Alter do Chão i Lago do Maicá

27 d'abril de 2023

Santarém

Després de trenta hores navegant el riu Amazonas, arribem a Santarém. Tinc poques coses a dir d’aquesta petita ciutat; el nostre pla és passar-hi la nit i l’endemà marxar cap a Alter do Chão. La guia tampoc especifica cap lloc d’especial interès, el qual no encaixa amb la descripció grandiloqüent que li dedica. El centre i el port els considerem visitats després d’una volta de poc més de trenta minuts. L’hotel és bastant normal, res de l’altre món; té un bufet per esmorzar prou gran, però perd tot el seu encant al no tenir res de xocolata.

Anem a un restaurant del port i demanem un dels plats típics de la zona, el tacacá. És una recepta molt estimada pels locals i la seva fama segur que és merescuda, però a nosaltres no ens acaba de fer el pes… És com un consomé massa concentrat que amaga una espècie de moc o bava gelatinosa al fons. Gens agradable. No aconsegueixo treure’m aquesta mala experiència del cap.

Alter do Chão

Un Uber ens porta fins a Alter do Chão, a uns quaranta minuts de Santarém. És una mica més car que l’autobús, però sortim a l’hora que volem i és significativament més ràpid. Aquest poble estava al nostre radar d’ençà que vam decidir venir a l’Amazònia, ja que, per les seves platges d’aigua dolça, és considerat un lloc paradisíac.

El poble limita a l’oest amb el riu Tapajós, les aigües del qual s’uneixen al riu Amazonas quan arriben a l’altura de Santarém. Aquest és un riu d’aigua clara, a diferència dels rius d’aigua blanca i d’aigua negra que havíem vist fins ara. Al nord-est d’Alter do Chão hi ha el llac Verde. Aquest llac està pràcticament separat del Tapajós per una llengua de sorra, deixant un petit canal d’aigua que els uneix. Aquesta llengua de terra és el que anomenen “Ilha do Amor”, tot i que no és una illa, sinó una península.

A la temporada que l’aigua està més baixa, l’Ilha do Amor pràcticament connecta amb Alter do Chão; segons ens han dit, s’hi pot arribar caminant amb l’aigua pels genolls. En el nostre cas, això és inimaginable. Al centre de la llengua de sorra hi ha un munt de casetes de fusta o cabanyes on serveixen menjar i beure. El tram que veiem des de la costa d’Alter do Chão està totalment submergit, només les teulades dels bars queden fora de l’aigua. No és fins que agafem una canoa i anem a l’inici de l’Ilha do Amor que descobrirem que hi ha zones on encara queda sorra al descobert. Aquí hi dinem un pirarucú i gaudim d’un llarg sobretaula de caipirinhas amb els peus en remull. La sessió de fotos a una de les hamaques del bar és només interrompuda per una grata trucada familiar. Aquesta tarda de relax ens serveix per recuperar-nos de la suada que hem fet pujant al Serro Piroca. La muntanyeta, si se’n pot dir així, té només 110 m d’altitud, però la vista panoràmica de 360 graus és impressionant. Gastem una bona quantitat de crema solar i les ulleres de sol em rellisquen de la suor.

Passem dues nits a un hotel-cabanya als afores del poble. El carrer per arribar-hi és intransitable amb cotxe, així que hem de fer un bon tros amb les dues motxilles carregades, la gran a darrere i l’altra al davant. La cabanya recorda molt a la que vam dormir a Coroico (Bolívia). L’habitació és oberta, als llits hi ha mosquitera i mentre em dutxo puc veure ocells que van i venen de les branques, que queden a pocs metres de mi. Un parell d’aranyes no menors i una sargantana habiten a les escales per pujar a l’habitació, però almenys no hi ha serps. Sentim els micos i els ocells i quan baixem a la cuina veiem una silueta que no aconseguim identificar: és gran, peluda i té una cua llarga. La sensació és d’estar al mig de la selva i que en qualsevol moment pot entrar un animal a visitar-nos, ja sigui una au, un mamífer, un rèptil, un insecte o un aràcnid. Si aconsegueixes no veure això com un problema, és realment agradable. Al final no rebem cap visita :(.

