Campo de Hielo Norte
Glaciar Exploradores
Ara ja deixem la Carretera Austral, la carretera que hem estat fent fins ara en direcció sud. Just abans d’abandonar-la, tenim l’oportunitat de fer una excursió al Glaciar Exploradores, una de les 39 llengües de gel del Campo de Hielo Norte. En aquesta mateixa zona, a unes tres horetes de distància, també és típic visitar la Laguna San Rafael i observar la glacera San Rafael des d’una barca, però nosaltres no ho farem. El Campo de Hielo Norte té una superfície de 4200 km2, comparable a deu vegades Andorra. Nosaltres farem una excursioneta de 9 km pel gel.
L’excursió la tenim reservada amb una empresa. De camí cap allà, pel matí, és quan punxem la segona roda, però això ja ho vaig explicar a l’última entrada. A l’excursió ens acompanya la instructora, que es diu Maca, un pare i el seu fill. Els tres xilens. Fins a l’inici del trekking hi ha una hora i mitja en furgoneta per grava. Una mica llarg, però dormim bona part del trajecte. A la furgoneta també ve un altre grup, entre els quals hi ha un català.
Comencem el trekking. La primera part és per bosc, on anem xerrant fins que arriba la pujada. El bosc s’acaba i seguim per un camí amb bastant menys vegetació, fins a arribar a la zona de pedres. Antigament, aquesta zona havia sigut part de la glacera, que va anar erosionant el terreny. Es veu una gran paret de terra que evidencia fins on va arribar el gel. Ara, la llengua no arriba tant lluny, i tota la terra i roques que havia molt al seu pas ara són visibles. Caminem sobre elles amb cura. Al cap de poca estona, les pedres que trepitgem comencen a reposar sobre capes de gel. Hem de vigilar on posem els peus. Sabem que a sota està glaçat, però la vista ens recorda les típiques obres que veus des de l’autopista, on les màquines han fet pilons de sorra. Visualment no és tan diferent, però aquí la sorra és només la capa superficial, a sota hi ha gel.
Cada cop el gel és més net i més perillós per caminar-hi sense grampons, fins que arribem a una zona on no podem avançar. La guia ens reconeix que s’ha equivocat de camí, volia explorar una ruta nova i no li ha sortit del tot bé. Ens ajuda a posar-nos els grampons i pugem un turó de gel per seguir per l’altre costat. Sembla trivial, els que pugen abans meu, inclosa la Kris, semblen nens petits aprenent a caminar. S’ha d’anar xutant la pendent per clavar els grampons, sense perdre l’equilibri. Quan em toca a mi, m’adono que és realment complicat. Sort que la Maca ens va donant la mà un per un. Hi ha un vídeo de jo pujant, però és massa ridícul per compartir-lo.
Finalment arribem al gel pur. És sorprenent. Estem envoltats de gel dur, semitransparent, de color turquesa. Hi ha escletxes d’uns quants metres, amb aigües gèlides que t’esperen a baix si fas un pas en fals. Seguim a la Maca, que ens porta per camins sense perill. Ens explica bé com pujar i baixar les pendents. Caminem una estona i ens parem a menjar. No fa massa fred, estem a 15°C, però fa vent. Anem bé de temps, així que fem voltes per la zona i ens fem les fotos de rigor a les formacions més espectacular. Entrem a petites coves. El gel a dins és preciós, totalment transparent. Es pot veure l’estructura interna de les parets glaçades.
Quan ja és l’hora, enfilem el camí de tornada. Altre cop les maleïdes roques. La Maca ja ens havia avisat que n’acabaríem farts. Després del tram de vegetació, arribem a la furgoneta. El cansament obre les portes a la son, que ens envaeix poc després d’arrencar el motor.
Capillas de Mármol
L’endemà de l’excursió tenim un pla bastant més turístic. Ens acostem a la platja per buscar un tour amb barqueta que ens porti a veure unes formacions de marbre a les parets del llac, les Capillas de Mármol. Encara no hem sortit del cotxe que ja ens estan posant un impermeable blau i una armilla salvavides.
L’activitat és molt turística. Ens fem fotos quan ens ho diuen, toquem l’aigua quan ens ho permeten i escoltem com ens demanen que els etiquetem a Instagram quan pengem els nostres vídeos. Dit això, i assumint el nostre paper d’ovelletes, l’activitat val la pena. Les formacions de marbre són molt curioses, i el passeig amb barqueta és divertit i relaxat.
