Parque Nacional de Anavilhanas
La immensitat de la selva amazònica és difícil de comprendre. Tot i que la major part és brasilera, la selva està present a molts altres països sud-americans. Nosaltres hem gaudit molt navegant pels rius i fent excursions i dormint a la selva, però som conscients que només hem vist una part minúscula d’aquest espai meravellós.
Aprofitem els dies que queden abans d’agafar el vaixell cap a Santarém per conèixer altres zones pròximes a Manaus. Primer, passem dues nits a Novo Airão, des d’on visitem el Parque Nacional de Anavilhanas, el segon arxipèlag fluvial més gran del món. Després, visitem les cascades de Presidente Figueiredo, una de les excursions més típiques d’aquesta zona i molt transitada per locals el cap de setmana.
Novo Airão
Ubicat al riu Negro, el Parque Nacional de Anavilhanas està compost per unes 400 illes compreses en un tram de 90 km. En aquesta zona el riu arriba a mesurar fins a 27 km d’amplada. L’espai és realment gegantí. En alguna pàgina web etiqueten les Anavilhanas com l’arxipèlag fluvial o d’aigua dolça més gran del món, en altres és el segon, deixant el primer lloc a un arxipèlag veí del mateix riu, una mica més amunt. Sigui com sigui, la visita era obligatòria. A l’època actual, l’altura del riu deixa submergides gran part de les illes, però no importa massa, ja que des de la canoa tampoc tens la capacitat d’apreciar la totalitat de l’arxipèlag. Hauria estat bé sobrevolar la zona, però no tindrem ocasió de fer-ho.
La visita al parc la fem des del poble de Novo Airão, uns setanta kilòmetres més amunt de Manaus, a l’altre costat del riu Negro. Antigament, des de Manaus, únicament s’hi podia arribar fent vuit hores de vaixell; fa deu anys van construir un pont que travessa el riu i s’hi arriba amb només dues hores i mitja de cotxe. L’únic bus diari surt a les sis del matí, però ja fa massa dies que matinem, així que agafem un taxi compartit tot i no trobar ningú amb qui compartir-lo. El taxista esquiva amb destresa els forats de la carretera mentre ens explica històries en portuguès: quan era jove va treballar en una perforació petrolífera al nord de l’Amazònia; des d’on vivia llavors, al centre de Brasil, tenia una hora i mitja en avió i una més amb helicòpter per arribar-hi. L’explotació de la selva és un tema que no tractaré perquè no conec prou, però a Novo Airão aprendrem que en aquesta regió estan apostant per un model econòmic més basat en el turisme, aprofitant així el gran recurs natural que tenen sense malmetre tant l’ecosistema.
Per dormir hem llogat un apartament petit a l’entrada del poble. És net, modern, el wifi funciona i a la televisió hi ha obert un compte de Netflix que podem fer servir; és realment acollidor. La propietària, una dona d’orígens alemanys, és, probablement, la persona més agradable que he conegut mai, i això que no entenc la meitat de les coses que diu. Al matí ens porta un coco per beure’n l’aigua, és massa dolça, però la intenció és el que importa; ens envia un llistat exhaustiu de llocs on menjar i coses per fer al poble i als voltants; i quan ens trobem casualment pel carrer, nosaltres arrossegant-nos sota un sol atordidor i ella al cotxe amb l’aire condicionat, ens recull com a dos gossos abandonats i ens porta a fer una reconfortant volta pel poble per deixar-nos a la porta del restaurant on volíem anar.
Qui també són molts simpàtics i divertits són l’associació de canoeiros. Els anem a visitar al petit local que tenen a la vora del riu. En total són trenta-quatre socis, però a local només hi ha els que, segons la llista que tenen a la pissarra, tenen els següents torns per sortir. El jefe ens explica els diferents tours amb canoa que ofereixen, mentre la resta es riuen amistosament de la inacabable pila de preguntes que els fem; a nosaltres ens fa molta gràcia quan contesten de pressa i no entenem ni pisca del que ens han dit. L’acord es tanca amb una sortida de quatre hores.
Igual que el riu Urubu, i la resta de l’Amazònia, en aquesta època el nivell de l’aigua del riu Negro és molt alt i inunda el bosc. El recorregut amb canoa entra al Parque Nacional de Anavilhanas, vorejant les diferents illes i, en alguna ocasió, passant entre les branques. Visitem un dels llacs, fem silenci per escoltar els animals i parem per veure un parell d’arbres centenaris, els més grans de la regió. També arribem fins a una casa flotant, bastant més riu avall, on normalment es pot veure algun caiman. Fa temps, els pescadors de la zona tiraven allà els peixos que no els interessaven i els caimans van aprendre que hi podien trobar menjar sense massa esforç. Ara, encara hi ha algun caiman que freqüenta la casa i, afortunadament, està per allà quan nosaltres arribem. Té un aspecte realment prehistòric. El tour acaba amb la visita a la petita comunitat de Tiririca. Recorrem el poble amb un guia local que ens ensenya com treballen la fusta que després exporten a Manaus o venen als turistes. Pels arbres hi ha ocells molt vistosos que canten; un d’ells imita tot el que sent, és molt graciós.
A Novo Airão, al costat de l’associació de canoeiros, hi ha una petita caseta on es poden veure de prop els dofins roses o, com en diuen aquí, els botos rosa. Els dofins viuen al riu lliurement, però saben que cada hora aconsegueixen menjar si s’acosten a la casa. Per reduir l’impacte inevitable que això té per ells, s’asseguren de donar-los només una petita part de l’alimentació que necessiten, així no deixen de caçar per ells mateixos. També, ara ja no deixen als visitants banyar-se amb els dofins, però sí tocar-los respectuosament. El tacte de la seva pell no és massa agradable, em recorda als gats sphynx, tot i que no n’he tocat mai cap. Li van posar el nom de “dofí rosa” pel color de la seva pell quan estan sota l’aigua. Ells són més o menys grisos, bastant clarets, però l’aigua vermellosa els dona el color rosat característic. El color de l’aigua dels rius de l’Amazònia és bastant interessant, però ja m’hi entretindré al final de l’entrada. Com ja vaig mencionar, aquests dofins són més flexibles i tenen el morro més allargat que un dofí “normal”, així poden maniobrar entre arbres i pels marges del riu. També tenen un sonar al front que complementa la poca visibilitat en aquestes aigües tèrboles.
La resta del temps a Novo Airão ens el passem dormint, menjant, banyant-nos a la petita platja que ens ha deixat la temporada de pluges i prenent alguna caipirinha. A les tardes ens plou, però ja som gats vells i anem sempre amb les xancletes i l’impermeable a la motxilla. Just comença a ploure quan estem passant per la plaça, on un eixam de criatures gaudeix d’un espectacle de Pascua. Esperem que afluixi una mica mentre visitem una associació d’artesans de la fusta. Tornem a Manaus amb un taxi compartit, novament sense ningú amb qui compartir-lo. La temporada baixa de turisme s’agraeix perquè hi ha menys gent, però encareix els desplaçaments amb transport privat.
Cascades a prop de Presidente Figueiredo
Un minibús ens ve a buscar a quarts de vuit del matí. Fem dues hores i mitja de carretera mentre el guia explica curiositats de la flora de la regió. Em sembla més entretingut escoltar les burrades que diuen en Joel Díaz i companyia al podcast de la Sotana, però faig l’esforç de mostrar-me interessat.
Ens endinsem caminant a la selva. Aquesta nit ha plogut i està tot bastant moll; perdo el compte de quantes vegades rellisco amb arrels o al fang. Es posa a ploure quan encara no hem arribat ni a la primera cascada. Sense l’impermeable posat, ens mullem, però amb l’impermeable fa excessiva calor; no és una decisió senzilla. El calçat també és un problema: no volem que se’ns mullin massa les sabates de trekking, però el terreny és massa complicat per les xancletes que portem. El grup avança a poc a poc. En algun tram caminem per rierols i l’aigua ens arriba als turmells.
Visitem un total de tres cascades. La primera i la segona són semblants, l’aigua es concentra en un sol punt i cau d’uns quinze metres d’altura. A la segona hi ha prou aigua per a poder-nos banyar. La paret de darrere les cascades està foradada, donant lloc a grans coves de centenars de metres de profunditat. La tercera cascada és menys alta que les anteriors, però molt més ample. L’aigua que ja baixa amb força del riu cau formant una cortina d’un color ataronjat i aixecant un metre d’espuma.
Tot i que no entrem a cap cova, les formacions rocoses que trobem són molt vistoses. Algunes ratapinyades sobrevolen pel sostre. No teníem clar si fer aquesta excursió, però ara estem contents d’haver superat la mandra. Hem vist una secció de la selva bastant diferent de la que havíem visitat fins ara.
De Manaus a Santarém
Avui tanquem la carpeta de Manaus i agafem el vaixell “São Bartolomeu V” que ens porta a Santarém. Seran poc més de trenta hores de navegació i, per tant, una nit a bord dormint amb les nostres estimades hamaques. A les nou del matí arribem al port i de seguida trobem el vaixell; ja podem pujar. Mentre jo instal·lo les nostres coses (bé, en realitat em limito a seure i mirar el vent d’on ve), la Kris surt a comprar el dinar. També aprofita per aconseguir els tiquets del vaixell que ens portarà de Santarém a Belém, d’aquí a una setmana; un comercial li fa una oferta que no podem rebutjar.
Només sortir de Manaus podem veure el “encuentro de las aguas”: el riu Negro i el riu Solimões s’ajunten adquirint el nom de riu Amazonas. El riu Negro és d’aigua anomenada “negra”, com molt bé el seu nom indica, i el riu Solimões és d’aigua anomenada “blanca”. Els rius d’aigua blanca són els que baixen des de les glaceres dels Andes, carregats de sediments i amb bastant d’ímpetu; més que blanca, el riu es veu de color marró. Els rius d’aigua negra, en canvi, venen del nord, l’aigua baixa més lenta i la temperatura és més alta; gràcies a això, les plantes poden arrelar amb més facilitat i alliberar àcids orgànics. Aquests àcids tenyeixen l’aigua d’un to vermellós, tot i que des de fora el riu es veu negre; els àcids també són els responsables del fet que hi hagi molts menys mosquits a les zones d’aigua negra. Hi ha un tercer tipus de riu, els que venen del centre de Brasil; aquests són d’aigua clara i no tenen ni sediments ni àcids. La gràcia del “encuentro de las aguas” és que el canvi de color esdevé de forma sobtada, deixant una frontera clarament definida entre les aigües dels dos rius. Aquest efecte ja el vam observar arribant a Manaus, però ara hi passem just per sobre i ho veiem amb molta més claredat.
El São Bartolomeu V és molt semblant al vaixell que ens va portar de Tabatinga a Manaus. Diria que té una mica menys de superfície, però ho compensa amb un pis més. Per sopar comprem un “Yakisoba” al bar, ja que ens despistem i quan anem a la cantina, ja està tancada; per esmorzar ens fotem la llet i les galetes amb Nutella que vam comprar a Manaus; i el dinar el fem a la cantina. En aquest vaixell el menjar no està inclòs en el preu, es paga en funció del pes, independentment de què hagis agafat del bufet.
La navegació és força tranquil·la. Fa una mica de vent i les hamaques es balancegen, però és suportable. L’únic ensurt és quan a quarts de sis del matí em desperto per uns crits que venen de la part baixa del vaixell: “Queijo, queijo, queijo!”. El meu portuguès no és massa bo, però amb les dues setmanes llargues que portem a Brasil ja he après que “queijo” vol dir formatge. Qui collons va cridant “formatge” a quarts de sis del matí? Quan aixeco el cap de l’hamaca m’adono que estem a un port i els motors estan parats. Trec el cap per bavor (o estribord, sempre em confonc) i veig humans cridaners, tots mascles, aixecant escombres per sobre dels seus caps; a la part alta hi han lligat bosses i a dintre les bosses hi puc veure el maleït formatge. Per comprar-ne un, l’agafa un mateix i deixa cinc reales a la mitja ampolla d’aigua que han enganxat a la punta del pal. Més tard sento que els venedors també han pujat al vaixell: “Bolo caseira, queijo, queijo, queijo, bolo caseira, queijo!”. Sembla que també ofereixen pastís casolà. Arribem a Santarém a la tarda, abans de la posta de sol.