Aprofitem l’estada a Alter do Chão per comprar algun souvenir a la millor botiga d’artesania indígena amazònica, segons la guia Lonely Planet. Comprem unes màscares petites que decoraran el menjador de casa. Per últim, fem una visita al personatge que serà el nostre guia al tour que comencem demà, el gran Gil Serique.

Gil Serique

“Supreme Leader” o “The very happiest man on Earth” són expressions que el mateix Gil Serique fa servir a Facebook, Instragram i LinkedIn per descriure’s a si mateix. Amb cinquanta-vuit anys, té un aspecte un xic arrugat i la pell morena deixa entreveure l’espai on antigament hi havia hagut musculatura. Els cabells negres bastant canosos els porta pentinats enrere i normalment coberts amb una gorra; la barba densa i completament blanca la porta afaitada d’un o dos dies. Aquest brasiler porta tota la seva vida dedicada a l’Amazònia, i encara té energia per unes quantes dècades més. Ha col·laborat en guies, llibres, documentals, expedicions científiques i moviments activistes en defensa de la selva amazònica. La llista de celebritats que han contractat els seus serveis sembla inacabable. Els dubtes que puguin sorgir sobre la veracitat dels seus relats els apaga ensenyant-nos el seu nom en múltiples dedicatòries i agraïments de llibres. També ens diu que ha sortit a un videoclip d’en Michael Jackson, tot i que això no ho arriba a demostrar mai. Des del primer minut, queda clar que no té cap problema per explicar tots els seus triomfs i repetir com de feliç i afortunat és, però s’ha de dir que, en part, ho pot fer. Les seves màximes ambicions, per les quals es deixa la pell, són veure tants animals com sigui possible i donar-nos l’oportunitat de tastar la felicitat que ell viu diàriament.

En termes estrictament professionals, és una màquina. Com a guia coneix tots els racons de la regió, té contactes arreu i és considerat una eminència allà on anem. Com a amfitrió és increïblement servicial i detallista, amb la col·laboració del seu meravellós equip humà. Dit això, és intens com ningú més en aquest món. Després d’hora i mitja d’escoltar-lo em sento K.O. com al final d’una classe d’equacions diferencials. Les seves històries es ramifiquen constantment, deixant frases a mitges i finals inacabats. Salta d’un tema al següent sense pausa i et cola anècdotes de com va enamorar alguna noia jove al mig d’una explicació de papagayos. Després de dos dies amb aquest home crec saber-ho tot d’ell, fins i tot quines pàgines web freqüenta més ara que ja no lliga tant. Per acabar-ho d’amanir, prou sovint deixa anar un crit potent que fa servir tant per riure com per saludar.

Tota aquesta excentricitat no ens agafa totalment per sorpresa. Fa un parell de setmanes que la Kris es creua whatsapps amb aquest personatge intentant concretar el dia de sortida, les activitats i el preu. La seva primera resposta és simplement un vídeo d’ell sopant i bevent amb els clients que estava guiant en aquell moment; els missatges de veu que segueixen el vídeo són un monòleg exposant la gran experiència que viurem si contractem els seus serveis. No es cansa de repetir que ell és, sense cap mena de dubte, la millor opció; l’argument que més repeteix és que, a diferència de les altres agències, ell ha fet els deures. El seu anglès és realment bo, però, així i tot, alguns missatges els hem de reproduir múltiples vegades perquè parla tal com pensa. La gestió caòtica, si és que se’n pot dir gestió, no pot contrastar més amb la planificació mil·limètrica de la Kris. Al final, ella s’ho acaba prenent com un repte: aquest home, fortament recomanat a la Lonely Planet i a TripAdvisor, és clarament un mite de la regió i nosaltres no ens el podem perdre. Després de repetir per tercera vegada la nostra disponibilitat, ja que sembla que no té cap intenció de fer scroll per revisar els missatges anteriors, la Kris aconsegueix tancar un acord; jo feia dies que li aconsellava deixar-ho estar…

