Campo de Hielo Sur
El Campo de Hielo Sur està situat al sud del Campo de Hielo Norte. Una afirmació molt reveladora per començar aquesta entrada. Potser és més interessant saber que el Campo de Hielo Sur és, després de l’Antàrtida i de Groenlàndia, el tercer camp de gel d’aigua dolça més gran del món. L’Àrtic és aigua salada, per si algú s’ho estava preguntant. En aquesta zona de Xile és on trobem el Perito Moreno, segurament la glacera més famosa, però ni de lluny la més gran, però això ja ho veurem més endavant.
En aquesta entrada dormirem a dues localitats bastant conegudes aquí: El Chaltén i El Calafate. Durant el dia farem rutes i visitarem els llocs més emblemàtics.
Una petita nota: glaciar i glacera volen dir el mateix, només que el primer és en castellà i el segon en català. Al text faig servir els dos segons em convé :).
El Chaltén
Arribada
L’arribada a El Chaltén ja és digna de ser mencionada. Arribem a la tarda, però encara hi ha molta llum. Penseu que, aquí i en aquesta època de l’any, el sol es pon al voltant de les deu de la nit. Hi ha núvols, però són alts i no ens tapen la vista. Ens parem a un mirador abans d’arribar al poble. Entre les muntanyes, petit, es veu el nostre destí al costat del riu: El Chaltén; al fons, el gran mestre de cerimònia, el sempre fumejant: Fitz Roy.
Al sud, les muntanyes dels Andes són més baixes que al nord. El Fitz Roy és la muntanya més alta de la Patagònia, amb una altura de 3405 m. El seu nom significa una cosa així com “muntanya fumejant”, i li van posar perquè és típic veure’l amb un núvol just al pic que et pot fer pensar que és un volcà fumejant. Tot i la seva importància, el Fitz Roy no és, ni de bon tros, l’única atracció d’aquesta zona pels amants del muntanyisme. De fet, El Chaltén és també conegut, aquí, com la meca del trekking. Hi ha un centenar de kilòmetres per fer senderisme, i moltes parets on fer escalada, de les quals el Cerro Torre n’és, segurament, el més representatiu.
En tot cas, nosaltres només tenim intenció de fer un trekking: el que et porta a la Laguna de los Tres, a la base del Fitz Roy. Així doncs, preparem la roba i la motxilla per demà, amb les empanades que hem comprat i els entrepans que hem fet, i ens posem a dormir. A dintre la camper no fa vent, però sentim com es sacseja el vehicle i dediquem uns pensaments a les tremoloses tendes que ens envolten.
Trekking al Fitz Roy
És de nit i plou quan sona l’alarma. Molt dur. Jo no estava d’excedència? En quin moment em va semblar bé aixecar-me a les 6:15 del matí de forma voluntària? Quin remei. Esmorzem i agafem el taxi que ens espera a l’entrada del càmping. El vam reservar ahir a recepció, va ser molt fàcil. El taxi és petit, però la conductora és molt simpàtica. Sembla que tindrem un dia acceptable per fer el trekking. Encara estic bastant adormit.
Agafar el taxi ens serveix perquè la ruta segueixi diferents camins d’anada i de tornada. Sortim d’El Pilar i tornem a El Chaltén, on hem dormit i tenim la camper. Arribem al destí. Esperàvem un hostal, però estem en un petit aparcament al costat d’un pont. Creiem que no és on volíem anar, però la conductora ens indica per on comença la ruta que volem fer, i ja ens sembla bé. És un inici alternatiu. Estem massa adormits per discutir-ho.
Seguim el riu, tal com ens ha indicat. Dubtem al principi, però finalment trobem els pals vermells i el pont que ens confirmen que anem per bon camí. Al fons, darrere de les muntanyes més petites, s’hauria de veure el Fitz Roy, però està tapat. Ja no plou, tot i que encara està ennuvolat. S’hauria d’anar destapant durant el matí, de manera que d’aquí a quatre horetes, quan siguem a dalt, hauríem de tenir unes bones vistes. El trekking no arriba fins al pic del Fitz Roy, sinó fins a la Laguna de los Tres, a 1190 m, el més amunt que pots pujar sense ser un expert.
El camí transita per un bosc que ens protegeix de les fortes ventades. Sabem que tard o d’hora haurem de sortir del bosc, i ens espanta sortir volant, no exagero. Parem un moment a observar el Glaciar Piedras Blancas i a saludar una petita granota verd fosc, que segueix el nostre mateix camí. Pobreta, té les cames molt curtes i va exageradament lenta, suposo que no té intenció d’acabar la ruta avui mateix. Per nosaltres, la ruta completa haurien de ser unes vuit hores, imagino que per ella serà com a mínim seran cinc o sis vegades més. Té molta força de voluntat.
