Aconcagua i Paso Agua Negra
Tot i que no necessita presentació, l’Aconcagua és la muntanya més alta d’Amèrica, 6961 m. No el pujarem, però hi anirem i farem una excursió d’un dia fins al primer campament. Paso Agua Negra és més desconegut, és la frontera més alta entre Argentina i Xile, 4753 m. Aquests dos llocs són els que definiran la ruta d’aquesta entrada, però entremig també visitarem altres llocs interessants.
Sortim de la Patagònia
Estem a la Ruta 40 direcció nord. Ja he parlat molt d’aquesta carretera, però m’agradaria fer uns pocs comentaris més en mode de resum, ja que després d’aquesta entrada pràcticament no la tornarem a veure. La Ruta 40 ressegueix els Andes pel costat argentí, però a una certa distància; comparativament, la distància entre la carretera i els Andes és, molt a grosso modo, semblant a la distància entre Girona i els Pirineus. La gran part del paisatge que l’acompanya és terra àrida amb poc relleu, on predomina el marró i el blau del cel destapat. Només quan la carretera s’aproxima a la serralada és quan trobem llacs i boscos verds, com en algun tram de l’última entrada.
Dit això, mencionar també que, per primer cop des de ben bé el principi del viatge sortim de la Patagònia, la qual abasta, més o menys, la meitat sud d’Argentina i Xile. Aquesta regió té nom propi perquè engloba un clima, una geologia i una biologia difícil de trobar enlloc més. Dit això, la transició no és sobtada, tot el contrari, ni Internet té massa clar on està la frontera ni nosaltres percebem cap canvi significatiu. En qualsevol cas, volia comentar-ho, ja que “la Patagònia” és part del títol d’aquest bloc.
Acabada la contextualització més formal, tornem a la nostra realitat. Hem sortit de la part més verda per tornar-nos a trobar amb el monòton marró sec. Ens trobem trams en obres, però això és bastant freqüent per tot arreu aquí. Els pobles són escassos i petits; estaríem parlant d’unes poques cases cada vuitanta o cent kilòmetres on, amb sort, algun dels veïns té habilitat un petit supermercat. La primera ciutat “gran” que trobem és Chos Malal, on fem nit.
El següent tram de carretera és el que ens portarà fins a San Carlos, a l’entrada del Valle del Uco, una zona coneguda per les seves vinyes i bodegues de vi. El paisatge fins aquí és més rocós, i també té una mica més de vegetació. Aquí fem nit, demà anirem a visitar una bodega i fer un tast de vins autòctons.
Cata de vins a la bodega Monteviejo
Un esperaria que després d’un tast de vins vas una mica borratxo i et pots perdre, nosaltres ens perdem anant cap a la bodega, quan tot el que havíem pres eren uns entrepans i cereals Nesquik amb llet… Segons sembla, Google Maps té l’adreça mal posada, o això és l’excusa que em posa la meva copilot, i ens porta a una altra bodega que també fa visites. Allà, un bon home de la competència ens indica on hem d’anar, per sort anem amb temps. Nosaltres anem a la bodega Monteviejo, que forma part del Clos de los Siete, un projecte de vinicultors francesos que es troba dins d’un complex més gran. El guàrdia del complex ens indica com arribar-hi; trobem el trencant i l’edifici, però ens equivoquem i aparquem a la zona de treballadors. Allà, ens indiquen que hem de donar la volta i aparcar a la zona habilitada per visites. Aparcats, entrem i ens trobem amb una recepció buida, no sabem pas on anar. Ho intentem per un passadís, però una senyora, aparentment de la neteja, ens atura per dir-nos que hem de pujar al tercer pis. Per fi ho trobem! El tour comença a la planta baixa, així que tornem a baixar a la recepció buida…
L’explicació haurà de ser en castellà i anglès, perquè hi ha una parella que no entén el castellà, així que ho haurem d’escoltar tot dues vegades. Almenys els anglesos fan preguntes prou interessants :). Sobre la xapa, el més diferencial d’aquesta bodega, i de la resta del complex Clos de los Siete, és la fusió entre el modernisme americà i l’experiència francesa, ja que els propietaris són d’allà, però la bodega, els treballadors i els raïms són d’aquí. El guia és un bon motivat del tema, transmet passió, fins i tot a mi, que no crec que sigui mai capaç de valorar les diferències abismals de preus entre vins quan, per mi, són tots prou semblants. Com a curiositat, fa 50 anys en aquesta zona eren molt coneguts per les pomes, sorprenentment han vist que el vi mou més quartos.
La varietat de raïm més usada aquí és la malbec. Tres dels quatre vins que tastem són majoritàriament malbec, el quart és un intent d’explorar noves opcions, per mi un intent fracassat. Els malbec són prou bons. Els negres de 12€ i el de 50€ m’agraden per igual, però només m’acabo la copa del de 50€ pel simple fet que és més car :). A part del vi, els bastonets de pa que ens ofereixen estan boníssims, tant que m’espero que les altres parelles marxin per menjar-me els seus quan ningú em veu!
Al cap de suficient temps, després de fer unes fotos amb les vinyes de fons i posar-me-la de perfil de WhatsApp, agafem el cotxe per anar a dinar a un restaurant que està molt a prop, també boníssim, i marxem cap a l’Aconcagua.
Aconcagua
La carretera fins al Puente del Inca, on dormim, és impressionant, però no tenim fotos perquè jo conduïa i la Kris dormia. L’asfalt passa entremig de les muntanyes color fang deixant a dreta i a esquerra parets rocoses i tarteres gegants. Hi ha prou moviment de cotxes i camions, ja que aquesta carretera també va fins el Paso Internacional Los Libertadores, el qual és molt transitat perquè és el camí més curt entre Buenos Aires, la capital d’Argentina, i Santiago, la de Xile.
El Puente del Inca és un pont natural bastant curiós. Allà al costat hi ha quatre cases i unes quantes barraques, entre les quals el càmping on passarem la nit. En aquesta zona no hi ha massa gent, i tampoc en trobarem gaire pujant, ja que s’està acabant la temporada alta. La major part de gent que està a la muntanya ja està de baixada. L’excursió fins al cim pot durar uns 18 dies, incloent-hi pujada, aclimatacions, descansos i baixada.
L’excursió que fem té un significat especial per ser a l’Aconcagua, tot i ser només una petita part, la més fàcil, del trekking que va al cim. Hi estarem un total de 6-7 hores anar i tornar. La caminada comença a la Laguna de Horcones, a uns 2950 m, i arriba al campament Confluencia, a 3444 m. El camí segueix un petit riu que baixa per la vall; ens rodegen muntanyes sense vegetació on predominen els marrons, siguin clarets, fangosos o grisencs. L’únic pic nevat que veiem és l’Aconcagua, davant dels nostres morros i protagonista en la majoria de fotos. El paisatge és un xic monòton, però estic entretingut bevent aigua constantment, ja que la Kris m’ho ha recomanat per evitar el mal d’altura. També és important caminar a poc a poc i no fer esforços innecessaris, així que estic concentrat en cada pas. Es nota, tot i que només de forma subtil, que l’excursió és a tanta altura.
A mig camí ens creuem amb mules que baixen. És el mitjà de transport que fan servir per proveir els campaments de gas i aliments. Van acompanyades de dos genets. També veiem anar i tornar un helicòpter tres o quatre vegades. Més tard ens expliquen que han hagut de rescatar un francés amb edema pulmonar. A la pujada ens trobem només dues persones baixant i una parella que ens segueix a una certa distància; a la baixada ens creuarem amb bastant més gent, com sempre hem sigut dels primers a començar a caminar.
Arribem al campament Confluencia. No m’esperava que fos tan gran ni que estigués tan ben organitzat. Hi ha tres o quatre empreses privades amb tendes ja muntades per dormir i altres que són cuines, menjadors i sales d’estar. També tenen dutxes amb aigua calenta i lavabos. Aquest campament és bastant accessible, imagino que els que hi ha més amunt ofereixen menys serveis. Hem d’avisar que hem arribat, perquè així tenen controlat que ningú es quedi pel camí, i així ho fem. Després de xafardejar una mica pel campament, menjar-nos els entrepans i reomplir les ampolles, iniciem el camí de tornada. Els únics incidents notables són el vent que s’aixeca a l’última hora, quan ja estem més cansats, i que se m’acaba la bateria del mòbil mentre estic gravant la ruta.
Barreal i Rodeo
La mateixa tarda de l’excursió de l’Aconcagua, baixos d’energia, agafem el cotxe i enfilem direcció nord. El nostre objectiu és travessar a Xile per la frontera Paso Agua Negra, però encara ens queden molts kilòmetres i dues nits per arribar. La primera nit la passem al poble Barreal, en el càmping més barat que hem estat fins ara: 3.22€ per dues persones i una camper. El càmping té electricitat a la parcel·la, una taula, una parrilla, lavabos i dutxes oberts 24 hores i amb aigua calenta, i una piscina! Clarament fa temps que no actualitzen els preus. Els càmpings municipals acostumen a ser bastant més barats, com és aquest cas, però no tant, i pocs estan tan bé com aquest. L’encant s’estén també a la resta del poble, de fet, em ve al cap que tot Barreal sembla un gran càmping. Els carrers estan custodiats per arbres verds que envaeixen la carretera, pels costats i per sobre. Graciosament, la branques dels arbres tenen la forma dels camions que han passat per allà, creant l’efecte que passes per un túnel vegetal amb les cantonades quadriculades. El carrer principal és l’únic menys verd, com si fos la zona on el gran càmping té la recepció, els lavabos i un petit supermercat.