Com deia fa una estona, el dia abans de començar el tour anem a casa seva a veure la posta de sol. Ens rep amb un enorme somriure i ens ofereix una caipirinha, s’acaba la seva d’un glop i també se’n serveix una per ell; es nota que ja en porta unes quantes. Amb eufòria i energia ens ensenya l’enorme jardí que té i les vistes privilegiades del llac Verde i la Ilha do Amor. Ens mostra fotografies d’animals que ha fet ell i ens porta llibres que li han dedicat, destacant un de l’autor de Star Trek. La seva xerrera inacabable pausa de tant en tant per demanar amb portuguès alguna cosa al seu empleat. Una d’aquestes peticions és obrir la porta a la noia que ens acompanyarà en aquest tour. És una alemanya de trenta-nou anys, tot i que n’aparenta set o vuit menys. Després de presentar-nos i posar-la al dia de la intensa mitja hora que portem amb en Gil, ens aliem per intentar que en Gil ens concreti l’hora de sortida i el material que hem de portar. Aprofitem un moment que en Gil està distret per preguntar-li quin viatge està fent, però a mitja resposta en Gil ens interromp, ja fa massa estona que el tema de conversa no és del seu interès :). La visita acaba de forma sobtada quan ens invita amb bastant poc tacte a marxar. Com a un joguet que se li acaben les piles, a ell se li acaba l’energia; diu que necessita descansar. Marxem i anem a sopar a la plaça del poble mentre compartim l’estupefacció que sentim.

Tour

A quarts de nou del matí ens presentem a casa d’en Gil Serique. La motxilla gran la deixem a una habitació d’invitats i la petita ens l’emportem. El tour serà de dos dies i passarem la nit a un vaixell. Per ara, però, agafem el cotxe i anem cap al sud direcció a la Floresta Nacional de Tapajós. Avui el parc està tancat, però en Gil coneix uns caçadors que ens ajudaran a entrar-hi d’amagat. Durant el trajecte amb cotxe ens explica històries de la desforestació de la selva, primer per l’explotació del cautxú i ara pel cultiu de soja. Tot i el seu passat activista, ara no es mostra gens esperançat de que aquesta dinàmica es pugui canviar. Té molt de coneixement i escoltar-lo és molt interessant, però també esgotador.

Arribem a la casa dels caçadors; anem al lavabo i ens preparem per a una excursió de quatre hores. Segons ens explica, fa unes setmanes estaven fent volar un dron i va descobrir una cabanya al mig de la selva, calcula que està a unes dues hores; l’objectiu d’avui és arribar-hi per veure què hi ha. Un dels caçadors de la casa ens acompanya; va armat amb una escopeta, per si ens ataca un jaguar… També porta el matxet necessari per obrir-nos pas entre les branques.

Sigui per la proximitat al riu, el tipus de terra o la quantitat de pluja que ha caigut recentment, totes les excursions que hem fet per la selva han sigut diferents unes d’altres. Avui tinc la sensació que les plantes tenen colors més vius i el sotabosc és lleugerament menys dens. En Gil poques vegades deixa de parlar, així que estem entretinguts amb les seves explicacions. “Ok, the walk is taking longer than expected, let’s stop talking for a while”. Dos minuts més tard… “Look at that! Look at that! Isn’t it amazing? Look at the color of this flower! Oh please, you should take a picture of that!”. Cada animal o planta que veu l’excita com a un nen de cinc anys. A part d’ensenyar-nos plantes i insectes, també ens explica històries dels caçadors de la zona. Ell intenta donar-los feina com a guies per reduir la necessitat que tenen de caçar animals. Aquesta política l’aplica sempre que pot: intenta ajudar l’ecosistema aportant alternatives a la gent que no té altra manera de viure. A mig camí comença a ploure, primer són quatre gotes i els arbres ens protegeixen, però de seguida s’intensifica i ni l’impermeable em manté sec. El terra també està cada cop més humit, fins al punt que deixem de preocupar-nos per trepitjar les basses d’aigua que ens arriben al turmell; ja tenim els mitjons ben molls. Arribem xops a la cabanya. Intentem encendre un foc, però no hi ha manera. Hi ha una planta que serveix per fer flama, però no l’hem recollit i la fusta que tenim ha estat sota la pluja torrencial una bona estona. Ens limitem a esperar que afluixi mentre en Gil dona voltes per la zona i s’imagina tots els projectes que vol fer: obrir nous camins i atreure jaguars deixant-los aliment de tant en tant. La tornada la fem bastant més ràpid, ja que és tard i abans de dinar encara hem de conduir fins al vaixell.

