L’altiplà bolivià

19 de març de 2023

Geogràficament parlant, i prenent-me moltes llicències, Bolívia té tres zones clarament diferenciades: l’Amazònia al nord-est, l’altiplà al sud-oest i la franja entremig. Fins ara hem visitat Santa Cruz de la Sierra, una gran ciutat a la regió amazònica, poc representativa de la zona, Sucre, una de les ciutats de la franja, i Potosí i Tupiza, dues ciutats de l’altiplà. Durant els següents cinc dies viatjarem amb un tour per bona part de l’altiplà, endinsant-nos a la zona menys poblada i essent testimonis de paisatges increïbles.

L’altiplà, amb una altitud mitjà de 3800 m, té unes dimensions semblants a Portugal. Aquesta regió limita amb tres països: Perú, Xile i Argentina, essent Xile la frontera més llarga i la ruta més ràpida a l’oceà. Per aquest motiu, la major part dels minerals que els bolivians extreuen de l’altiplà acaben venuts a Xile, el qual no és massa generós a l’hora de pagar. Aquest inconvenient de no tenir costa té origen el 1904, quan es va firmar el “Tratado de Paz y Amistad” entre Bolívia i Xile i es van consolidar les fronteres actuals entre els dos països.

El grup

El dia anterior a l’inici del tour, quan ens confirmen que serà de cinc dies i que podrem pujar al volcà Uturuncu, també ens comuniquen que ens acompanyaran tres noies que viatgen soles. El tour serà amb castellà. A l’esmorzar de l’endemà coneixem una de les noies i ens presentem tímidament. Vint minuts més tard coneixem a les altres dues, que ja estan preparades i esperant a la recepció. Durant el tour ens anirem coneixent, estem tot el dia junts, així que tenim temps per parlar. Totes tres estan fent viatges tant o més llargs que el nostre. És curiós escoltar les situacions i motivacions de cadascú:

Sortim a fora, on ens espera el guia, l’Álvaro. És un bolivià de 35 anys que porta quasi una dècada treballant per aquesta empresa i portant a turistes a l’altiplà. Constantment té un somriure a la boca, fins i tot quan la té plena de fulles de coca. És atent, rialler i enèrgic, i sap perfectament com ho ha de fer per trencar el gel i generar un ambient molt agradable. A part de ser el guia, el qual executa amb pulcritud, però sense fer-se pesat, també és el nostre xofer. A part dels àpats, dormir i alguna estona que ens deixa per caminar, estem sempre amb ell.

El mitjà de transport és un Nissan Patrol blanc de set places: pilot, copilot, tres al mig i dos a darrere. Queda poc espai de maleter on portem bàsicament menjar, eines del vehicle i oxigen per si ens agafa un xungo, ja que estarem tot el temps sobre dels 4000 m d’altitud. Les motxilles, els sacs, la beguda i la gasolina extra van embolicats i lligats al sostre.

Ens acompanya un altre grup de parla anglesa. Ells són dos nois i dues noies, tots rossos. Ells també fan un tour de cinc dies, però no van al volcà com nosaltres. La primera nit dormirem en hostals diferents, però la resta estarem junts. El seu guia és en Raul i al seu cotxe també porten en Marcos, el cuiner que servirà als dos grups.

Allotjament i menjar

Cada nit dormirem en un local diferent. Normalment, al matí visitem punts d’interès de la zona i a la tarda fem més estona de cotxe per arribar al següent hostal. L’habitació és compartida per tot el grup, excepte el guia, clar. Els llits ens sorprenen, són prou bons i tenim, almenys, tres mantes per persones. No hi ha pas perill que passem fred. De fet, no fem servir mai el sac que ens han donat. El lavabo és compartit i la dutxa s’ha de pagar, però estan molt nets. El wifi, tot i existent en algun hostal, és inútil.

