Últim tram de viatge amb la camper, el nord d’Argentina. Hem travessat el Paso de Jama, deixant enrere el Desierto de Atacama, per trobar-nos amb un paisatge diferent de tot el que hem vist fins ara. Entre moltes altres coses, aquesta regió es caracteritza per les quebradas, valls llargues i estretes amb parets pronunciades. Gaudim com sempre de captivadores vistes, però també d’altres activitats com cavalcades i declaracions a comissaria. També, aprofitem que la zona és barata per sortir més sovint a sopar a restaurants :).
Després de superar la conducció d’altitud pels altiplans del Paso de Jama, baixem pel port de muntanya amb una boira tan intensa que és més segur conduir mirant el Google Maps que mirant la carretera. Superats aquesets obstacles, arribem a Purmamarca, a la província de Jujuy. Mai abans havia fet referència al nom de cap província, aquesta vegada faig una excepció simplement perquè el nom em sembla graciós, Jujuy. Un dels llocs de més interès d’aquesta província és la Quebrada de Humahuaca, una vall de 155 kilòmetres a 2000 m d’altitud. Entre les parets altes i rocoses, per un costat passa el Río Grande, el culpable de l’existència d’aquesta vall, i per l’altre passa la carretera.
La primera nit, com comentava, la passem a Purmamarca, un poble petit i turístic de cases de tova envoltat per muntanyes de colors. Avui ja és tard i s’està fent fosc, només es veu vida als restaurants. Entrem a un que sembla interessant, tenen música local en directe i plats regionals com la llama. Acompanyem el sopar amb un vi Torrontés, blanc, elaborat no molt lluny d’aquí. Exquisit, i gens car. L’endemà al matí, acompanyats d’un nou dia de sol i d’un ambient molt agradable al poble, fem una volta pels carrers i la plaça, que està saturada de ponchos i chals de tots colors. També, aprofitem per pujar al mirador del poble, des d’on es pot contemplar les pintoresques muntanyes que l’envolten.
Agafem el cotxe i comencem a recórrer la Quebrada de Humahuaca de sud a nord. El paisatge que ens acompanya és diferent de tot el que hem vist fins ara. De fet, d’ençà que hem entrat a la província de Jujuy que el paisatge ha canviat. Aquí és comú veure cactus, però no uns cactus qualssevol, sinó els que tots tenim al cap dels dibuixos animats de l’oest, els que sembla que siguin persones amb els braços aixecats. A diferència dels dibuixos, aquí no tots tenen únicament dos braços, sinó que alguns en tenen tants que no em molesto a contar-los i altres són només el tronc principal. També n’hi ha de totes mides, m’atraveixo a dir que la mitja és de quasi tres metres. El canvi en la flora ve acompanyat d’un canvi en la fauna. Els guanacos ara són vicuñas, com ja vaig comentar a l’entrada anterior, però també trobem un altre familiar seu, les llames. Més grans i més peludes, les veiem de diferents tonalitats de marrons i, fins i tot, multicolors, però el que més destaca són els llaços de colors llampants que totes porten; la Kris creu que és per identificar-les, a mi m’agrada més pensar que van disfressades perquè és Carnaval. Tot indica que estem a Mèxic, però continuem a Argentina. També trobem bastants burros solitaris, és bastant curiós, són tots grisos i cridaners, no encaixen amb la resta del paisatge.
Parem a Tilcara a deixar la roba a una bugaderia, així quan hi tornem al vespre ja estarà neta, i continuem cap al nord. Passem de llarg la resta de pobles, inclòs Humahuaca, i arribem a la Serranía de Hornocal o, més ben dit, al mirador que hi ha davant seu. Aquesta formació geològica també és coneguda amb el nom de Cerro de los 14 Colores. Està clar que de la mateixa manera que els esquimals veuen trenta tonalitats de blanc, aquí distingeixen moltes tonalitats diferents de marró, ja que, altrament, no sé com compten els 14 colors. Dit això, la vista és màgica. És fàcil entendre que són capes de sediments de múltiples períodes geològics apilonats i ara visibles gràcies als moviments tectònics; és molt complicat comprendre la lentitud de tot aquest procés, que s’estima de més de 70 milions d’anys. Tot el que puc dir és que no ens cansem de contemplar aquesta meravella. El que sí que és cansat és la curta caminada per tornar al cotxe. Tot i que des de l’aparcament ja hi ha una vista privilegiada, la tossuderia dels humans ens obliga, tot i que ens ho han desaconsellat, a baixar caminant un pendent de potser 45 graus, estant a 4300 m d’altitud. La pujada per tornar es fa eterna, però clarament no som, ni de llarg, els que pitjor ho portem, n’hi ha que paren a respirar cada tres passos.