Carretera 265 i frontera
Acabades les activitats, reiniciem el road trip cap al sud. La carretera 265 és la que ens tornarà a Argentina. Ressegueix el llac General Carrera per la part sud, el segon llac més gran de Sud-amèrica. Tampoc és molt llarga, poc més de 100 km, però és tot grava, està poc treballada i té bastants desnivells. Hi estarem unes hores, la major part del temps tots sols.
Només començar, parem a Puerto Guadal. És diumenge i el poble està mortíssim. Continuem buscant una roda per substituir la de recanvi que vam petar anant al trekking del Glaciar Exploradores. Ja en tenim una, però volem anar amb dos recanvis, per si de cas. Els pocs xilens amb qui intentem parlar són bastant poc agradables. Tot està tancat, també els supermercats. Al final trobem una cafeteria que ens serveixen un salmó molt bo, tot i que un pel car, per dinar.
La segona parada és a un supermercat d’un minipoble a comprar quatre garrafes d’aigua, perquè a la majoria de llocs només en tenen de gasificada, i s’ha d’aprofitar. També comprem una sopa de pollo y fideos que resultarà ser molt sosa :(.
Ja no parem fins a arribar a la frontera. Bé, només un parell de cops per pixar. Aquí no passa ningú i uns arbustos del costat de la carretera és un bon lloc. Ens agradaria parar a Chile Chico, però volem travessar la frontera avui i no anem sobrats de temps. A la frontera quasi no hi ha ningú, així que tant en el costat xilè, com en l’argentí, anem per feina. Dit això, tenim temps de tastar el mal humor del funcionariat xilè quan no responem exactament el que ell esperava. A Argentina, passem de llarg de Los Antiguos i fem nit a la vora del llac Buenos Aires, el mateix llac d’abans, però a Argentina té un altre nom. Ens adormim amb el soroll de les onades de fons.
Com deia abans, aquesta carretera no és un tram molt llarg, però la circulació és lenta. A l’esquerra tenim tota l’estona el llac enorme; a la dreta muntanya rocosa. La carretera va pujant i baixant mentre es corba, buscant la part de la muntanya que es deixa travessar més fàcilment. Trobem abundant senyalització de possibles despreniments, zones que evidencien despreniments recents, avisos de reducció de velocitat per evitar caure al llac en una corba tancada, o ponts que semblen per als vianants, però s’espera que el cotxe hi passi per sobre. Per un costat, vistes hipnotitzadores del llac amb els Andes mig nevats a l’horitzó, per l’altre, un rally vertiginós que posa a prova la mecànica del vehicle i l’habilitat del conductor. Sobre les rodes? Només ens queda un recanvi, així que som prudents.
Gaudim d’aquesta carretera encara més del que hem gaudit de la Carretera Austral. És curta, sí, però intensa. Et fa treballar de valent, però et recompensa gratament.
Ruta 40 i ruta 29
Aquesta nit ja hem dormit a Argentina. El primer que fem és anar a visitar en Javier, un mecànic que col·labora amb l’empresa que ens va llogar la camper. Ell ens proporciona una roda nova, però va molt cara. A Argentina, els neumàtics van al doble de cars que a Xile. Aprofitem per ajustar uns caragols que s’havien afluixat i revisar les eines per treure la roda de sota el cotxe, que estan abonyagades.
La següent parada important serà a El Chaltén, on segurament ens quedarem dues nits, però ens separen 650 kilòmetres encara. Per arribar-hi, anirem per la Ruta 40. Potser us sonarà. Abans d’entrar a Xile, ja vam fer un tram d’aquesta carretera, el tram de la Ruta de los 7 Lagos. Ara la tornem a agafar, bastant més al sud.
La Ruta 40 també va paral·lela als Andes, igual que la Carretera Austral, però el paisatge és completament diferent. Al costat est de la serralada la terra que trobem és molt més àrida, semblant a la que vam trobar al centre d’Argentina. En aquest cas, però, hi ha més relleus i, per tant, la carretera fa més corbes i canvis de rasants. La carretera està més o menys asfaltada, però deixa molt per desitjar. La Kris intenta dormir una estona, però li costa. Cada pocs kilòmetres trobem trams curts sense asfaltar, que m’obliguen a reduir a segona i salvar un desnivell d’uns deu centímetres. Als trams d’asfalt tampoc em permeten escoltar en Basté tranquil·lament. Haig d’estar pendent dels forats que continuament hi ha a la via. Per sort estem sols i puc ocupar el carril contrari sense perill.