Els esmorzars els fem a l’hostal. Per menjar en Marcos ens prepara diferents versions de pa cada dia i també tenim mantega. Per beure hi ha més varietat: aigua calenta, llet en pols, cacau en pols, té i mate. La llet en pols no és gran cosa, però millor del que jo m’esperava. El dinar depèn bastant del dia, però si és possible anem a un local d’algun poble on en Marcos pugui fer servir la cuina. El sopar és sempre a l’hostal, també cuinat per en Marcos. El menjar és prou variat i bo, i hi ha opcions per la gent vegetariana. La quantitat és més que raonable, sempre acabem tips. També ens donen uns snacks pel migdia i ens preparen té i mate amb galetes per esperar el sopar.

A l’hostal sempre tenim un parell d’hores per fer petar la xerrada, descansar o distreure’ns. A la primera nit unes nenes del poble ens canten unes cançons per demanar-nos diners per comprar material escolar.

Primer dia

Sortim de Tupiza i de seguida ens posem per camins de terra no massa uniformes. L’Álvaro va esquivant els bonys i sortint del traçat si per fora es va millor. La primera parada és a “El Sillar”, un mirador amb vista panoràmica. L’espectacle és la transformació que la forta pluja ha causat a les muntanyes de sediment. El terra ha anat cedint i l’aigua ha modelat un camp d’estalagmites gegants que encara deixen entreveure la forma que abans tenia la muntanya. Mentre nosaltres gaudim i fem fotografies, l’Álvaro se’n torna a Tupiza perquè s’ha deixat el moneder a la fruiteria quan ha parat a comprar. Té els nostres diners per pagar el guia que demà ens acompanyarà al volcà. Per sort només estem a uns vint minuts.

Continuem conduint i comencem a pujar. Hem sortit de Tupiza, a 2850 m, arribarem a 4960 m i dormirem a 4250 m. La segona parada és en un prat on hi ha una trentena de llames pasturant. Aquesta zona es diu “Awanapampa”, que en quechua vol dir una cosa així com “esplanada on es teixeix”. Com el nom indica, antigament les dones quechua teixien roba aquí. Dinem al poble Cerillos. El poble és petit, les cases són de tova i hi ha molt poca activitat. De fet, a mi em sembla inhabitat, però almenys un local està obert i en Marcos ens prepara verdures, arròs i milanesa de pollastre.

Continuem la ruta fins arribar al Pueblo Fantasma, a 4960 m d’altitud. Ara és un munt de cases i alguna església derruïdes, però antigament havia arribat a tenir 4000 habitants. A l’època colonial, al voltant del 1600, aquest poble estava compartit entre colons espanyols i esclaus quechuas que treballaven a les mines. En un cert moment de la història, es diu que una dona vestida de blanc va arribar al poble cantant en quechua una cançó que, de forma resumida, deia que tothom moriria amb cucs a l’estómac, i així va passar. Indígenes i espanyols van morir o abandonar el poble, deixant-lo despoblat.

L’última parada abans d’arribar a l’hostal és per recollir unes herbetes que, infusionades, ajuden a evitar el mal d’altura. A la nit ens fem un te amb elles.

Segon dia

Avui és un dia especial. Si tot va bé, pujarem caminant fins a 6008 m, al cim del volcà Uturuncu. Ens despertem a quarts de cinc del matí per esmorzar. El generador de l’hostal només funciona al vespre, així que esmorzem amb la llum del mòbil. El pa està sec i costa de passar. No veig la llet en pols, així que el “colacao” me’l prenc amb aigua calenta. Em pregunto per què coi he acceptat fer aquesta excursió, però sé que d’aquí una horeta en tindré moltes ganes. A les cinc estem preparats per sortir. Tenim hora i mitja de cotxe per arribar fins a l’inici del trekking, a 5600 m d’altitud. Possiblement de les carreteres més altes del món. El trajecte amb cotxe el fem de nit, però quan arribem ja ha sortit el sol. El fred es fa notar. Fem un últim glop del termo amb mate i comencem a caminar. El nostre guia és un home gran que viu per la zona. Es diu Marcos, com el cuiner. No se l’entén massa quan parla, però quan ha de dir alguna cosa rellevant, ja s’esforça una mica més. L’Álvaro ens ha portat amb cotxe i es queda dormint a 5600 m, amb botelles d’oxigen preparades per si ens ha de venir a rescatar.

