La selva amazònica
Manaus
Amb dos milions d’habitants, Manaus és la capital de l’estat d’Amazones i el principal centre financer de la zona. La ciutat és prou normal, quan hi ets, no tens la sensació d’estar al mig de la selva amazònica. Nosaltres hi passarem tres nits per ara, i tres més entremig de tours i sortides que fem per la zona.
A la ciutat hi hem arribat amb vaixell, navegant quatre dies pel riu, com ja vaig descriure a l’entrada anterior. Per marxar-ne, d’aquí a una setmana aproximadament, haurem d’agafar un altre vaixell molt semblant que ens portarà a Santarem. La freqüència de sortida dels vaixells és incerta i complicada, així que el primer que fem és anar al port i preguntar. Hi ha força comercials, en triem un per les pintes del seu taulell i entrem. Només parla portuguès, com la majoria de les persones aquí, però parlant a poc a poc ens entenem. Aconseguim els bitllets! Ara ja sabem quants dies exactes estarem a la zona de Manaus, així que ja podem planificar la resta de la setmana.
Aprofitem que estem a la zona del port per visitar el mercat i dinar el nostre primer tambaqui. Juntament amb el pirarucú, el tambaqui és un dels peixos més grans de la zona i, cuinin com el cuinin, està deliciós. Pràcticament, la resta d’àpats a Manaus els fem a la plaça São Sebastião, al centre de la ciutat. Allà és on hi ha més ambient al vespre, s’hi respira un caliu molt agradable. Tots els restaurants tenen terrassa i música en directe. A més a més, no està massa lluny del nostre hostal. Allà ens retrobem de casualitat amb els mochileros que havíem conegut al vaixell; apostaria que tots els turistes de la ciutat, i també molts locals, estem en aquesta plaça. Al costat oest, la plaça São Sebastião està presidida pel Teatro Amazonas. Segons la Wikipedia, aquest és un dels teatres més bonics del món; recorrem les seves majestuoses sales amb una visita guiada.
La ciutat és bastant bruta i els edificis mostren desperfectes segurament accentuats per la humitat de la zona. Les voreres estan bastant destrossades i les poques que han arreglat ho han fet sense seguir un patró massa clar: en un mateix carrer pot haver-hi quatre o cinc estils d’empedrat i tots a diferents altures, com si cada botiga s’hagués gestionat la seva porció. Els desplaçaments a la nit els fem amb Uber, ja que ens han dit que la ciutat no és del tot segura. També fem servir el transport privat per anar a la bugaderia d’autoservei; està una mica lluny de l’hostal, però la roba surt neta i eixuta en només noranta minuts. Amb la calor que fa ja no és tan agradable repetir una samarreta d’un dia per l’altre; tenir roba neta continua essent una font de felicitat no menyspreable.
Tour pel riu Urubu i nit a la selva
La mateixa gent que porta l’hostal on dormim organitza tours de múltiples dies a la selva. Amb ells, hem contractat tres nits a la zona del riu Urubu, al nord-est de Manaus, inclosa una nit a la selva. Ja ho tenim tot preparat! Ens acompanyen un francès dissenyador web de vint-i-tres anys, i un anglès de vint-i-sis anys que es dedica a organitzar festivals de música a l’estiu. Els dos viatgen sols, però s’han conegut fa tres setmanes i estan compartint l’estada a Brasil. El guia és en Leo, té uns quaranta anys, ha viscut tota la seva vida a la selva, parla anglès i es defensa amb molts altres idiomes.
La primera i la tercera nit la passarem a un lodge: una zona al costat del riu Urubu amb unes vint cabanyes de fusta, un restaurant amb cuina i una torre d’on veure la panoràmica. Envoltats pel riu i per la selva, l’estada al lodge és immillorable. La majoria d’àpats d’aquests dies els fem en el restaurant del lodge, és un espai obert amb vista al riu. La cuinera ens prepara safates d’amanida, verdura, arròs, pasta, carn i peix cada dia, amb cuinats diferents i increïblement saborosos; mengem el doble de quantitat del que menjaríem normalment. Al lodge només som unes sis o set persones, ja que és temporada baixa de turisme; estem molt tranquils. Per arribar fins aquí hem fet dues hores i mitja amb cotxe fins a Lindóia, on hem pujat pel riu Urubu uns trenta minuts en una llanxa. A mig camí del riu ha començat a ploure com si s’hagués d’acabar el món; per sort la llanxa té sostre i uns plàstics laterals per no mullar-nos. En el recorregut, hem pogut veure una família de dofins grisos que nedaven per la zona.
Sortides amb canoa
Durant els quatre dies que estem aquí, fem múltiples sortides amb canoa. La canoa és una barqueta verda d’uns sis metres de llargada i no gaire més d’un metre d’amplada; normalment anem amb els rems, però també s’hi pot acoblar un motor petit. Els seients són durs i incòmodes, així que fem servir l’armilla salvavides de coixí. Al matí sortim a veure la sortida del sol, però està ennuvolat, així que ens conformem a escoltar com la selva es desperta. A aquesta època de l’any el riu porta molta aigua. La diferència entre la temporada baixa i l’alta són, potser, dotze metres. És a dir, al juny, quan el riu està més alt, està dotze metres més amunt que al novembre. Això, considerant la superfície de riu, és una quantitat inconcebible d’aigua. Arbres sencers passen a estar completament submergits. Passem diverses hores navegant entre les copes dels arbres, esquivant branques que grinyolen contra la canoa quan hi passem per sobre i abaixant el cap quan una teranyina queda a l’altura del nostre cap. És realment al·lucinant, el bosc està totalment inundat. Venen ganes de tornar per la temporada baixa per comprovar si realment és veritat que tota aquesta aigua desapareix, sembla impossible. En una de les sortides ens parem al mig dels arbres per pescar piranyes. A l’ham hi posem trossos de pollastre. Jo només en pesco una de petita, però la Kris ens pesca tres! Són bastant llestes, o jo molt poc hàbil: la majoria d’intents fracassen perquè es mengen el pollastre sense que jo me n’adoni. Quan les tenim a la canoa, fem servir el matxet d’en Leo per acabar amb el seu patiment. Per sopar, la cuinera ens les prepara a la brasa :).
A la tarda, les sortides amb canoa sempre les acabem contemplant la posta de sol. Ja sigui perquè estem al mig del riu, pels núvols o per la humitat, el festival de colors és apoteòsic. El cel blau i els núvols grisos fan de llenç on els vermells i grocs es barallen pel protagonisme, els arbres de la costa només mostren la seva silueta fosca i l’efecte mirall sobre l’aigua multiplica les sensacions. La vista que tenim no s’aconsegueix ni amb els millors filtres d’Instagram. La pau que es viu es indescriptible. Tenim la sort que cap dia la pluja ens aigualeix l’experiència. De nit, passegem per la vora del riu per buscar caimans. És completament fosc, però en Leo porta una llanterna bastant potent. L’únic caiman que trobem és una cria d’uns vint centímetres, parada a la costa. Està immòbil. Imaginem que la mare ronda per la zona, però no la trobem. Fa una mica de respecte, però a la canoa i amb en Leo ens sentim segurs. També ens acompanyen els roac-roac de les granotes i el cant d’alguns ocells nocturns.
A l’època que hem vingut nosaltres, quan el riu està ja força alt, és més complicat trobar animals. Els terrestres estan en zones menys inundades i els aquàtics tenen més espai per amagar-se. A part del caiman, des de la canoa també aconseguim veure micos i ocells. Estem callats i remem amb tota la cura que podem per no fer soroll. En Leo imita els xiscles dels micos i el cant dels ocells i ells responen; avancem en la direcció de la seva veu, les branques i les fulles no ens deixen veure més enllà de deu o quinze metres. Sembla que per la zona també hi ha iguanes, però no en veiem cap; només sentim el xof de quan salten a l’aigua com a maniobra d’evasió. Els únics animals aquàtics que veiem, a part de les piranyes que pesquem, són els dofins. N’hi ha de dos tipus: els grisos, que tenen la forma que tots imaginem, però més petits, i els roses. Els roses són específics d’aquesta zona i el seu cos mostra adaptacions evidents: són més flexibles, així que poden girar més fàcilment quan passen entre els arbres; la boca és més allargada; i tenen un sonar que els ajuda, ja aquí l’aigua és molt tèrbola.
Excursions i nit a la selva
Caminem llargues hores per la selva. Tot i que en general ens fa sol, el camí és ombrívol: els arbres alts i les copes plenes de fulles ens cobreixen del sol. Els troncs més grans estan coberts d’altres plantes enfiladisses que s’entortolliguen com una serp a la seva presa. De les branques més altes pengen lianes, tot i que n’hi ha menys que a les pel·lícules de Tarzan que jo havia vist de petit. Mentre avancem, anem fent parades perquè en Leo ens expliqui les propietats de diferents plantes. A la selva hi ha la cura a totes les malalties i molèsties que un es pugui imaginar: plantes pels dolors musculars, per la tos, per la febre groga, repel·lent de mosquits, per les picades de mosquit, per l’aparell digestiu… Curiosament, o no tan curiosament, les plantes fan la mateixa olor que els medicaments o pomades que comprem a la farmàcia. També ens ensenya, amb molta habilitat, com fer-nos una motxilla, cordes, hamaques, polseres i diademes. L’única eina que fa servir per a tot això és el seu matxet.
Sempre que estem a la selva seguim un camí més o menys trepitjat. És estret i contínuament en Leo ha d’obrir pas amb el matxet. Estem pendents de no ensopegar amb cap arrel o arbre caigut i a la vegada hem d’anar esquivant les branques que queden a l’altura del nostre cap. Al començament intentem esquivar-ho tot, però al final ens limitem a evitar només aquelles branques i fulles que ens venen directament a la cara. El terra està ple de fulles que han caigut dels arbres, ho cobreixen tot. De tant en tant trobem algun forat; la majoria semblen deshabitats, però un d’ells amaga una taràntula gran com una mà. També veiem sargantanes bastant grosses i una tortuga més gran que la meva bota. En qualsevol cas, el que més abunda, amb diferència, són els insectes. Les formigues gegants i les termites estan per tot arreu; portem els pantalons per dintre dels mitjons per evitar que ens pugin per la cama. Entre les branques és fàcil veure aranyes o les seves teranyines; les més grans s’amaguen de nosaltres abans que tingui temps a treure la càmera. Per últim, però no menys important, volant massa a prop del nostre cap, hi ha els insaciables mosquits. Per sort, les aigües del riu Urubu tenen una composició química que els repel·leix una mica, però, així i tot, ens veiem obligats a portar roba llarga per portar menys pell al descobert. La calor és intensa i al cap de poca estona de caminar ja anem xops de suor.
Passem una nit a la selva, dormint amb una hamaca penjada de dos troncs, només coberts per un plàstic per si plou. Estem en un petit campament a uns quants kilòmetres del riu. Té tres carpes obertes i una zona pensada per fer-hi foc i cuinar el menjar. Al fons hi ha un petit riu amb una cascada on aprofitem per banyar-nos i netejar-nos la suor de la caminada. Fa una mica de respecte banyar-se descalç i amb calçotets en un riu al mig de la selva, però l’aigua és cristal·lina i al fons s’hi veu sorra. Mentre ens banyem i pengem les hamaques sota les carpes, en Leo prepara un foc; el té llest quan la llum del sol ja ha marxat, poc després de les sis de la tarda. Per sopar hem portat uns pollastres, arròs, patates i ceba. Els pollastres els untem amb llima i els clavem a un pal ben a prop del foc; l’arròs, les patates i les cebes els bullim amb una olla que també hem portat des del lodge i pengem de forma rudimentària sobre la foguera. Està tot sorprenentment boníssim. Per menjar-ho ens hem fet un plat amb un parell de fulles i una espàtula amb un tros de tronc al qual donem forma amb el matxet o una navalla. No hi ha massa a fer aquí, així que a les vuit ja estem al llit. Estirat puc veure algunes estrelles que treuen el cap entre les copes dels arbres. Se senten sorolls d’animals, però menys dels que jo m’hagués imaginat. Dormo amb el mòbil i uns auriculars a la butxaca, per tenir un entreteniment si no puc dormir. També tinc l’aigua a prop i una manta per si tinc fred. Està tot pensat per no haver-me d’aixecar de l’hamaca passi el que passi. Espero que no m’agafi pixera… Al final resulta que m’adormo ben de pressa i no em desperto fins que surt el sol. Una nit molt plàcida.