Satisfets, desfem part del camí per tornar a Tilcara. Per fi el moment que tant havíem esperat, anar a buscar la roba a la bugaderia. Està tota neta i plegada! No es valora prou quan tens una rentadora a casa; aquí és un bon motiu per somriure tot un vespre. No és tan fàcil coordinar el poc temps que estem a cada poble o càmping amb el servei de bugaderia, que normalment tarda més d’un dia. Aprofitem també per passar a pagar la cavalcada amb cavall que hem contractat per demà i després busquem un lloc on sopar. Trobem un restaurant amb música local en directe i plats regionals, igual que ahir :D. Aquesta vegada ens demanem locro, un guisat típic dels pobles andins, i un cabrit; com ahir, ho acompanyem amb un vi Torrontés. Com a curiositat, quan li diem al músic que som de Barcelona, fa una pausa de la ronda de preguntes al públic per explicar a tot el restaurant que part de Catalunya vol independitzar-se d’Espanya; ho sap perquè ell va viure a la Barceloneta uns anys.
En breus moments explicaré com hem acabat a comissaria i perquè estan cridant a la Cristina “Csercavins” per prendre-li declaració. La mala pronunciació del cognom és més que comprensible; també hem descobert amb el temps que aquí la “v” es diu “b chica”, no “uve”. En qualsevol cas, ens despertem a Tilcara, ens posem pantalons llargs i calçat de muntanya, i agafem el cotxe per anar al punt de sortida de Lucas Cabalgatas. Hem reservat una cavalcada de 2-3 hores pels Castillos de Huichaira. Ens han dit que segurament estarem sols amb el guia, perfecte!
No hi ha massa tràfic, però tampoc importa massa, ja que el punt de trobada està a quatre minuts del càmping. Sortim de Tilcara travessant el pont i girem a l’esquerra. Agafem la Ruta 9. Ens han dit que quan veiem una filera de contenidors a mà dreta, trobarem un cartell amb el nom de l’empresa a mà esquerra, on hem de girar. Arribem als contenidors, trobem el cartell, posem l’intermitent, reduïm lleugerament la velocitat i, com que no ve ningú de cares, comencem a girar. Patapam! Se sent un soroll molt fort. Hem rebentat una roda? És estrany, perquè està tot ben asfaltat. Tot i el fort soroll, no hem notat cap sotrac. Potser hem passat per sobre d’algun objecte que estava tirat a la via. Acabem el gir, sortim de la carretera i parem. Un Peugeot 208 para al nostre costat, li falta un llum i té el capó del cotxe abonyegat. L’argentí que condueix el cotxe baixa i, emprenyat, però sense estar excessivament exaltat, ens explica tot el que hem fet malament i la causa que hagi xocat amb nosaltres. En cap moment considera que avançar un cotxe que ha posat l’intermitent a l’esquerra pugui ser un error. Deduïm que ningú s’ha fet mal, ja que això no sembla una preocupació. Mentre entre els tres intentem calmar la situació i reencaminar els retrets a la cerca d’una solució, surt la seva parella del cotxe, la seva cara indica que no surt per conversar amistosament. Amb poca destresa i la sang massa calenta, comença un monòleg molt curt, però que repeteix en bucle, imposant la seva opinió i explicant que ara no podran arribar a Buenos Aires, com si això fos rellevant per entendre el que ha passat.
El nostre cotxe només té una petita marca que no m’atreveixo ni a classificar de ratllada. Tot apunta que han xocat directament amb el ferro que sobresurt del lateral i on s’enganxen les cadenes de seguretat per aguantar la casa. Vaja, que ha sigut un xoc molt lleu, però aquest ferro ferm i dur els ho ha fet pagar car. Ells defensen que nosaltres ens hauríem d’haver apartat a la dreta per poder girar a l’esquerra. Davant del dubte, nosaltres acceptem aquesta part de culpa, tot i que després confirmarem amb la policia que no és necessari apartar-se si pots girar sense parar perquè no venen cotxes de cara. Dit això, nosaltres els fem entendre que ells també tenen bona part de culpa per no mantenir la distància de seguretat i per intentar avançar quan nosaltres tenim l’intermitent esquerra posat. Després d’una curta pausa, els intentem convèncer que acceptin una col·laboració econòmica que, tot i no cobrir la totalitat de la reparació de la seva destrossa, els ajudarà a assumir la despesa. Inicialment, la rebutgen i es neguen a fer-nos una contraproposta, però més tard el noi ho comença a valorar fredament. Quan es prepara per trucar al seu mecànic i buscar una solució pactada, la seva parella s’altera encara més, repeteix els mateixos arguments d’abans en bucle i es posa a gravar l’escena amb el mòbil. En aquest mateix moment surt la resta de gent que anava al seu cotxe: tres adults més i un nen petit. Sis persones en un turisme de cinc places, tampoc ens sorprèn del tot. El que no esperàvem és que, en aquesta situació, la noia decidís anar més enllà i trucar a la policia de forma sobtada i unilateral.