L’endemà continuem direcció nord. Mentre conduïm despreocupats, ja que tenim unes quantes hores fins a arribar a Rodeo, veiem passar un trencant senyalitzat amb “Cerro Siete Colores”. Havíem llegit sobre una muntanya amb set colors, però se suposava que estava al Perú. Fem mitja volta i ens posem pel trencant per investigar. Al final, ens trobem, certament, una muntanya amb molts colors, clarament més petita que la del Perú, però de l’estil. Sembla que la roca s’hagi posat el pijama per dormir. Aprofitem la parada per fer-nos uns macarrons i dinar a l’ombra de la camper.
Finalment arribem a Rodeo, on farem nit. Arribem de dia, així que tenim temps per anar a veure la inesperada atracció de la zona. Després de conduir llargues hores per terra àrida, a 2000 metres d’altura, davant nostre rau un llac acariciat per un vent que es fa notar i, al fons, incomptables cotxes aparcats els conductors dels quals estan practicant kite o windsurf. És impressionant veure els salts dels kiters i pensar que no xoquen entre ells. S’ensuma l’estil de vida surfero. Noies i nois rossos amb el cabell llarg, alts i forts, amb cossos bronzejats pel sol que demostren les hores que han passat fent esport. El caminar, el posat i la manera de parlar i gesticular tampoc és l’habitual. Pots envejar-los, o pensar que tu tens altres qualitats, opto per la segona: em dic a mi mateix que jo sé jugar a escacs, que no és una activitat que et deixi un cos esculpit, però hi ha qui diu que també és un esport.
Paso Agua Negra
El Paso Agua Negra és la frontera més altra entre Argentina i Xile, 4753 m. De fet, serà el cop que he estat més amunt de la meva vida, descomptant els viatges amb avions, òbviament. La decisió d’anar per aquí no ha sigut fàcil, ja que la carretera és empinada i gran part és de ripio. La majoria de blogs diuen que és possible, però t’avisen de la dificultat; algun altre no és tan benevolent. Preguntem a l’empresa que ens ha llogat la camper i ens diuen que, a poc a poc i amb marxes curtes, ho podem fer.
Els dies abans ens hem informat extensament de les possibles dificultats. Sembla que no cal modificar la pressió de les rodes, cosa que ens preocupava perquè els Actimels ja es veien bastant inflats. Llegim que el cotxe també pateix per falta d’oxigen a l’aire i que, per tant, és aconsellable portar el motor revolucionat. A més a més, ens assegurem de portar una considerable quantitat d’aigua i menjar al cotxe, així com roba d’abrigar gruixuda. Ja us dic ara que ens passem quatre pobles.
A la duana argentina passem els tràmits habituals: revisió de la nostra documentació i de la documentació del cotxe. Aquesta vegada, però, també hi ha uns gendarmes que ens donen un número, el 33; ens expliquen que estan coordinats amb la duana xilena, a 182 kilòmetres de distància, i això els serveix per saber que tothom ha passat la frontera sa i estalvi. Ara ja ens sentim més segurs.
La carretera que puja comença asfaltada, durant la qual condueixo jo, però de seguida canvia a ripio, moment que nosaltres també canviem de conductor :). La Kris condueix amb facilitat per les corbes, parant quan és necessari perquè els cotxes que venen de cara tinguin espai per girar. Mentrestant, jo em dedico a obrir i tancar la finestra per igualar la pressió de l’aire de dins del cotxe amb l’aire de fora, el qual encara no sé si té cap utilitat, però no vull que el cotxe exploti com l’Actimel inflat de la nevera. També, estic pendent d’anar bevent aigua i de donar-li aigua a la Kris, ja que a l’Aconcagua vaig aprendre que anava bé per evitar el mal d’altura. Totes aquestes tasques imprescindibles per la nostra supervivència les haig de realitzar a la vegada que empleno la memòria del mòbil amb una infinitat de fotos, la majoria repetides, del meravellós paisatge que ens envolta. Poc abans d’arribar a dalt, ens trobem els penitentes, unes estructures de gel en ple estiu que, segons algú amb notable imaginació, tenen forma de monjos. A dalt fem la selfie obligatòria amb el senyal que indica l’altura a la qual ens trobem; no quedo massa bé, però la Kris té fred i no la veig amb ganes de repetir-la. La baixada pel costat xilè, tot i que realment és terra de ningú, no és menys impressionant que la pujada.
La millor frontera que he passat mai. Alguns trams un xic vertiginosos, però res que no es pugui fer a poc a poc. Tampoc hi ha massa tràfic, el suficient per sentir-se acompanyat.