El vaixell ens espera a Santarém; no és d’en Gil, però el lloga sovint pels seus tours. A la part interior hi ha dues habitacions, una cuina, un lavabo, una dutxa i una zona comuna o de pas; a la part superior hi ha la cabina del capità, la part central coberta on hi cap una taula bastant gran i la part del darrere descoberta on prendre el sol. Allà coneixem la resta de l’equip: el capità, la cuinera i l’aprenent d’en Gil, l’Eric. L’únic que parla anglès és en Gil, així que amb la resta ens comuniquem amb portuñol i amb signes. Tot i la petita cuina que té el vaixell, els àpats són sempre increïbles, el menjar abunda i hi ha varietat. Com no podria ser d’altra manera, també hi ha caipirinhas. Naveguem fins al Lago do Maicá, a dues hores a l’est de Santarém. Aquest llac és una plana d’inundació on esperem veure molt animals.

La resta del dia i l’endemà el passem fent sortides amb la canoa motoritzada. Ens endinsem als boscos inundats i recorrem els rius que ens envolten. Veiem micos, iguanes, molts ossos peresosos, ocells de tots colors, entre ells el tucà, i búfals aquàtics. També esquivem incomptables tranyines, la majoria habitades per aranyes considerablement grans. En Gil s’emociona amb tot el que es mou, la seva energia i ambició per trobar més animals s’encomana amb facilitat. En una de les sortides que fem a la nit amb la canoa, ens endinsem massa al bosc inundat i no sabem tornar. Sabem on estem, sabem on està el vaixell, però una mata densa de vegetació no ens permet arribar-hi. No recordem per on hem entrat. Al final ho aconseguim, però no sense adonar-nos del perill d’anar de nit i de forma despreocupada per la selva.

La sortida més emocionant, en tot cas, és quan anem a la recerca d’un caiman. L’objectiu és trobar-ne un no massa gran per poder-lo tocar i, si volem, agafar-lo. No ho hem pas demanat, però en Gil s’ha entossudit a prometre’ns-ho. En Gil va al darrere i controla el motor de la canoa, l’Eric va al davant. És de nit. Mentre naveguem, en Gil ens explica que el secret per dominar al caiman és no deixar-lo obrir la boca; tenen molta força per tancar-la, però poca per obrir-la. Amb la llanterna il·luminem el marge del riu, esperant trobar-hi uns ulls vermells. Després d’una bona estona, l’Eric deixa anar un crit apagat i assenyala expressivament unes plantes que acabem de passar. En Gil ens fa callar, fa mitja volta i tornem a passar per veure, aquesta vegada tots, la silueta del caiman; fa uns vuitanta centímetres. Ens allunyem uns vint metres i repassem el pla. L’Eric serà qui l’agafarà, serà la primera vegada que ho fa, el pujarà a la canoa i, quan el tingui ben controlat, ens hi podrem acostar. La canoa no és prou gran per tantes maniobres, però confio que saben el que es fan. La Kris ja ha deixat clar que no sent la necessitat d’acostar-s’hi, tot i que estic segur que després el voldrà tocar, ni que sigui una mica. Tots estem preparats. Remant, ens acostem a les plantes. L’Eric li dona indicacions a en Gil perquè s’acosti o s’allunyi una mica; parlen en portuguès. Des de la nostra posició no ho veiem massa bé, ja que és fosc, hi ha vegetació i el cos del mateix Eric ens tapa: està estirat de bocaterrosa i la noia alemanya l’agafa del turmell per evitar que caigui. No em queda clar si porta alguna corda o llaç per lligar la boca de l’animal. Quan ho veu clar, estira els braços i comença la baralla. La cua del caiman pica sobre l’aigua mentre l’Eric intenta controlar el cap. Té les espatlles i el cos tens intentant evitar que l’animal el sacsegi massa. Els següents trenta segons es fan llargs, no sabem què està passant. Deixa anar expressions en portuguès. Sembla que el té agafat, o potser és el caiman que l’ha agafat a ell. En qualsevol cas, no aconsegueix incorporar-se. Els crits entre ell i en Gil augmenten, fins que, sense avisar, en Gil salta a l’aigua. Se’l veu exaltat. Neda de pressa fins al davant, s’hi està uns segons i torna. No sé què ha anat a fer ni què ha vist. Puja a la canoa, diu alguna cosa que no entenc i arranca el motor. L’Eric continua de bocaterrosa amb les mans a l’aigua aguantant el caiman. Anem fins al vaixell. “Get out! Get out! Go upstairs!”, en Gil ens demana que l’acompanyem a la part de dalt mentre l’Eric continua a la canoa amb el caiman agafat. El capità va a ajudar-lo. Per fi sembla que s’incorpora, és fosc i no veiem gens bé. Aixeca l’animal i en Gil l’agafa amb cura des d’on som nosaltres. L’animal es veu molt calmat, imagino que està cansat o que ha vist que forcejar no li està servint per escapar-se; potser està esperant el moment adequat per intentar-se alliberar. En Gil el posa a terra i li aguanta la boca amb la mà. Es fa el silenci. “I promised we would catch a caiman for you!”, riu i deixa anar un crit dels seus. “Did you take a picture? Are you recording? Come here, you can touch it now!”. La noia alemanya s’acosta i en Gil li ordena que posi la seva mà sobre la boca de l’animal fent una mica de força. Ella ho fa i en Gil s’aparta. “Hey! Where are you going!? Come on, Gil! What should I do now? Please!”. En Gil s’està partint el cul mentre l’alemanya tensa tots els músculs esforçant-se per no sortir corrent. En Gil recupera la seva posició sobre el caiman alliberant la noia, que s’aparta de pressa. De sobte, torna a cridar com un boig, deixa anar el caiman i l’empenta cap a nosaltres. Fem un bot enrere, exaltats. “It’s made of plastic! It’s fake!”, riu i crida. L’Eric, que fa estona que treu el cap per l’escala, ell també riu. No sabem què creure, no sabem què està passant, l’animal certament no es mou i, ara que ho diu, els ulls no li brillen gens i les ungles tenen el mateix color que el cos. Quins cabrons! Tots riem. Tot ha sigut un engany: en algun moment l’Eric ha anat a posar el caiman de plàstic a les plantes. Gran actuació per part dels dos, es nota que ho han practicat moltes vegades. Més tard ens ensenyen vídeos de com han reaccionat altres clients; no hem sigut els més valents, però tampoc els més porucs :). En Gil ens explica que ell no agafa caimans, és una activitat que no li agrada, altres tours sí que ho fan. Ho celebrem amb una caipirinha.

La nit la passem al vaixell. Tenim una habitació, però decidim dormir amb hamaques a la coberta. A hores d’ara, ja hi estem acostumats i és més agradable que estar tancats a dintre del vaixell. Sentim els dofins saltar i com surten a la superfície a respirar. Com sempre, m’adormo de seguida i no em desperto fins que surt el sol.

L’endemà al matí sortim amb la canoa. Passem pel costat d’una casa solitària, aixecada de l’aigua amb un munt de bigues de fusta col·locades verticalment. Un home arrugat amb un barret de palla treu el cap per la finestra i ens saluda amb la mà. En Gil ens explica que viu sol: quan l’aigua puja tothom menys ell marxa d’aquesta zona. Ens hi acostem i parlen uns minuts entre ells amb portuguès. En Gil es mostra excitat, pregunta i senyala, quasi donant bots d’alegria sobre la canoa. “Muito obrigado!”. Torna a engegar el motor i marxem. Com sempre que està exaltat, no entenem el que ens explica. Deduïm que uns caçadors locals amics seus han pescat un peix molt gros, o potser han vist un caiman, o un jaguar, ves a saber. Arribem a una altra casa de fusta. Dos homes d’uns seixanta anys estan drets al costat d’un capibara mort. Ens explica que són germans, són la quarta generació d’una família de caçadors molt coneguda, aquest matí han caçat un capibara i ell està emocionat perquè costen molt de veure. Diuen que l’animal pesa uns vint-i-vuit quilos, jo juraria que pesa el doble. Ens quedem a veure com els germans escorxen l’animal i en separen quatre parts de carn que pengen a una biga del sostre. No és del tot agradable de mirar, però la curiositat em supera. Aquests germans i la seva família viuen tal com vivien els seus avantpassats. S’ha fet una mica tard. Ens acomiadem i marxem cap al vaixell. Dinem mentre avancem direcció Santarém.

L’última nit la passem a casa d’en Gil. Sopem una barbacoa al jardí i, després d’un parell de caipirinhas, anem a dormir. Un mosquit ens fa una bona estona la guitza, però aconseguim adormir-nos. L’endemà esmorzem amb vista al llac Verde i l’Ilha do Amor, intercanviem fotografies per WhatsApp, ens acomiadem i tornem a Santarém. Allà agafem el vaixell que ens portarà a Belém.