El primer tram de la ruta comença amb prou pendent. En una situació normal es faria amb tranquil·litat, però a l’altitud a la qual estem de seguida ens comença a faltar l’aire. Fem passos curts i lents. La respiració habitual no és suficient, i cada sis o set respiracions necessito fer-ne una de profunda. Sabem que és normal, així que intentem no alterar-nos i parar si ho necessitem.

Passat el pendent inicial, seguim per un traçat que puja, però és més tranquil. Jo vaig últim i, mentre avancem, em sembla veure que la noia estatunidenca comença a flaquejar. Tot i seguir el ritme, els seus passos són irregulars i els braços no van del tot coordinats amb les cames. Es veu que s’està esforçant. Al cap d’una estona para i aviso al grup perquè s’esperi. El descans no serveix de massa, ja que als pocs metres torna a parar i aquest cop fa més mala cara. És una noia que està molt en forma, però el mal d’altura li està passant factura. Veient que no podrà arribar al cim, prefereix tornar ara al cotxe, que no és massa tard. El guia l’acompanya mentre nosaltres continuem avançant molt a poc a poc. Quan el guia ens atrapa ens demana descansar uns minuts, ell també és humà.

Hi ha un camí principal molt ben marcat, però les fumaroles de sofre que en surten fan que no sigui la millor opció. El guia ens porta per una ruta alternativa, també bastant trepitjada. Per ara ens fa bon temps. A la dreta queda el cim del volcà Uturuncu, el nostre destí; a l’esquerra tenim la vista a l’altiplà, sembla que està molt avall, però en realitat està a 4000 m d’altitud. El terra de l’altiplà de diferents tonalitats de marró, queda mig amagat pels núvols que estan per sota nostre. El camí ha anat emblanquinant-se per la neu, però la capa és molt fina i no ens suposa més esforç.

Parem a beure just abans de la pujada forta. També mengem alguna xocolatina i aprofitem per recuperar la respiració. No podem estar parats massa estona per no agafar fred. Ens queda una pujada d’uns docents metres de desnivell, que sembla curta, però ens hi estarem hora i mitja, i vint-i-cinc minuts més sobre neu per acabar de fer el cim. La pujada la fem en ziga-zaga per suavitzar el pendent. Cada deu o quinze metres canviem de sentit. En passos potser en són trenta o quaranta, ja que amb cada passa no avancem més de mig metre. Avancem tan a poc a poc que prefereixo no mirar amunt o avall, per no veure tot el que encara em queda per fer o el poc que ha pujat. Jo vaig segon, així que em centro a trepitjar sobre la petjada del guia. Una de les noies demostra estar molt ben aclimatada avançant al grup. L’altra, en canvi, té el cor més accelerat i necessita pauses freqüents per baixar pulsacions i recuperar la respiració.

Molt a poc a poc i amb passos molt curts, finalment arribem a dalt de tot de la pujada forta. Fem un descans llarg, de deu minuts, on aprofito per acabar-me la xocolatina i beure més aigua. El tram final està nevat i hi ha alguna petita placa de gel que, com no pot ser d’altra manera, trepitjo i rellisco. Dit això, aquests últims metres es fan sense tant d’esforç. Ja fa estona que s’ha tapat el cel, així que la vista que teníem de l’altiplà ara és una cortina blanca. El guia ens ha promès que en arribar al cim es destaparia, però a cada minut que passa queda més clar que només ho diu per animar-nos. També, cada cop que parem, aprofita per fer-nos riure amb alguna broma. Això ens ajuda a relaxar-nos.

