Primers dies a Bolívia
Comença la segona etapa del viatge: Bolívia. Ja hem deixat la camper i a partir d’ara ens mourem amb transport públic. No viatjar amb la casa ens obliga a organitzar-nos millor. Per primer cop, depenem de l’hora de sortida dels busos i dels horaris de Check-In i Check-Out dels hostals. També, és més important tenir l’ordinador i els mòbils carregats i amb algun podcast descarregat, ja que els viatges amb bus poden ser de moltes hores. A canvi, ja no hem de preocupar-nos de conduir i de fer les gestions necessàries per la camper.
Noves dificultats: Carretejar les motxilles
Cadascú porta dues motxilles: la gran d’uns 65 L i la petita d’uns 22 L. Certament seria possible viatjar amb menys, però com que durant els quatre mesos i mig tenim temperatures i climes molt diferents, necessitem varietat de roba i, per tant, més espai. La petita la fem servir, sobretot, per a les excursions. En realitat, no hi ha massa moments que hàgim de carregar les dues motxilles, només per anar d’un mitjà de transport a un altre i per arribar fins als hostals. En aquests casos, la gran va a l’esquena i la petita davant, fent contrapès. És molt incòmode. Ja m’ha passat un parell de cops que no passo per la porta perquè toco per dalt o pels costats, o que em desequilibro pujant escales i quasi caic enrere…
Santa Cruz de la Sierra
El vol de Buenos Aires (Argentina) a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia) va a l’hora. Sortim a quarts d’onze de la nit i volem durant dues hores i mitja. Gràcies al canvi horari arribem una mica menys tard a Bolívia, però, tot i això, hem acordat amb l’apartament que tenim reservat que ens vinguin a buscar.
Els primers tres dies estarem en un apartament molt decent a la zona bona de Santa Cruz de la Sierra. És una ciutat gran, de quasi dos milions d’habitants. Aquests dies ens els prenem com unes “vacances” del viatge. Haurem de fer les ja clàssiques gestions d’aconseguir diners en efectiu i una SIM pel mòbil, però, així i tot, tindrem temps de sobres per no fer res a l’apartament.
Les nostres primeres interaccions amb bolivians no són massa fructuoses. Intentem preguntar a dues senyores grans que tenen una petita botigueta al carrer on podem obtenir targetes SIM. La seva resposta és tant curta com incomprensible. Al tercer intent aconseguim captar la paraula “Farmacorp” i una direcció, que assenyalen amb la mà. Un parell de quadres més amunt trobem la farmàcia que ens havien indicat. La dependenta és una noia jove que es fa entendre molt bé, sobretot comparat amb les senyores grans. Dit això, queda evident que no fem servir el mateix vocabulari quan li demanem una SIM i ens ofereix una targeta per recarregar saldo. Uns minuts més tard, sortim de la farmàcia sense SIM, però amb les idees més clares: Entel és la marca amb millor cobertura i només es poden aconseguir SIMs a la botiga oficial, al centre, a quaranta minuts caminant.
No tenim pressa, així que xino-xano anem caminant cap a la botiga d’Entel. Parem a treure diners a un caixer solitari. La comunicació amb la màquina és fluida i eficient, però no podem evitar que ens cobrin alguna comissió. Quan arribem al centre, de seguida identifiquem la botiga, sembla tancada, però hi ha dones a fora cridant l’atenció de la gent per vendre recàrregues i SIMs. Comprem una SIM per cadascú. Un cop posada a la ranura i havent rascat un codi d’activació, hem de trucar a un parell de números especials per registrar-nos i activar el telèfon. Massa complicat. Fet això, a la Kris li funciona i a mi no… Gràcies a la seva experiència i paciència, aconseguim canviar el punt d’accés de la configuració del meu mòbil i, finalment, rebo un reguitzell de WhatsApps’s pendents, indicant que ja tinc Internet.