En aquesta carretera coneixem un nou company de viatge: el vent. Senyalitzat amb imatges de palmeres inclinades i evidenciat per totes les tanques caigudes en la mateixa direcció, el vent impacte lateralment contra la camper. Les corbes cap a la dreta les agafem a velocitat més reduïda, per por a bolcar. Passem un camió que està parat, segurament perquè el vent és massa fort per ell. En passar-lo el cotxe es desvia, ja que fa pantalla amb el vent, però tenim el volant ben agafat.
Avancem pràcticament sols, o, més ben dit, sense altres cotxes a la carretera. Qui sí que ens acompanya són els Guanacos que anem trobant a pocs metres de distància. Algun fins i tot s’atreveix a travessar i ens obliga a reduir. Ens parem i els hi fem algunes fotos, però sempre s’allunyen quan ens veuen arribar.
Durant alguns trams més plans, ens envolten immensos terrenys de sorra i plantes petites i seques. Sembla el Far West. Hi ha els arbustos secs i morts, aquests que, a causa del vent, es trenquen i passen rodant mentre dos cowboys es baten en duel. La terra i el clima fa que no sigui un lloc agradable on viure, però, tot i això, anem trobant petites agrupacions de cases molt de tant en tant. Parem a dinar en una d’elles. A la carretera veiem anunciat que hi ha: una comissaria, uns jutjats, un hotel i una gasolinera. Pràcticament això és tot el que hi ha. Els pocs habitatges que hi ha, semblen tots derruïts, inhabitats i inhabitables. Són ben curiosos aquests argentins, construint uns jutjats al mig del no-res. La sensació que tenim és ben bé de road trip: hores i hores conduint, per arribar a unes casetes on ens fem un plat de pasta, posem gasolina, saludem a un grup de moteros i marxem per continuar conduint.
En un punt de la Ruta 40, ens desviem per la Ruta 29, és una drecera. Ens han dit que està en pitjor estat, però, així i tot, és més ràpid. El nostre cotxe és molt apte per fer aquestes rutes, però el pes de la camper i les rodes una mica justes ens obliguen a continuar essent prudents. També, l’aplicació iOverlander ens indica que a mig camí d’aquesta drecera hi ha un ranxo que té habilitat una zona de camping molt xulo i barat. Hi arribem bé, novament sorpresos de que algú visqui allà, lluny de tot. Trobem un altre grup de moteros, estan sopant un asado que ha preparat la mestressa. Hem arribat tard i no en queda per nosaltres, així que ens fem un pollastre amb verduretes a la camper. L’endemà seguim per la Ruta 29 fins a tornar a trobar la 40. Continuem circulant per grava. Quan per fi trobem carretera ben asfaltada, a pocs metres d’arribar-hi, petem la nostra tercera roda.
Canviem la roda nosaltres sols, per segon cop. Els pocs cotxes que passen es paren a interessar-se i oferir ajuda, però ja ho tenim controlat. Aprofitem per comentar l’estat de la carretera, estem tots igual, els altres també han punxat alguna roda en aquests camins de grava. Aquesta vegada tenim sort i la roda es podrà arreglar amb un parche. El gomero del poble Tres Lagos ens ho farà per menys de 10€, estem molt contents! També, ens explica que aquest darrer tram que hem fet és conegut amb el nom de “los 73 malditos”, referint-se als 73 km de grava on tothom acaba punxant tard o d’hora. El poble de Tres Lagos no és tan petit com els altres que hem trobat, però igual de desèrtic. En tot cas, aconseguim reparar la roda i posar gasolina de nou, que és el que volíem.
Finalment, ens desviem de la Ruta 40 per visitar El Chaltén. Aquest tram el tenen més cuidat, segurament perquè és més transitat per turistes i locals que venen o van a El Calafate. Està asfaltat i en bon estat. Arribem sans i estalvis.
Recorda que pots veure tota la ruta del viatge a aquí.