El bosc s’acaba amb campament Poincenot. Hi ha un munt de tendes. Molts excursionistes fan nit aquí, d’on comencen múltiples rutes. Un noi molt simpàtic ens explica que ell està esperant un bon dia per poder anar a fer una ruta per una glacera. Nosaltres parem per fer un mos i ens preparem per a la pujada d’hora i mitja que ens espera. És una pujada forta, senyalitzada com a difícil i aconsellada d’evitar en cas de pluja, vent o no anar ben calçat. Com que hem matinat bastant, som dels primers i només ens acompanya una altra parella.
Ja hem sortit del bosc i només uns pocs arbres els protegeixen de tant en tant. La pujada és dreta i, en alguns moments, ens ajudem amb les mans. El camí és rocós, però, a poc a poc, es va fent. Al fons, veiem que la pujada cedeix lleugerament, però aquesta no serà una bona notícia.
En aquest moment parem. Nosaltres no, nosaltres continuem caminant, el que parem és la narració. Agafem aire abans de continuar… inspirem i expirem. Tornem-hi, aquesta vegada tots junts: inspirem… expirem… Ara sí, ja estem preparats pel tram final. Intentaré narrar-lo amb el to que es mereix.
Vent, vent i més vent. En arribar a l’últim tram, l’indomable vent Patagònic descarrega contra nosaltres la immensitat del seu poder. Egoistament i sense escrúpols, ens empeny lluny dels seus dominis, però nosaltres continuem avançant. Una forta ràfega impacta lateralment contra la motxilla, desequilibrant-me, però amb un pas ràpid em mantinc dret. La Kris no té la mateixa sort. Em giro i la veig agenollada contra el terra, com qui abaixa el cap, abatut, mostrant els seus respectes a l’enemic. Res més lluny de la realitat. Amb la força de mil guanacos i la voluntat de la granota verd fosc que també puja al Fitz Roy, es posa dempeus i s’aferra amb fermesa a les tires de la motxilla. Els seus ulls, encesos, demostren la determinació d’aquell qui no coneix la por. La resposta no es fa esperar, aquesta vegada acompanyada de gel, que impacta sobre els nostres rostres freds. Però anem ben equipats. Protegits per la caputxa i el buf, tensem els músculs per acostar-nos, cada cop més, al nostre destí.
Quan finalment arribem al cim, observem, esmaperduts, la imponent silueta del Fitz Roy. Està bastant tapat, però a estones es veu millor. Als seus peus, servicial, la Laguna de los Tres. Victoriosos, descobrim que el vent no té intenció de parar. La ràbia que sent no ha fet més que augmentar. A la nostra dreta, veiem persones arraulides sota grans roques. Són excursionistes que han fet el cim abans que nosaltres i que han trobat un lloc on resguardar-se de les fortes ventades. Una parella al fons, una altra més a prop, i un jove solitari a pocs metres. El darrer ens mira amb empatia, i ens fa un gest, invitant-nos a compartir el seu refugi. No ens ho pensem. Treva, per fi!
Descansem, ens fem algunes fotos com podem i decidim que no volem estar més estona allà on no se’ns vol. El camí de tornada no serà més fàcil, però cada pas ens allunyarà del camp de batalla, recuperant, així, el seny i la pau. Un cop al bosc, recarreguem les energies amb un entrepà i iniciem les quatre hores de tornada.
Arribats a El Chaltén, cansats, posem una rentadora i l’estenem com podem. Fa vent i s’assecarà ràpidament. Avui anem a sopar carn a la parrilla: entraña y cordero. Boníssims els dos. Durant vint minutets, la vetllada està amanida amb unes poques chacareras típiques interpretades pel grup “La siempre alegre”, un duet de guitarra i violí.
L’excursió ens ha agradat molt. El tram final ha sigut dur i l’estada a dalt no en podríem pas dir agradable, però el Fitz Roy es podia veure quasi al complet i durant la resta de l’excursió ha fet prou bon temps.
Com a curiositat, unes fotos que mostren tres versions diferents de la meva parella: l’excursionista feliç, la ninja despiadada i àvia que prepara el dinar.
El Calafate
La ruta amb la camper des d’El Chaltén a El Calafate no té res de nou. Només comentar que va ser una hora més llarg del previst, ja que ens vam equivocar de carretera perquè els trencants estan molt mal senyalitzats i el copilot (jo) estava dormint.
Glaciar Perito Moreno
Arribem i dinem al poble, mentre anem observant com la gent que passa es para a fer fotos al lleopard que tenim aparcat a fora. Havent dinat, ens dirigim a la península de Magallanes, localitat on hi ha les passarel·les per contemplar el majestuós Glaciar Perito Moreno.
Novament, m’agradaria fer una pausa en la narració, aquest cop per fer una curta classe teòrica de glaceres. Així doncs, si us plau, agafeu paper i boli i presteu atenció. Nota: l’equip docent no es fa responsable de les més que probables imprecisions tècniques que pugui haver-hi en els següents tres paràgrafs.