Fetes les gestions, aprofitem que estem al centre per anar al mercat, on trobem una senyora encantadora que per un euro li cus la motxilla a la Kris, que havia perdut una sivella. Passem també per la plaça principal, plena de vida i coloms. Ens recorda la plaça Catalunya de Barcelona abans que donessin menjar anticonceptiu a les aus. Per dinar ens mengem un poke bowls, els quals equilibrem amb una pizza per sopar mentre miren The Vault a Netflix. Aquesta mateixa tarda posem un parell de rentadores i estenem la roba a la terrassa, ja que, tot i que Google preveu pluja, fa un sol de collons.
L’endemà em desperto amb la sensació que alguna cosa que vaig menjar ahir no se m’ha posat bé. Durant el dia em faig bastant amic del lavabo. Internet em diu que faci una dieta BRAT (bananas, rize, applesauce and toast). Li faig bastant de cas i també bec molta aigua. Faig bondat tot el dia :). Al vespre pugem a la terrassa amb els ordinadors. Mentre estem allà, un grup de joves comença a instal·lar uns altaveus considerables i a desplegar unes cadires. Ens expliquen que són una “fraternitat”. Quan uns encenen la barbacoa, els altres agafen un micro i comencen un karaoke. Es veu que un d’ells, de nom Chitao Ortiz, és l’imitador oficial de Juan Gabriel a Sud-amèrica. Sembla que és important, almenys confirmo que surt a Google. Arriba un moment que se’ns acosta l’organitzador amb un plat de talls de vacío i xoriço. Decideixo que ja tinc bé la panxa i accepto la seva invitació. Fa massa bona olor per ignorar-ho. Anem a dormir contents.
Bus a Sucre
La següent ciutat que volem visitar és Sucre, d’uns 370.000 habitants. Per anar-hi hem agafat uns bitllets de bus per Internet. El bus sortirà a les quatre de la tarda i el trajecte té una durada de 13 hores, així que arribarem a les cinc del matí. El bus ja està pensat perquè hi dormim, els seients són molt més còmodes i amples que els d’un avió normal i es reclinen fins a 160 graus. També hi ha lavabo i ports USB per carregar el mòbil.
Un Uber ens deixa a l’entrada de l’estació. Per entrar a la terminal hem de passar per un passadís exterior cobert. En fer la primera passa comença el recital coral: “La Pa, la Pa, la Pa, la Pa, la Paaaaaaaz!”, “Cochabamba, Sucreeeee!”, “Potosí, Potosí, Potosí!”. Se’ns acosten un comercial per cada costat: “¿Donde quiere ir caballero?”, “Señorita! Salimos a Cochabamba en 10 minutos, ¿Donde va usted?”. No ens impedeixen continuar caminant, però ens acompanyen uns metres, fins que els diem que ja tenim reservat. Superats els dos primers comercials, ens en venen 10 o 12 més, i uns quants més quan ja estem a dintre la terminal. Trobem la nostra empresa, una de les vint o trenta que hi ha. Aconseguim la nostra boleta i trobem un lloc on dinar, mentre escoltem la telenovel·la que tenen posada a la televisió.
Just a la porta per pujar al bus hi ha un grapat de venedors autoritzats que ens ofereixen de tot: auriculars, carregadors USB, pastes amb formatge fos a dintre, hamburgueses i fruita. Els mateixos venedors que ja corrien terminal amunt i avall. Amb el bus ja en marxa, quan parem a un semàfor de la ciutat o a un control policial del camí, pugen més venedors ambulant oferint productes similars. Els que no pugen, fan la venda a través de la finestra.
El recorregut s’enfila de 400 m a 2900 m d’altitud. La carretera fa corbes, però això no fa reduir la marxa al conductor. Ni tan sols frena per parar a sopar, tot i que estava previst per les vuit del vespre, i així m’ho confirma el responsable quan li pregunto. Es fa tard i es comencen a sentir comentaris de la gent qüestionant-se perquè no parem a sopar. La Kris decideix anar a preguntar al conductor. El bus és de dos pisos i estem a dalt, per baixar ha de despertar a dos homes que estan dormint a l’escala. Truca a la porta del conductor i pregunta. La resposta no es fa esperar: “Ya no vamos a parar, señorita”. Aquest tio no sap amb qui s’està posant: “Si que vamos a parar, y lo haremos en el siguiente pueblo”. Es fan un parell de segons de silenci: “A sus ordenes, señorita!”. Uns joves que han sentit la conversa donen suport a la Kris cridant “Queremos comer! Queremos comer!”. El bus acaba parant, però ja és tard i no hi ha lloc obert on sopar o comprar menjar. La parada és només de deu minuts i la meitat de bus baixa a pixar. Tant homes com dones no s’amaguen gaire. Les dones s’ajupen allà mateix, cobertes per les faldilles llargues i amples.