Vaixell fins a Belém

La ciutat de Belém és l’última destinació d’aquest viatge per l’Amazònia. Des de Santarém, tenim quaranta-vuit hores amb vaixell, dormint amb hamaques. Aquesta vegada, el vaixell és bastant més vell, rovellat i brut que els que hem agafat fins ara. El terra està deteriorat per la pluja i la falta de manteniment, així que no ens atrevim a anar descalços. Les cortines laterals deixen passar l’aigua de la pluja, que circula lliurement per terra. Per sort hi ha unes reixes on podem deixar les motxilles perquè quedin aixecades i no es mullin. Els lavabos estan sempre molls, ja que comparteixen cubicle amb la dutxa, i la pintura de les parets destaca per la seva absència, deixant al descobert el ferro rovellat. La cadena no té massa força, així que és molt habitual trobar-te restes orgàniques flotant a la tassa de vàter. La pudor de caca se sent des de l’exterior.

El paisatge és, en gran part, molt semblant a la resta de viatges amb vaixell, amb l’excepció d’un tram a la part final. Per arribar a Belém hem de navegar per uns rius més petits que ens porten del riu Amazonas al riu Pará. Pel fet de ser una secció més estreta, la vegetació i les cases queden molt més a prop i la vista és més entretinguda. Les canoes amb motor se’ns acosten per vendre gambes, verdures i altres productes; algunes d’aquestes embarcacions les condueixen nens que no aparenten gaire més de dotze anys. Els més menuts s’acosten remant amb les seves mares i xisclen perquè els viatgers del vaixell els tirin bosses de patates. Un costum bastant estrany i d’ètica qüestionable.

El trajecte es passa de pressa. Com sempre ens acompanyen els podcasts, el Kindle, el portàtil i les estones prenent la fresca a la coberta. No hi ha temps per avorrir-se. Aquesta vegada fins i tot fem un parell de partides d’escacs; fa dies que ha començat el mundial i segueixo les anàlisis que els Gran Mestres fan de les partides. La Kris ha d’aguantar com li explico emocionat les jugades més sorprenents.

Belém

Sincerament, no tenim un interès massa gran en aquesta gran ciutat. El nostre objectiu era navegar fins a l’Atlàntic pel simple fet de poder dir que hem travessat tota l’Amazònia. Hem arribat a Belém, però podríem haver arribat a qualsevol altra ciutat de la zona amb aeroport. Des del vaixell, la silueta d’aquesta metròpoli mostra un bon nombre de gratacels. Els carrers destaquen per la seva brutícia i falta de manteniment. No és especialment agradable.

Al vespre anem a sopar al port, on trobem molt d’ambient i ens retrobem amb uns mochileros que vam conèixer al vaixell. Un d’ells, l’israelià, fa un any que viatja i no té data de tornada. L’endemà traiem el cap al mercat; a mi em sembla massa atapeït i excessivament carregat d’olors, la Kris ho descriu com “mono” i autèntic… Fem un intent de passejar per la part vella de la ciutat, però la deixadesa del barri i la pluja ens inviten a passar la tarda al centre comercial.

La resta del dia el passem a la recepció de l’hotel i a l’aeroport. El vol que hem d’agafar surt a les tres i mitja de la nit. Aquest vol ens portarà a São Paulo (Brasil), d’aquí volarem a Bogotá (Colòmbia), i després, finalment, a Quito (Equador).

Adeu, Amazònia

Ens acomiadem de l’Amazònia satisfets per tot el que hem viscut i agraïts amb tothom qui ens hem trobat. És un ecosistema impressionant. L’aigua, les plantes, els animals, el clima, el menjar i la gent, tot és diferent del que estem acostumats. Hem travessat Brasil d’oest a est navegant més de 2000 kilòmetres pel riu. Ens hem endinsat a boscos inundats i hem explorat la selva obrint-nos pas amb un matxet. Ha sigut una experiència inoblidable. Hem tingut sort de que no ens ha plogut massa, tot i ser època de pluges. Ens queda pendent tornar per la temporada seca per veure el contrast :).

Tanquem la tercera etapa d’aquest gran viatge i encarem la recta final. Ens queden tres setmanes per gaudir de l’Equador i de la cirereta del viatge, les Galápagos.