics usats. En Don Nano, un mecànic canós, amb els cabells ondulats llargs fins a les espatlles i una barba d’un pam, tampoc té la roda que necessitem. Se’l veu que sap del que parla. Porta una gorra de mecànic i tota la pell del cos visible està bruta de terra o oli, de treballar baixos de cotxes. Ens dona alguns consells i ens passa el contacte d’en Claudio, un company d’un poble proper on demà anirem.

Tot això de les rodes, haig de dir que ha sigut prou entretingut. Un pèl estressant, i car, però també un aprenentatge. Ara que ja ha passat i ens n’hem sortit, estem més confiats de la nostra autonomia :).

Ràfting a Futaleufú

Aquesta entrada no està ordenada cronològicament. Tot això de les rodes ens ha passat al final de la Carretera Austral. Ara us explicaré el ràfting que vam fer a Futaleufú, la nostra primera parada d’aquesta etapa. El riu Futaleufú es mereixeria una contextualització teòrica com he fet amb la Carretera Austral, però no la faré. Només diré que, segons diuen, és un dels tres millors rius del món per fer ràfting.

Pels que ho entenguin (nosaltres no), el ràfting que farem avui és de nivell III i IV. Hi ha una part opcional de nivell V que ens hagués agradat fer, però no serà possible perquè el riu porta massa cabal. Els argentins han obert una presa i està baixant massa aigua.

Contractem el servei a una empresa gstionada per una italiana, on hi treballen dos estadunidencs amb molt de flow, un vasc i uns pocs xilens. Totes les empreses que ofereixen ràfting aquí estan gestionades per expats, estrangers que fan temporada. Com tota activitat d’aventura turística, t’ho donen tot fet i mastegat. Ens equipem, pugem al bot i ens aprenem les instruccions: adelante, atrás, afirmense, abajo i fuerte. Un personatge ens crida des de la popa i nosaltres obeïm. No tenim clar si realment serveix de res el que fem, però és molt divertit. Ens han escollit per anar a davant, per ser els més forts del grup :D, així que ens ve tota l’aigua a la cara. A part del capità del bot, hi ha cinc persones més amb kayak o petits catamarans de seguretat.

Tenim múltiples fotos, totes molt bones, però us deixo les més descriptives:

Se’ns fa curt, però ens ho passem molt bé. Aconseguim no bolcar cap cop! A la tornada amb bus, el noi de Colorado comet l’error de preguntar-me de què treballo i interessar-se per l’intel·ligència artificial. Li foto un bona xapa, però sembla que li interessa, perquè segueix preguntant.

Ventisquero Estresante

L’endemà del ràfting anem cap al sud, cap a Puyuhuapi. Allà hi ha unes termes, que decidim ignorar, i l’entrada al Parque Nacional Queualt. D’aquest parc nacional, nosaltres només visitarem el Ventisquero Colgante. Arribem a les 12:30 aprox, pensant que tenim temps de sobres, ja que aquí el sol es pon a les 21:30 i el trekking que volem fer és de 3-4 hores. No podíem estar més equivocats. El parc tanca a les 16:30 (sense massa sentit, des del nostre punt de vista) i no es pot entrar més tard de les 13:30. Anem justos, així que ens fem uns entrepans i dinarem a mitja ruta.

Per animar més la cosa, al parc només es pot accedir si has fet un tràmit inútil per Internet. Ha de ser per Internet, no es pot fer presencial. No hi ha cobertura, tampoc hi ha WiFi. Ens indiquen que 300 metres més endavant ens podran ajudar. Hi anem amb el cotxe. Allà ens trobem una dona que per 2000 pesos (2.30€), ens fa el tràmit amb el seu WiFi. Aquesta dona s’ha muntat un bon negoci, i té cua pel seu servei. Tornem i el guàrdia del parc ens deixa passar, justos, mig fent-nos un favor i rient-se de nosaltres i de la nostra camper. Som dins!

Fem tot el trekking d’anada a ritme accelerat i aconseguim arribar a dalt en una hora. Per fi podem descansar, baixar el ritme, fer fotos i dinar. Les vistes són el Ventisquero Colgante, una llengua de gel que es precipita al buit.

Altres anècdotes i fotos

Us deixo quatre fotos més d’aquest tram del viatge que no sabia on posar. Crec que ajuden a fer-se una millor idea de què fem a part de conduir i visitar parcs.

D’esquerra a dreta: