Vida a la camper

7 de març de 2023

Després de quasi dos mesos viatjant amb la camper lleopard, em ve de gust fer una entrada només per comentar com ha sigut el nostre dia a dia tot aquest temps. El primer que a un li ve al cap és l’espai interior, on només disposem de 6 metres quadrats, però també vull explicar totes les gestions derivades d’aquest tipus de road trip.

La camper

Per posar en situació, és necessari que faci una breu descripció de la camper. No em vull enrotllar massa, només el necessari per seguir la resta de l’entrada.

Estructura interna

Com he dit abans, l’espai interior és d’uns 6 metres quadrats. Al fons, a sobre la cabina del cotxe, hi ha el llit de 190 x 135 cm, amb una altura d’uns 70 cm. La resta de la casa reposa sobre la part posterior del Toyota Hilux, i té una altura d’uns 185 cm, així que puc estar dret, però no me’n sobra res. Per dintre, la camper és de fusta amb acabats blancs.

La porta per entrar és a la paret més posterior, amb una escala que es desplega manualment per superar el desnivell. Un cop a dins, a mà esquerra hi ha el lavabo i a mà dreta la zona de cuina. Entre aquests dos espais i el llit del fons hi ha un banc o sofà per costat d’uns 100 cm i una taula al mig. La taula és d’uns 40 cm, però es pot estendre fins a 80 cm com si es tractés d’un llibre. Els bancs i la taula es transformen en un llit secundari lleugerament més petit que el principal, però on també poden dormir dues persones perfectament. Les arestes superiors de la càmper estan ocupades amb armariets i lleixes on guardem el menjar i la roba. També hi ha espai d’emmagatzematge a l’interior dels bancs i uns pocs penjadors penjats a una barra. Les escombraries les tenim lligades a la porta, molestant cada cop que volem entrar i sortir.

Per poder ventilar l’espai, la casa té un total de cinc finestres. Una petita al lavabo, una altra mitjana sobre els fogons, dues de grans sobre dels sofàs, i una última al sostre. La del sostre és l’única que no té mosquitera i va amb força. Obrir-la és prou senzill, però per tancar-la quasi que m’haig de penjar de la maneta. Totes les finestres tenen cortines. A més a més, la porta també té un cercle de plàstic transparent, també amb cortina, que deixa passar la llum, però que no es pot obrir.

Dipòsits d’aigua, gas i bateria elèctrica

La càmper també disposa d’un dipòsit d’aigües netes i d’un d’aigües grises. Aquest últim emmagatzema l’aigua usada de la dutxa o de les piques. L’aigua neta s’emplena amb una mànega connectada a una aixeta (o canilla, com en diuen aquí). La majoria de càmping i moltes gasolineres tenen aixetes que pots fer servir. Les aigües grises es buiden amb una aixeta a l’exterior de la casa, a la part inferior dreta. Aquí a Sud-amèrica no està massa regulat, així que ho fem pels marges de la carretera, prioritzant zones de ripio i sense habitatges a prop. En tot cas, no és aigua massa bruta, si fa una mica de mala olor és perquè al fregar els plats se’ns ha colat restes de menjar per la pica de la cuina. A la part posterior, a fora la casa, portem una botella de gas de 10 kg, que serveix per alimentar la cuina, l’estufa i la caldera. Les llums, la nevera, la bomba d’aigua i un parell de ports USB s’alimenten amb la bateria elèctrica, que es carrega amb un panell solar al sostre i el mateix motor del cotxe quan està en marxa. Hi ha uns leds que intenten informar de com de carregada està. Finalment, tenim un cable amb el qual podem endollar la camper al corrent, però això només serveix per habilitar un endoll de 220 V dintre de la casa que fem servir per carregar els portàtils.

Lavabo

El lavabo és, bàsicament, un armari gros estanc. A l’interior hi ha un vàter químic, una pica amb mirall i llum superior, i una dutxa que bàsicament és una extensió de l’aixeta de la pica. També hi ha una petita finestra que dona a l’exterior. El vàter té una forma semblant a la que estem acostumats, però amb la diferència que les caques no marxen soles per una canonada, sinó que queden a un calaix inferior i després s’han de buidar manualment. El sistema no està mal pensat, el vàter es desmunta i el calaix de la caca queda com una maleta que pots portar fins a un lloc homologat, com pot ser un vàter públic. Fins que no fas aquesta operació, la caca es va desfent gràcies a un líquid blau que es posa al calaix. També té una petita cisterna que t’ajuda a fer-ho baixar tot, s’activa bombejant un botó gran de plàstic amb forma de bolet. La dutxa tampoc té massa secret, tot l’espai del lavabo forma part de la dutxa, és a dir, el vàter està just a sota el telèfon. A terra hi ha el desaigua, que recull l’aigua sobrant i les emmagatzema al dipòsit d’aigües grises. L’aigua es controla amb la mateixa aixeta que la pica, només cal activar un mecanisme perquè et surti per dalt. La pica no té res especial, és una pica normal.