Quan ens aixequem en Leo ja ens té preparats ous, galetes i un variat de fruites per esmorzar: pinya, papaia, banana i taronges. Ens explica que a mitjanit s’ha aixecat per fer la ronda i que tot estava en ordre. Dit això, unes restes prou grans de pollastre que havíem deixat al riu han desaparegut; mai sabrem quin animal se’ls ha cruspit. Desfem el camí per tornar al lodge; tardem unes dues hores i es fa llarg com l’anada. La motxilla ens pesa, la samarreta està xopa des del primer minut i les plantes encara donen pel sac.
Visita a una família local
L’últim matí anem a visitar una família que viu per la zona, apartada de qualsevol poble gran. L’única manera d’arribar a la seva casa és amb canoa pel riu. La parella, de setanta anys com a mínim, ens invita a passar a la casa principal, que és la més gran i on fan vida. Ens sorprenem amb l’equip de so que tenen instal·lats: tres altaveus enormes. Quan continuem entrant també veiem una senyora nevera i una rentadora bastant moderna. Aquests aparells contrasten molt amb l’estructura de la casa totalment de fusta, els taulons foradats i les ampolles d’aigua reciclades per guardar-hi varietat de líquids de diferents colors. Ens expliquen que els seus fills viuen a Manaus i sempre que venen els porten gadgets nous :).
L’espai al voltant de la casa principal està bastant malmès. Fa un parell d’anys el riu va pujar més del compte i va inundar tota la regió, incloses les plantacions que tenien i la casa principal, tot i estar aixecada un parell de metres del terra. Per aquest motiu, ara tenen els cultius a la part més interior, juntament amb un parell de casetes on passen les temporades de més inundacions. També tenen gallines. No els falta de res!
Impressions de l’interior de la selva amazònica
Les meves expectatives de la selva eren bastant més extremes del que realment hem viscut, tot i que segurament no eren massa realistes. M’imaginava navegar pel riu en una canoa atrotinada, envoltats de caimans i vigilats per tribus indígenes des de la costa armats amb llances i sarbatanes. Segurament he vist massa pel·lícules de l’Indiana Jones. Estava molt lluny de la realitat.
La canoa amb la qual hem anat és vella i incòmode, però robusta. La navegació ha sigut la part més tranquil·la i relaxant i els caimans no els hem vist ni quan els hem anat a buscar expressament. M’he banyat al riu Urubu i al riuet al mig de la selva i no se m’ha acostat cap animal; de fet, em feia més por rascar-me amb alguna branca d’un arbre submergit que qualsevol ésser viu.
El bosc inundat és impressionant. No puc deixar de pensar que en temporada baixa tota aquella aigua no hi és i les fulles que ara arrenco estarien a una dotzena de metres d’altura. M’imagino que estic a terra, al mig del bosc, i veig una canoa navegant per les copes dels arbres; així és com ens deuen veure les piranyes. El contrast amb la temporada “seca” ha de ser increïble.
Crec que el que més s’assembla al que m’havia imaginat és la calor, la humitat, els mosquits i els sorolls de la selva. Tot i que en els quatre casos és menys intens que la pel·lícula que jo m’havia muntat. No he patit en cap moment ni he passat por, però sí que fa un cert respecte i és una experiència intensa. Molt recomanable!