Abans no m’adormo, tinc temps a escoltar uns pocs podcasts de La Sotana, la Kris escolta Crims. Ens despertem poc abans d’arribar.
Sucre
Arribem a les cinc del matí a l’estació de Sucre. És aviat, però ja hi ha prou activitat. Esmorzem uns cereals que portem a la motxilla mentre esperem que surti el sol. Recuperats, agafem un taxi que, per un euro i mig (Bs 10), ens porta a l’hostal. Encara és massa aviat per fer el Check-In, però podem deixar les maletes i anar a voltar per la ciutat.
Encara no són ni les vuit, així que està tot tancat. Trobem una noia que ens ven una empanada i ens la mengem a la plaça. Poca estona després ja podem entrar a una cafeteria i menjar-nos un esmorzar de forquilla amb vista a la mateixa plaça on hem estat tirats :). Ara sí ja estem preparats per encarar el dia.
Comencem visitant la Casa de la Libertad. La guia ens explica la història de Bolívia. Està prou bé, però es fa una mica llarg. A l’última sala jo ja badallo. Després anem a veure el Cementerio General. No som massa de visitar tombes i mausoleus, però a la guia ho recomanen. És molt espaiós i hi ha molta vegetació. Realment és un lloc agradable on estar. La tercera visita del matí és a la Iglesia de San Felipe Neri. Només ens interessa el mirador que hi ha al terrat, es veu tot Sucre.
Dinem aviat, abans de passar per l’hostal. D’aquesta manera, un cop fet el Check-In, no hem de tornar a sortir i ens podem quedar a descansar. A la tarda anem a un cafè-mirador, i ens quedem allà per veure la posta de sol. Aquí es pon al voltant de quarts de set. Molt aviat comparat amb Tierra del Fuego, on teníem llum fins quarts d’onze de la nit. Acabem el llarg dia amb un sopar boníssim i molt bé de preu a un restaurant del centre.
L’endemà aprofitem per visitar més llocs d’interès de Sucre. Comencem pel Mercado Central. És un recinte tancat, semblant a qualsevol altre mercat, ple de parades, però tampoc massa atapeït. Les fruites i verdures brillen com si les haguessin encerat peça per peça. És sorprenent com de net i ordenat que ho tenen tot, excepte algunes cantonades, on s’acumulen capses de cartó i ronya d’uns quants dies. El Museo Nacional de Etnografia y Folklore també està molt net, però en aquest cas apostaria que és per la falta de visitants, que no se’ls embruta el local. No ens hi entretenim gaire. Sortint, ens dirigim a la Plaza de Armas 25 de Mayo. Ja vam estar-hi ahir, però avui és diumenge i hi ha molta més vida. El tràfic està tallat, així que no se senten els cotxes ni els clàxons dels taxis, que el fan sonar a cada cantonada per fer-se notar. Hi ha un grup de joves ballant, nens jugant a escacs, adults llustrant sabates i parades de sucs ambulants. Se sent música d’ambient, la qual acompanya els bombons de xocolata que ens comprem. Acabem el matí visitant la Plaza de la libertad i el Parque Simon Bolivar, on hi ha una torre Eiffel molt petita i atraccions per nens.
Dinem pollastre arrebossat a un local de menjar ràpid i agafem un minibús per anar a l’estació. Des d’allà volem agafar un transport per anar a Potosí. Els minibusos no tenen parada, així que puges i baixes on vols. S’agafen com un taxi, aixecant la mà quan el veus venir. Ens en surtim prou bé.