L’arribada al cim és emotiva. Les últimes passes les fem amb els braços aixecats, en senyal de victòria! Tanca el grup la francesa que ja fa estona que no somriu. La pujada ha sigut dura i, tot i les parades, l’esforç ha sigut extraordinari. Quan arriba al cim se li escapa una llàgrima que fa aflorar les emocions de tot el grup. Ens abracem celebrant que ho hem aconseguit! El cartell amb el nom del volcà i l’altitud se’l va emportar el vent fa temps, així que només hi ha un pal de fusta. El guia ha pujat una bandera boliviana que fem servir per a les fotos. Almenys així tenen una mica de color perquè el fons és tot blanc dels núvols. Tot i la falta de paisatge, estem molt satisfets d’haver arribat a dalt!

La baixada no es fa esperar, ja que el fred, l’altitud i els núvols no ens animen a quedar-nos més estona. Eufòrics, encarem el pendent amb precaució, però amb pas lleuger. Un cop hem sortit de la zona de neu, els més atrevits correm tartera avall flotant sobre la sorra. És molt satisfactori avançar metres tan de pressa. A baix, esperem als més prudents esbufegant, però amb un somriure a la cara. El guia aprofita per explicar-nos que el seu fill està malalt i que agrairà si li podem vendre medicaments europeus, que segons ell són més bons. Un cop reagrupats, iniciem l’últim tram de la baixada. Comença a nevar quan ja veiem el cotxe. Allà ens esperen ben abrigats l’Álvaro i la companya que s’ha hagut de retirar a mig camí. Ens han preparat un termo calent de mate de coca, que bevem per recuperar la temperatura i l’energia. Pugem al cotxe i desfem el camí que hem fet aquesta matinada a les fosques.

Després de dinar al mateix hostal on hem passat la nit, pugem al cotxe per continuar dormint mentre l’Álvaro condueix. Ja ens hauríem d’haver trobat amb l’altre cotxe, que feien una ruta alternativa perquè no anaven al volcà, però la nevada els ha endarrerit. A la tarda visitem un parell de llacunes. Hi ha molts flamencs, però són increïblement covards. Tot i estar dins l’aigua i nosaltres fora a trenta metres de distància, marxen volant a la mínima que ens acostem. L’altiplà és enorme. La vista arriba fins a les muntanyes de l’horitzó. Entre elles, el volcà que hem pujat aquest matí.

Acabem el dia a un hostal amb aigües termals naturals. Ens hi estem uns quaranta minuts, fins que marxa el sol. L’aigua està a uns 36ºC. Sopem i anem a dormir aviat.

Tercer dia

Avui visitem el Desert de Dalí. Antigament, tenia un altre nom, però per incentivar el turisme van agafar el nom de l’artista, ja que el paisatge recorda el quadre “La persistencia de la memoria”, el dels rellotges que es fonen. El desert és xulo. Al fons es veuen unes formacions rocoses prou divertides, però queden lluny d’on estem i no hi anem. Les muntanyes de l’horitzó estan pigmentades segons el color del material que predomina. El vermell és per l’oxidació del ferro, i el gris per l’oxidació del coure. Fan patxoca.

La segona parada és a la Laguna Blanca i la Laguna Verde. La primera té un to grisenc pel coure; la segona té un alt contingut en arsènic i altres minerals, els quals propicien el color verdós. La muntanya més alta d’aquesta zona és el volcà Licancabur. Era una alternativa al Uturuncu. És cent metres més baixet, però l’ascensió comença de bastant més avall i és significativament més complicada.

Continuem amb el cotxe fins a arribar als guèisers Sol de Mañana, a 4980 m d’altitud. Nosaltres ja vam anar als guèisers del Tatio, quan estàvem al desert d’Atacama, a Xile, però aquests són més espectaculars. Els cràters, on es pot veure el fang bullint, són de tres o quatre metres de diàmetre. Les columnes de fum són també enormes i l’olor de sofre és suportable, però desagradable. Passegem amb cura de no caure a cap forat.