Amb totes aquestes, jo he anat a informar a Lucas Cabalagatas, que està a cent metres, que arribarem tard per aquest incident. En Lucas, el propietari, escolta la situació i em diu que nosaltres tenim raó, que estiguem tranquils i que anem a comissaria si cal i després tornem per fer l’activitat. Quan arriba el policia, amb una actitud totalment imparcial i desinteressada, escolta les dues versions, ens recomana arribar a un acord pactat i, al veure que això no passarà, ens demana acompanyar-lo a comissaria. Allà ja no tornem a interaccionar amb els implicats, només amb els policies per donar les nostres dades i declarar la nostra versió de l’accident. Tot plegat només s’allarga una hora i mitja, hem tingut prou sort, ja estàvem mentalitzats per estar-nos-hi una bona estona. Tancat aquest tema, tornem amb en Lucas per començar l’activitat. Acordem fer una versió reduïda per compensar el temps perdut, ja que tampoc ens va bé canviar-ho a la tarda, com ell ens proposa.
La cavalcada, tot i ser molt entretinguda, és bastant menys morbosa d’explicar que l’accident. El guia que ens acompanya no és gaire enraonador, tot el contrari, ens explica poc o res dels cavalls i contesta amb molt poques paraules les nostres preguntes. Els cavalls saben perfectament on anar, així que poc hem de fer nosaltres. En algun moment intentem que corrin, però no ens fan massa cas. Aconseguim trotar uns pocs cops, però no fem més de tres segons seguits i, per tant, no puc entrenar el moviment de maluc que la Kris m’ha explicat que hauria de fer. Un únic cop en tot el trajecte, els cavalls comencen a galopar. Són només cinc segons, durant els quals tinc la sensació de caure dues vegades i tinc temps a plantejar-me si s’haurien d’imposar cinturons de seguretat, baranes i airbags per montar a cavall. Sobrevisc, però haig d’aguantar les rialles de la meva companya… És prou divertit, fins al punt que no presto massa atenció al paisatge. Al final del camí tenim uns minuts per fer fotos.
La següent parada és Salta, una de les ciutats més grans i poblades d’Argentina. El camí per arribar-hi és sorprenentment verd i dens, sobretot si consideres el contrast amb l’última setmana, que veníem d’un desert. També és cert que fem molts kilòmetres amb poc temps i, per tant, no és tan estrany.
Trobem un càmping a 40 minuts caminant del centre que, tot i estar lluny, estem prou satisfets. Després de dutxar-nos i descansar una estona, sortim a sopar. Plou una mica, però pràcticament no mulla. Agafem un taxi, perquè pels colectivos (busos) necessites una targeta que no tenim i no ens ve de gust negociar amb algú local perquè ens deixi la seva. El nostre objectiu és veure les peñas, locals molt grans antigament típics, però avui en dia turístics, on tenen música en directe. Un cop allà, descobrim que estan tots molt i molt buits, fins al punt de fer llàstima. Que sigui entre setmana i que plogui segurament no ajuda. Tot i això, tots tenen gent a fora que t’intenta convèncer que el seu local és el millor. Acabem sopant a un restaurant bastant normal; per continuar amb la tònica dels últims dos dies, també acompanyem el menjar amb un vi Torrontés.