En aquesta zona del món el vent ve de l’oceà Pacífic. Aquest vent humit descarrega bona part a Xile, abans d’arribar als Andes (això explica per què Chiloé i la Carretera Austral tenen un paisatge tan verd). La resta d’humitat precipita en forma de neu sobre els Andes. Conclusió? A Argentina li arriba un vent hipersec que baixa a tot hòstia dels Andes, el qual explica el terreny àrid que hem anat trobant en aquest costat.
Aquesta neu que cau sobre els Andes, en les zones on hi ha valls, s’acumula i, amb el temps, es condensa, transformant-se en gel. La condensació es dona, en part, pel seu propi pes, però és significativament accelerada per les altres temperatures a l’estiu. En altres zones del planeta on sempre fa fred, el període de condensació pot durar moltíssim més temps. En fi, això crea i alimenta les glaceres. Aquestes es van anar fent pas muntanya avall atretes per la gravetat, molent les roques que es trobaven pel camí. Al capdavant de la glacera és on aquesta perd massa, ja sigui per evaporació o per despreniments. El dia d’avui, la majoria de glaceres estan en retrocés, és a dir, perden més massa al capdavant de la que guanyen a dalt de la muntanya per les nevades i condensació. El Perito Moreno està en equilibri.
Sobre el Glaciar Perito Moreno, cal saber que no és el més conegut per ser el més gran (que actualment seria el Pío XI, essent quatre o cinc vegades més gran que el Perito Moreno), ni tampoc per ser el més alt (aquest seria l’Spegazzini, que té el doble d’altura), ni tampoc per ser el que pateix més despreniments (que segurament seria l’Upsala, que està en retrocés important). És el més conegut per dos motius. Primer, per ser fàcilment accessible pel públic. Segon, perquè cada pocs anys el Perito Moreno arriba en contacte amb la península de Magallanes, separant el llac que té a sota en dos i, posteriorment, erosionant-se per la pressió de l’aigua i col·lapsant de forma violenta i espectacular. Aquí teniu un vídeo de YouTube, on heu de tenir en compte que la paret de gel fa uns setanta metres d’altura.
Bé, ara ja ens podem relaxar, s’ha acabat la teoria. Sobre la nostra visita al Perito Moreno, poc us puc dir, ja que bàsicament passegem per les passarel·les, observem i fem fotos. Tenim l’esperança de veure algun despreniment, però no tenim sort. Només sentim la glacera cruixir de tant en tant fent un soroll que sona una cosa així com “Groomhphphplofh”. Se sent bastant fort. Sé que aquest petit paràgraf no fa justícia al Perito Moreno, però crec que no val la pena que pensi adjectius grandiloqüents, tenint fotos i vídeos HD.
Sortida en catamarà
L’endemà agafem un catamarà que ens portarà a veure el Glaciar Upsala i el Glaciar Spegazzini. Tot el que diré sobre aquestes glaceres és que són molt impressionants, tant elles com els icebergs (o tempanos, com en diuen aquí) que se’n desprenen. Sobre el viatge amb vaixell, nosaltres som, sense cap mena de dubte, la parella més jove de l’embarcació. Més petit que nosaltres només hi ha nens i nenes que venen amb els pares. La majoria de caps que veiem des del nostre seient són caps calbs, canosos o tenyits. També, tots han arribat amb autocar, guiats per senyors amb paraigües o samarretes llampants.
El tour dura un total de set hores, però certament es podria haver fet amb menys. A cada glacera ens estem parats molta estona perquè tothom es pugui fer fotos professionals que després ens intentaran vendre’ns per 3.5€ la foto, i som més de dues-centes persones al vaixell. També, ens donen dues hores per dinar en una àrea amb vista a la glacera. Tant de temps només és necessari si es vol dinar al restaurant ben car que hi ha i passar per la botiga a consumir.
Era una sortida imprescindible per fer almenys una vegada, però massa llarga i cara pel que nosaltres busquem.
Glaciarium
Per complementar el coneixement pràctic que hem assolit amb les nostres sortides, visitem el museu Glaciarium, on aprenem, més o menys, el que us he intentat explicar abans. El museu val molt la pena.
Seguim cap al sud
Per completar la nostra visita al Campo de Hielo Sur, continuem baixant direcció Torres del Paine, però aquesta part la deixaré per la següent entrada. Per arribar-hi, hem de tornar a travessar la frontera per entrar a Xile. Els tràmits tornen a ser bastant àgils, ja que hi ha molt poca gent, però quan revisen la nostra nevera ens indiquen que tenim uns productes crus que no poden passar: carn picada, ous, ceba i alls. Ja ho sospitaven, però havíem decidit provar sort de totes maneres. Afortunadament, el senyor és molt simpàtic i ens aconsella estacionar al costat, cuinar-ho, i després passar la frontera. Així ho fem.