L’última parada del matí és a la Laguna Colorada. Es diu així perquè l’alt contingut de ferro fa que sigui de color granat. Abunden els flamencs i les llames. Hi ha una família de bolivians que viu a la vora de la llacuna, cuidant l’entorn dels turistes irrespectuosos. Dinem envoltats d’aquest paisatge marcià.

Quart dia

Ahir vam veure moltes llacunes, i avui està previst que veiem zona rocosa. La ruta està pensada per acabar a Uyuni, així que cada dia ens acostem una mica més a aquesta ciutat. L’Álvaro para el cotxe al costat de la “Copa del Mundo”, una formació rocosa d’uns quinze metre d’alt que recorda aquesta copa. El guia fa broma dient que des del 1994 no han participat en el mundial de futbol, però que tenen la copa més gran. Altres roques de la zona també tenen nom, però només aconseguim identificat el camell, ben bé al final, on ens retrobem amb l’Álvaro i el seu Nissan Patrol. Hem sigut una mica lents, perquè ens hem entretingut a escalar alguna roca i fer-nos fotos. Hi havia quatre cotxes més amb turistes, però ja han marxat tots. Som els últims.

També visitem la zona que en diuen Italia Perdida, a pocs minuts de distància. Té aquest nom perquè uns turistes italians s’hi van perdre, després de fer-hi nit i despertar-se amb tot nevat, o això ens explica l’Álvaro. Aquesta zona també destaca per les seves formacions rocoses. Parets molt altes que s’aixequen sobre el terra arenós. Es deixen escalar amb certa facilitat, així que també ens hi entretenim.

La següent parada és a la Laguna Negra. Per arribar-hi passem per plantacions de quinoa. Els colors de la planta són màgics. A l’època que estem destaquen el rosat, el groc i el verd, recordant la bandera del país. La planta consumeix bona part de les vitamines de la terra, així que es planten a prou distància una planta de l’altra. També, el camp que s’ha fet servir s’ha de deixar descansar tres o quatre anys entre una sembra i la següent.

La Laguna Negra és una petita llacuna de color fosc, a causa de la falta de mineral i l’escassa matèria orgànica. El misticisme d’aquestes aigües ha donat lloc a mítiques històries per part dels bolivians que viuen per la zona. L’ambient que es respira és tranquil. Ens acompanyen unes quantes llames i uns ànecs negres molt territorials que rondinen de tant en tant. Pels voltants, una de les noies franceses aprofita per recollir “muña”, una planta andina que va bé per la panxa.

L’última parada abans d’arribar a l’hostal és el Cañon de la Anaconda. El nom del canyó bé donat pel rierol que serpenteja a la seva vall. Nosaltres gaudim de la vista a la vall des de la part alta.

Acabem al dia a les portes del Salar de Uyuni, l’atracció més coneguda del tour. De fet, descarreguem les maletes a l’hostal i tornem al cotxe per anar a veure la posta de sol dintre del salar. La setmana passada estava tot cobert d’una fina capa d’aigua, però avui bona part ja s’ha evaporat o filtrat. A la zona on encara està inundada es crea un efecte mirall molt impressionant. El blau del cel i els núvols es veuen duplicats als nostres peus. Com que només hi ha un parell de centímetres d’aigua, podem entrar sense mullar-nos els peus i fer-nos les típiques fotos turístiques fent postures ridícules. Queden prou xules amb l’efecte mirall :). La posta de sol la veiem amb unes copes a la mà, mentre l’Álvaro ens fa un discurs emotiu mig de comiat, tot i que encara queda l’últim dia. La beguda que ens dona és d’un color blau artificial mot sospitós, però ens refiem d’ell. Ho acompanyem amb uns cacauets i patates fregides.

L’hostal on passem de nit està fet amb la sal del salar. Les parets, els llits, les cadires, les taules i el terra, tot està fet de sal. Només l’exterior està recobert amb ciment per protegir-ho de la pluja.