Tot i tenir el lavabo a la càmper, la nostra intenció era fer-lo servir el mínim possible per evitar-nos, per un costat, la gestió incòmoda i desagradable del vàter i, per l’altre, el consum d’aigua de la dutxa. Com que tenim pensat parar sovint a càmpings, podrem dutxar-nos allà i, per anar de ventre, sempre pots trobar gasolineres o arbustos :). La realitat és que en dos mesos no fem servir ni un sol cop el lavabo, bàsicament el tenim com a magatzem i sabater. La raó principal és que després de la primera jornada de conducció, quan entrem a la casa i obrim la porta del lavabo, veiem que el líquid blau del calaix encarregat de desfer la caca ha regalimat vàter avall i ha tacat tot el terra. És un líquid inodor, així que no és massa greu, però no tenim ganes que això ens passi amb el calaix ple de material orgànic. Mai sabrem si estava mal tancat o senzillament estava trencat.

Cuina

L’espai de la cuina disposa de dos fogons de gas, una pica, la nevera que incorpora un petit espai de congelador, la caldera i l’estufa. Els fogons de gas són com els de casa, tenen una rodeta per triar la potència. La nevera és petita, però més que suficient per tenir-hi uns quants iogurts, llet, verdures variades i alguna cosa de carn. També queda lloc per algun refresc que, tot i que no en bevem gaire, tampoc ocupa tant espai. Refreda bastant, tot i que els últims dies, que ens fa més calor, ens comença a fallar; no sabrem mai per què. L’estufa només la fem servir un dia. És potent, però tarda una mica a escalfar, ja que primer ha d’escalfar una xapa metàl·lica. La pica i la caldera no tenen res d’especial.

A sobre hi ha l’armari amb els gots i els plats. Algú va pensar que era bona idea posar-los de vidre o de ceràmica. Cada cop que acabem un camí de ripio hem de recordar obrir els armaris amb atenció, perquè fàcilment els plats han sortit de la seva ranura i estan recolzats a la porta. El primer plat es trenca la primera setmana, després anem amb més compte i aconseguim conservar els altres tres fins al final. Hi ha un parell de tasses de plàstic verd, són les que fem servir sempre per esmorzar, ignorant les de ceràmica. A sota de la pica hi ha un armariet amb una paella, olles, un colador, un bol gran, una taula per tallar, estris per cuinar i coberts.

El dia a dia

Ara sí, posats en context, anem a veure com és realment el dia a dia.

Bon dia!

Sona l’alarma, la primera. Com si estiguéssim a Barcelona, la primera sempre la ignorem. Sona la segona i, ara sí, em desperto. “Bon dia, Kris!”. Ja fa estona que està amb el mòbil llegint la guia o contestant WhatsApps… Surto del sac, el qual no és fàcil quan tens el sostre a dos pams de la cara, i baixo del llit. Baixar del llit també es complica, ja que haig de passar per un dels sofàs, que són una extensió dels armaris. Allà és on deixem les motxilles a la nit, la roba del dia anterior, que s’ha d’airejar, i la roba de l’endemà, ja preparada. Durant el dia, tot això està sobre del llit.

El primer que faig és preparar els entrepans per esmorzar. En aquest moment, que la Kris encara està al llit, és quan tinc més espai per moure’m. Necessito rescatar el pernil i el formatge de la nevera, el pa i l’oli del rebost, un plat i el ganivet. Massa armaris per obrir amb una persona pel mig. De vegades també els acompanyem amb un alvocat, si en tenim. Aprofito, també, per agafar els cereals i deixar-los preparats sobre la taula. En aquest moment, típicament, em poso la roba de carrer i me’n vaig a pixar amenaçant a la Kris que la vull veure fora del sac quan torni. Segons allà on hem dormit, la pixada la faré en un lavabo net i cobert, o a l’arbust més proper, passant fred i intentant no ser vist pels veïns, si n’hi ha. Com que a la nit tanquem la porta amb clau des de dintre, al matí sempre faig un primer intent de sortir directament i, quan veig que no puc, em giro per agafar la clau tot renegant. Passa molt més sovint del que un podria esperar.

Torno de pixar i ja està tot llest per esmorzar. La Kris ja està vestida i ha acabat de col·locar el menjar sobre la taula. La taula oberta ocupa massa espai, així que o faig acrobàcies o l’aixeco per passar, el qual m’obliga a moure els plats de sobre. Maleïda taula. Per fi ja estic assegut i puc començar a esmorzar. Per sort, des del meu lloc arribo a la nevera, així que no m’haig d’aixecar per agafar la llet que, fins que no ho tinc més rodat, sempre m’oblido. Les sabates del terra emprenyen una mica perquè estan a on vull posar els peus, així que les xuto cap a la porta. També xuto la garrafa, que també està al mig i fa nosa, però només aconsegueixo tombar-la, així que m’haig d’ajupir a collir-la. Ara sí, després de la primera mossegada a l’entrepà, la resta de l’esmorzar transcórrer sense més dificultats.

Al principi, després d’esmorzar la Kris rentava el plat, les tasses i les culleres. És un pal i gasta massa aigua. Ara, al plat li passem un paper de cuina i a la resta una aigüeta. S’ha de ser pràctic…

Finalment, per començar un nou dia i posar-nos a conduir, ens hem d’assegurar que tot està en ordre:

Potser un terç de les vegades hem de tornar a sortir del cotxe perquè no estem segurs de si hem assegurat tots els punts anteriors…

Bona nit!

Ja és tard, portem tot el dia conduint, visitant un parc natural o fent gestions, estem cansats i ja només pensem a sopar, apalancar-nos una estona i anar a dormir. Per sopar, si no anem a un restaurant, el cuinem a la camper. Al rebost intentem tenir sempre llaunes de llenties, cigrons, pèsols, mongetes i tonyina, arròs i pasta. A la nevera acostumem a tenir sempre alguna verdura i, de tant en tant, xampinyons o filets de pollastre. Amb tot això i alguns complements més com olives i tomata fregida, la Kris proposa un potaje, sempre acceptat per mi. Agafo els ingredients i començo a tallar i obrir llaunes mentre ella prepara l’olla o la paella. Amb prou gràcia, ho anem posant tot al foc i esperem. Sigui perquè la ceba ens fa plorar o perquè el vapor s’acumula, obrim la finestra del sostre.

Tot i la limitació de recursos, espai, estris, coneixement i energia, haig de dir que el sopà sempre surt molt bo. Suposo que part del mèrit el té la pastilleta d’Avecrem que sempre hi posem. En tot cas, no hi ha res que un iogurt fresc de postres no pugui arreglar. En realitat no és tan diferent de cuinar a casa, simplement una mica més carregós i incòmode.

Havent sopat, ens apalanquem una estona als sofàs. Jo típicament escric uns quants paràgrafs de la nova entrada del blog. La Kris continua amb la planificació del viatge. Quan ja estic massa cansat i veig que les frases que em surten són planes i poc expressives, em disposo a anar a dormir. “Jo acabo això i també vinc” menteix la Kris. És curiós l’ús del verb “venir”, quan jo estic al llit els meus peus estan a dos pams del cap de la Kris, asseguda al sofà. Una hora i mitja després que jo m’adormi, cosa que passa ràpidament, la Kris decideix que ja n’ha tingut prou de llegir la guia. Per posar-se a dormir, tal com ens vam assignar el costat del llit, ha de passar per sobre meu. Em trepitja múltiples vegades per passar i em dona cops per posar-se la roba per dormir i entrar al sac, rarament em desperto.

Subministraments

Hi ha molts recursos que es van gastant i s’han de renovar: gasoil, aigua neta, aigua embotellada, menjar, gas, pressió a les rodes i roba neta. La satisfacció que sents que ho tens tot gestionat és indescriptible, però és extremadament poc freqüent i molt poc duradora.

Les gasolineres són bastant escasses, així que tenim un dipòsit extra per si de cas, però ens gestionem per no haver-lo de fer servir. La norma que seguim és que si tenim menys de tres quarts del dipòsit, parem a recarregar, perquè és imprevisible quan tornaràs a tenir oportunitat de fer-ho. Menys de la meitat ens preocupem i ens desviem expressament de la ruta si cal. Com a mínim posem gasoil un cop al dia.

L’aigua neta l’aconseguim a càmpings o gasolineres. La mànega és prou llarga, però no sempre encaixa perfectament. Si l’aigua surt amb massa pressió, haig d’estar allà aguantant-la, però almenys s’omple ràpidament, entre tres i cinc minuts. Sabem quan està ple perquè comença a sortir aigua per sota la camper; és bastant rudimentari. El dipòsit ens dura mitja setmana.

La gestió d’aigua embotellada és més senzilla. Bàsicament, consisteix a emplenar les diferents ampolles que tenim distribuïdes amb les garrafes que comprem. Dues al cotxe, una a cada motxilla i dues més a la casa. No és gaire espectacular, però no deixa de ser una tasca més de la nostra rutina.

Pel menjar, acostumem a fer una compra més grossa quan estem en un poble gran amb un supermercat gran. Intentem anar sempre als mateixos, així les marques que tenen ens són familiars i anem més per feina. Quan això no és possible, comprem el que podem a les botiguetes que trobem, que ja poden ser llocs molt agradables i amb varietat, o espais tètrics amb la meitat de les lleixes buides.

La botella de gas només la canviem una vegada en tot el viatge. Encara no s’ha acabat, però ho fem amb previsió perquè no ens volem quedar sense cuina de cop i volta. La primera gasolinera on preguntem no en té, així que ens envia a la segona. En aquesta tampoc tenim sort, i ens envia a la competència, que està al següent poble i no ens ve de pas. El tercer intent també fracassa, però aquesta vegada perquè la nostra botella és blava i ells només treballen amb blanques, tot i que només canvia el color. És cap de setmana, així que les botigues especialitzades estan tancades. Al final, un parell de dies més tard, coincideix que estem en un poble i un dels supermercats familiars tenen recanvi de botelles de gas. Per fi!

La pressió de les rodes és quelcom que s’hauria de revisar molt de tant en tant, però, entre el ripio i el pes que portem, tenim la sensació que anem perdent aire. La majoria de gasolineres tenen la màquina per posar o treure aire de les rodes, però no sempre funciona. També ha de coincidir que el cotxe està en fred. No és del tot fàcil trobar el moment per fer aquesta gestió.

Finalment, la roba neta. Primer de tot, cal concretar què entenem per roba neta. Per molta gent, una peça de roba està neta si encara no s’ha fet servir cap vegada. Altres poden pensar que continua neta fins i tot després d’un parell d’usos, òbviament, depenent de la peça de roba. Aquí, per mi, una peça de roba està neta si l’alternativa està bruta. És a dir, quan ja m’he posat totes les samarretes, la primera que em vaig posar i que estava bruta, ara passa a estar neta, per art de màgia. Altres vegades la samarreta neta és la que està més a mà, típicament la que s’està airejant del dia anterior, ja que estic fart d’haver de pujar al llit per accedir a l’armari de la roba neta. En tot cas, sigui quina sigui la definició de roba neta i bruta, de tant en tant s’ha de rentar. Rentar la roba és, segurament, el més complicat i cansat de tot el viatge. Com que amb la camper poques vegades dormim dos dies seguits a la mateixa zona, és difícil trobar una bugaderia que s’adapti a la immediatesa que nosaltres necessitem. L’alternativa és rentar a mà. Com ja vaig comentar en una entrada passada, el que millor descriu la tasca de rentar la roba a mà és una sessió de gimnàs intensa. Mullar, fregar les zones més conflictives amb un sabó, remoure per fer espuma, remoure per esbandir, assegurar-te peça per peça que ja no queda sabó i escórrer tota l’aigua que puguis. La segona part és estendre-la. Per sort, la Kris té un cordill llarg i fort que lliguem a algun arbre i a la camper. També tenim pinces. Si fa molt de vent, però, passem el cordill per les mànigues de les samarretes o pels camals dels pantalons, per assegurar-nos que res sortirà volant. Amb sort, amb una nit està tot sec. Quan no és així hem de muntar tot el tinglado a dintre la camper, en els sis metres quadrats, per continuar la ruta l’endemà.

Selecció de càmping

Aquest punt es resumeix amb una sola paraula: “iOverlander”. Aquest és el nom de l’aplicació que més ens ha ajudat per trobar on acampar i, de fet, altres serveis com bugaderies i gasolineres. És una aplicació que funciona offline, el qual és molt rellevant. Bàsicament, és un mapa on els usuaris poden crear nous punts d’interès, afegint una descripció. També pots comentar als punts que ha creat un altre usuari. Per zones d’acampada, siguin càmpings establerts o càmpings lliures, t’especifica si hi ha lloc per motorhomes o només per tendes, si hi ha aigua calenta, electricitat a les parcel·les, WiFi (que mai funciona), o si accepten mascotes, entre d’altres. També, molts cops t’indica el preu a la descripció, tot i que si és a Argentina és fàcil que estigui desactualitzat per la inflació.

Nosaltres hem col·laborat apuntant un càmping nou i afegint comentaris a múltiples acampades lliures que no tenien valoracions recents. És el nostre granet de sorra a la comunitat.