Durant el sopar, la pluja s’intensifica. Caram! Això ha sigut un tró? Mirem per la finestra i ens acollonim, plou a bots i barrals. Quan acabem, preguntem al restaurant si ens poden demanar un taxi. Ens diuen que sí, però un parell de minuts més tard rectifiquen comentant-nos que està tot inundat i els taxis estan saturats de feina o no circulen. Ens recomana anar un carrer més avall que hi ha una parada de “Remis”. Remis és, segons tinc entès, una empresa de servei de “taxis”, però d’una altra marca. La parada és un garatge, però quan hi arribem ja hi ha tres grups esperant, els Remis tampoc estan circulant. Esperem una estona fins que afluixa una mica, i llavors es comencen a moure cotxes. “¿A donde?” pregunta el conductor. Quan li contestem que anem al càmping ens contesta: “Oh! Imposible. Està todo inundado!”. Em preocupo, ens mirem amb la Kris i se m’acudeix demanar-li si ens pot acostar el màxim possible. No li fa molta gràcia, però accepta. Tarda menys d’un minut a començar a rondinar. Va canviant de carrer, buscant un que tingui menys aigua, però no el troba. Després de donar voltes deu minuts, acordem que ens deixi a la plaça, hem fet un terç del trajecte total…
Aquí podríem haver decidit entrar a un bar i prendre alguna cosa per esperar, però ens aventurem a continuar a peu. Trenta minuts caminant. Per sort fa calor i ja plou menys. Les voreres estan bé, però els carrers tenen cinc centímetres d’aigua. Travessar un pas de vianants implica mullar-se fins als turmells. La primera vegada és desagradable o inesperat, però un cop xop, és prou entretingut. A mig camí intentem parar un taxi, que ens pregunta només afluixant una mica la marxa on anem. Quan li crido que ens dirigim al càmping, deixa anar un comentari que no entenem, fa que no amb el cap i continua la marxa. Nosaltres continuem caminant. Tot i que es fa un xic llarg i acabem molls de dalt a baix, arribem bé. La roba s’eixugarà en un dia, les sabates en necessitaran dos.
Continuant direcció sud, el nostre nou destí és Cafayate. Per arribar-hi, hem de passar per la Quebrada de Cafayate. Aquesta vall rocosa i prou estreta en alguns trams deixa al descobert formacions i esquerdes a les parets que no semblen naturals. El llistat és llarg i el nivell de creativitat de qui n’ha decidit el nom va en augment: Garganta del Diablo, Amfiteatro, Sapo, Fraile, Obelisco, Los Castillos i Los Médanos. El primer, la Garganta del Diablo, tot i que el nom és molt poc escaient, és realment al·lucinant. Sembla ben bé que l’espai es retorci aixecant el terra i posant-lo en posició vertical, com si fos possible caminar per la paret; pels més cinèfils, com una de les escenes de la pel·lícula Inception. La resta no em semblen tan únics, però també tenen la seva gràcia, excepte el Fraile, el nom del qual està agafat amb pinces, ja que la silueta que fa la roca s’assembla tant a un frare com a una botifarra mal embotida.
El poble de Cafayate, al final de la quebrada, és on fem nit avui. Tornem a sopar a fora, per quart dia consecutiu, i tornem a demanar un vi Torrontés, també per quart dia consecutiu. Aquest cop, però, el vi està justificat, ja que en aquesta zona és on s’elabora. El sopar està boníssim, potser el millor que hem fet fins ara.
Tot i que encara parem a alguns pobles ben cuidats, conduïm per camins que, a posteriori, hagués preferit no passar-hi i ens armem de paciència per trobar llocs on dormir, la resta de ruta fins a arribar a Buenos Aires té significativament menys interès. Així i tot, comento els més destacats:
Un cop a Buenos Aires, anem directament a Motor Home Time Club a tornar la camper. Aquí acaba la primera gran etapa d’aquesta aventura. Aquí ens acomiadem de la nostra companya de viatge. No plorem, però sabem que la trobarem a faltar. Hi hem dormit 55 nits, hem recorregut 16800 kilòmetres, hem pujat a 4700 m i hem canviat tres rodes punxades, de les quals dues nosaltres sols. No ens hem hagut de preocupar massa d’on dormir, ni hem hagut de carretejar les motxilles, perquè ella ho feia per nosaltres. Estem molt contents de com ha anat, esperàvem tenir més incidents. La camper ha fet honor al seu estampat salvatge.
Demà agafarem l’avió per volar a Bolivia. Sé que en pocs dies tindré la sensació que aquesta etapa ja serà cosa del passat, i estaré centrat en la nova aventura. Estic content d’haver escrit aquest blog, m’agrada pensar que quan no recordi alguna part del viatge podré tornar aquí a rellegir-ho. Sembla un acomiadament, però res més lluny de la realitat. Com he dit abans, aquest és només el final de la primera etapa d’aquest gran viatge. Encara tinc energia per unes quantes històries més. Continuarà…