Cinquè dia

Avui també ens toca matinar. No pujarem cap volcà, però anem a veure la sortida del sol des de la Isla Incahuasi, al mig del Salar. Sense esmorzar, carreguem les motxilles al cotxe i refem el camí que ja vam fer ahir per veure la posta de sol. Aquesta vegada, però, ens endinsem uns quaranta kilòmetres en el salar fins a arribar a l’illa. Encara de nit, ajudats amb la llanterna dels mòbils, comencem a pujar el turó. Són uns vint minuts fins al cima, els quals jo faig accelerat per por a perdre l’espectacular sortida del sol. Quan soc a dalt, amb la respiració accelerada per l’esforç, encara és fosc i encara falta perquè surti el sol. La Kris arriba tranquil·lament uns quants minuts més tard, rient-se de mi per haver-me cansat innecessàriament.

Passem fred, acompanyats d’una vintena de turistes més. El sol es fa esperar, però els primers raigs pinten el cel i els núvols de colors vistosos. Tot i la vista hipnòtica, tinc molt de temps per preguntar-me si realment valia la pena matinar tant. Suposo que sí, al cap i a la fi, segurament només estaré aquí un cop a la vida. Llàstima que les fotos que fem no fan justícia. Quan baixem de l’illa, ja amb la llum del sol, veiem que està plena de cactus. També, com que tota aquesta terra havia estat sota del mar, l’illa està plena de corall, com si fos una crosta que recobreix la roca. A baix, ens espera en Marcos, el cuiner, amb un pastís de llimona boníssim i la resta de l’esmorzar habitual que ens prepara.

Havent emplenat l’estómac, ens allunyem de l’illa i tornem a parar, encara dintre del salar. Aquí és típic fer-se fotos jugant amb la profunditat, ja que al ser tot blanc es poden fer efectes òptics molt divertits. Amb un dinosaure de joguina que l’Álvaro porta al cotxe, fem una foto on aquest ens persegueix, posant-lo a ell molt a prop de la càmera i nosaltres a deu metres de distància. Fem moltes altres fotos i algun vídeo. L’Álvaro ens diu que som molt poc creatius, així que acabem fent el que ell ens ordena. Ell s’estira a terra, amb les alfombretes del cotxe perquè la sal és humida, i ens va donant ordres. Com es nota que ho fa sovint!

Sortim del salar i anem a Uyuni, on acabarà el tour. A Internet i als cartells de la ciutat defineixen aquesta ciutat com un reclam turístic de Bolívia. La realitat que nosaltres veiem és un poble de cases sense pintar, la meitat a mig edificar, i amb escombraries per les voreres i al mig de les rotondes. L’única visita és al cementiri de trens, on també hi ha unes figures de Marvel fetes amb ferralla. Després de dinar ens acomiadem definitivament del grup amb abraçades. Dues de les noies es queden a Uyuni amb nosaltres per esperar que surti el seu bus. Passem la tarda amb el mòbil i els ordinadors, a la sala comuna d’un hostal, i sortim a passejar pel mercat del poble. També coincideix que a la tele de l’hostal tenen posat el Barça-Madrid de lliga, amb victòria del Barça.

A quarts d’onze pugem al bus i, tot i el perill de trobar-nos bloquejos, arribem a les set a La Paz, tal com estava previst. La nit al bus ha passat prou ràpidament. M’he despertat un parell de cops per la conducció agressiva del bus o perquè algú es mou amunt i avall amb la llanterna apuntant a la cara de la gent… A part d’això i un punt de fresqueta, tot surt rodat.

Conclusió

El tour ens ha agradat molt. El preu és més que raonable pels dies que hi estem i el servei que ens han donat. No esperàvem trobar tanta diversitat de paisatges a l’altiplà de Bolívia, ni tampoc una qualitat tan alta a les habitacions i al menjar. Amb el grup hem tingut molta sort, ja que sempre hem estat alineats i s’ha respirat molt bon rotllo. Tenim ganes de continuar viatjant per Bolívia!